¿Niño o niña?

Segur que d’aquí a molts anys em farà gràcia aquesta breu anècdota, però en el seu dia em va fer quedar parada. No perquè em semblés la cosa més estranya del món, no perquè fos extremadament xocant; sinó per ridícula. Una anècdota profundament ridícula.

La setmana passada vaig haver d’anar a uns grans magatzem a canviar un val-obsequi. Sí, he dit que hi vaig haver d’anar i no que hi vaig anar. I és que habitualment no hi poso els peus en aquell lloc ni en d’altres del seu estil, tinguin o no trianglet verd. El cas és que amb un regal de 100 euros no s’hi juga, i menys amb els temps que corren, així que vaig anar a fer-ne ús no fos cas que s’extraviés.

La secció de bebès és ben amunt, així que vaig haver de passar per, pràcticament, totes les seccions per arribar-hi. Una gran estratègia comercial, sí senyora. Meva no, és clar, dels grans magatzems:” fem que les escales no vagin directes enlloc per tal que, ho vulguis o no, hagis de veure tot el que tenim exposat i així és possible que t’entri una sensació enorme de necessitat de comprar-te unes calces amb punta, un mp200 o una camisa emidio tutsi” (que no entenc si és emidio realment o  emilio mal escrit, però això del noms moderns és tot un món i no té res a veure amb el que us volia explicar).

El cas és que en arribar-hi, i després d’una bona estona de buscar algú que ens atengués (crec fermament que li paguen un plus al dependent o dependenta que millor s’amaga dels clients) vam veure que estaven tots dos darrera del taulell cobrant a tort i a dret sense poder parar ni un segon. Quanta gent amb bebès, vaig pensar, no se m’acabarà pas la feina. La veritat és que allà tot és més boniquet, més car i més nyonyo que a les altres botigues de bebès. No se m’acut una paraula millor: nyonyo. Però ja que hi érem vam demanar tanda i vam procedir a vescanviar el tiquet regal pel producte que volíem .

En primer lloc la gent es va sorprendre que demanéssim tanda i que, tot hi no haver-hi cua, respectéssim els torns dient: “ara li toca a ella, que estava abans que jo”. Estarem els humans fets per barallar-nos i estar de mala llet? O és que ens hi hem acabat acostumant? Ho dic perquè a tothom li hagués semblat ben normal que jo em colés sigilosament i amb tota la cara, així podrien dir: “escolta que estava jo, eh?” i posar aquella cara de: “has vist com marco el meu terreny??? ojito guapa”. Així que mentre féiem de pacificadors de la cua (se’n podria fe runa ONG, pacificadors de cues sense fronteres…), vam poder observar com els dependents cobraven i embolicaven, alguns clients compraven coses exageradament inútils, i d’altres en compraven d’exageradament cares. I entre tot va arribar el gran moment.

De sobte la dependenta acaba d’embolicar un paquet i diu: ¿Niño o niña? I jo que em quedo parada i alerta esperant sentir la resposta i veure el motiu de la pregunta. És en aquests moments d’espera (no sé si a vosaltres us passa), que el cervell se m’avança i especula sobre el desenllaç: potser és que et donen algun ninotet de regal, potser és que et fan un val per jo que sé què. Doncs no. La clienta li respon: “Niño”, i plaf! la dependenta planta una enganxina blava insignificant en una cantonadeta del paquet embolicat. Minut i mig més tard: “¿Niño o niña?”. Resposta: “Niña”. Plaf! Enganxina rosa insignificant en una altra cantonada. I jo, alucinant. Exageres, no n’hi ha per tant, em direu. Dona, doncs sí: Pitjor és la situació de les dones a l’afganistan, les inundacions que ha patit el pakistan o l’increment de les drogodependències entre els joves. Però creieu realment que en un paquet embolicat amb un paper de dibuixets i colorins la mar de bonic, cal posar-hi una enganxina petita i esquifida que marqui si ets nen o nena només amb un color. Niño, plaf! blau. Niña, plaf! rosa.

Ho vaig trobar exageradament ridícul. És un gest que s’extén a tota la criança dels més petits i a la posterior socialització. Algunes persones ho troben normal, d’altres s’indignen, d’altres hi lluiten en contra. Però trobo que l’escena de l’etiqueta exemplifica com n’és de ridícul començar les diferències amb un color. Puc arribar a entendre la separació en l’esport, en l’estil de roba, però calia una enganxina blava que ni es veu en una cantonada d’un paquet?

Anuncis

One thought on “¿Niño o niña?

  1. Spinderman ha dit:

    Totalment d’acord. A més, qui ha escollit aquets colors? Pq el blau i el rosa i no… negre i vermell? Aquesta situació és d’aquelles que quan tornes (si hi tornes) vas ja amb el pensament “quan em preguntin niño o niña li deixo anar alguna”. Pq… com es quedaria la dependenta si diguessis “es gay” o “es un lagarto” o “no, si no tengo hijos, pero me gusta vestirme de bebe y que mi madre juegue conmigo…”
    Quina societat…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s