Passeu, passeu tenim de tot una mica…

Un passeig per una fira dóna per molt. Per perdre-t’hi, sobretot. Si un cop perduda necessites consol, el millor lloc per trobar-lo són les parades del final.

Aquest cap de setmana vam poder gaudir de la Fira de la Terra que se celebra cada any per aquestes dates al parc de la Ciutadella. La fira té una intenció aglutinadora; és una mostra d’entintats, un aparador d’artesanes ecològiques i d’artistes del menjar bio-saludable. La veritat és que a mi m’encanta! Sempre que hi vaig m’entra una vena consumista-eco irrefrenable que em costa Déu i ajuda controlar (ara que surt Déu a la conversa, guardeu-lo a banda un moment, que després el reprendrem). En general, a la fira, hi trobem propostes sostenibles i respectuoses amb les persones i la terra. D’aquí el nom. El cert és que, de tot el que s’hi exposa, hi ha el que s’adiu més amb la meva manera d’entendre la vida, i el que s’hi adiu menys. Per posar un exemple: comparteixo l’interès per les propostes de xarxes de consumidores o de transport respectuós amb el medi, però no entenc com pots dedicar els teus esforços i temps lliure a salvar els dàlmates. Que m’encanten els dàlmates, eh? Però dona… Tant com per  dedicar-m’hi amb exclusivitat… Diga’m insensible, però ho trobo descontextualitzat.

El que us ben asseguro és que hi ha una zona que no pega ni amb cola amb qui sóc. Jo l’anomeno l’espai del: “passeu que aquí us oferim tot el que la religió ja ha deixat d’oferir-vos com a espècie humana en constant recerca”. O altrament dita: <<no sé “ni de dónde soy, ni de donde vengo” i mentre sigui una via per trobar el meu jo i no parli d’església, ja em va bé>>. En aquest tram de la fira hi ha un seguit de parades on et proposen des de massatges revitalitzants, fins a lectura d’aura, passant per la recerca d’àngels. Cada any, quan passo per aquests estands, no puc evitar sentir una esgarrifança. Tanta ajuda necessitem? Certament la religió catòlica no té res a fer en el nostre món globalitzat. Les seves doctrines han quedat obsoletes i fan oloreta a pols i a tancat. Les persones no hi troben el consol que necessiten, i fartes de repressió i judicis, tusten altres portes: portes tàntriques, ayurvédiques, tibetanes o dels pensaments positius. Però en definitiva, portes que no facin flaire a capellans. I és que Déu (ara el recuperem, que el tenim aparcat, el pobre) es re-inventa en totes les parades: aquí és un tot, allà és la força de la natura, més avall és uns colorins que ens acompanyen i guien i per acabar és quelcom que pots trobar-lo a través de la respiració. Tanta, Bíblia, tanta Bíblia… si amb respirar t’omples de Déu… “pa qué tanta letra”?!

Com us deia, juntament amb l’esgarrifança hi ha vegades que se m’escapa una miqueta el riure. En parades com aquestes s’ajunten els qui tenen molta necessitat i busquen ajuda amb els qui tenen la cara molt dura i els que estan com un llum. Em recorda a un mercat que ven un fum, o un circ de les mancances humanes.

Soledat, voler ser i no poder ser-ho, no saber on pertanyo, buscar el camí, trobar el meu jo… són problemes eminentment occidentals, post-industrials i urbanites. Un cop coberts els nostres objectius bàsics com a espècie: la reproducció i la supervivència, i allargada incomprensiblement l’esperança de vida més enllà d’aquestes fites naturals, no ens toca més remei que preocupar-nos de ser felices. Si cal que m’amparin els éssers de llum, que m’amparin. Si he de fer el pino-puente i pressionar-me un punt de digitopuntura, doncs me l’apreto.

Ostres que jo crec en els remeis naturals, en els massatges que relaxen i revitalitzen, en les abraçades que donades en el moment òptim reconforten, en les persones que cuiden i lliuten per les causes perdudes… Però en aquestes fires hi ha propostes que arriben a punts de friquisme espiritual que a mi se m’escapen. No m’acabo de creure que dos àngels baixats del cel em puguin tocar l’aura i fer-me veure quin és el sentit de la meva vida si jo soleta no l’he trobat. Quan ho qüestiones et diuen, que no és cosa d’un dia, que s’ha de practicar i que moltes disciplines demanen tota una vida de dedicació per poder dominar-les… Dona, que la meditació demana esforç, constància i dedicació? Sí. Què ser bona fent massatges terapèutics demana esforç, constància i dedicació? Sí. Però que aprendre a llegir els colorins de l’aura demana esf….. Buf, no cola.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s