Com ens hem de veure

Com ens hem de veure…

Entro a la botiga. Hi he hagut d’anar amb la motxilla, perquè l’establiment té dos graons altíssims que dificulten l’entrada del cotxet. No em resulta un dalt a baix perquè és la mar de gustós dur el petit prop del cos, però no puc evitar pensar en tots els entrebancs que algú amb movilitat reduïda troba cada dia quan surt al carrer. Una veritable putada. Fins ara no havia hagut de pensar mai en com sortir al carrer. Sortia i prou. Com ens hem de veure…

Un cop a dins demano tanda. Entre el soroll dels torns i altres maquinetes curioses, els sabaters em saluden i una àvia que s’espera asseguda pacientment, em diu que ja està servida. Ningú pot evitar mirar amb curiositat el caparró i els bracets que surten del farcell que duc penjat. Al costat de la iaia, un noi. Jove. Més que jo, segur. S’ocupa d’un nen petitó. M’hi fixo ràpida però analíticament. Sembla un noi d’aquests que els agrada dur els pircings més autèntics i fer-se tatoos amb grafies estranyes per semblar més original que els seus amics amb tatoos i pircings. Un noi dels que t’imagines amb els peus al seient del davant al vagó del metro; dels que diuen 20 vegades al dia “no me ralles” i que no dubten a voler “partirle la cara” al primer que gosi fer cap comentari sobre el seu “coche tuneao” o la seva “piba”. Aquest jove, que potser s’haurà vist involucrat en més d’una baralla (amb navalles, o no) avui vigila que un petitó, amb cabells engominats a imatge i semblança del seu germà-pare-tiet, no obri una vitrina plena de navalles i gavinets en venda. “Qué peligro”, comenta. “Eso no se toca, de acuerdo?” Com ens hem de veure…

Un cop acabats els encàrrecs de proximitat em disposo a fer una excursió un pèl més llarga. Aquest cop amb cotxet. Conec el terreny. No hi ha entrebancs insuperables. Passejo entre la gent en un centre comercial. De cop una imatge em crida l’atenció: dos nois (a un pas de dir-se homes) es troben. Sembla que fa temps que no es veuen. Puc veure els seus pensaments: “Mira, té dos nens ja. Encara deu anar a entrenar? Jo fa temps que no m’hi passo pel gimnàs… Faig panxa?” Eufòria masculina (continguda, nerviosa, dubitativa sobre el gest a triar per saludar). Però la circumstància decideix per ells. Un duu un petitó al coll i l’altre estira dos nens de la mà que miren distrets els aparadors. No hi ha cap dubte, només els queda donar-se la mà. Però quina? Un l’esquerra i l’altre la dreta. Com ballant una sardana! Quina imatge! Curiós tot plegat. Com ens hem de veure…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s