Su media naranja

Quin programa, eh? Per aquelles que no sabeu de què es tractava us diré que era un espai televisiu on les parelles anaven a comprovar com n’eren de compatibles, arriscant-se perillosament a que els preguntessin coses íntimes de la seva parella que no sabien contestar. Eren coses de pes real en una parella, trascendentals. Preguntes com: ¿Qué prefiere tu pareja: queso de cabrales o tierno de vaca? ¿Cuál es el color de ropa interior que preferiria llevar a una cita? ¿ Y su número favorito? En fi, un gran programa. En el concurs les parelles s’ho passaven d’allò més bé, perquè amb una mica de sort els feien preguntes súpercomplicades. Però sovint, molt sovint (i entenc que aquesta devia ser la gràcia del programa) una de les dues no sabia respondre les preguntes. Ho escrivien en unes pissarretes amb un guix (sí, perquè abans no hi havia això de les pissarres digitals o els marcadors), i hi havia cares que eren un poema: “¿Cómo, que no sabes que mi mejor amiga del parvulario se llamaba Encarnita? Qué fuerte me parece”.

La gràcia és que aquelles parelles anaven al programa confiades, creient que eren la mitja taronja de l’altra i  que es coneixien a la perfecció. Pobretes. Quantes decepcions.

Aquesta setmana, en una agradable conversa amb la Mabel (que és algú amb qui mantinc converses agradables un cop al mes) va sortir el tema de la “media naranja”. No el programa, sinó la idea. Ella que és força sàvia va dir-me: “Y todavía hay gente que busca su media naranja, menudo error. Si lo que tendriamos que buscar es otra naranja entera.” I jo hi estic totalment d’acord.

Perquè prou feina tenim amb sentir-nos plenes nosaltres, com per haver de compartir la vida amb algú que només és la meitat. Tu què ets? Jo periodista. I tu? No, jo només sóc la meitat.

Mai podrà venir de fora la meitat que et completi. Si encara no ets una taronja sencera, hauràs d’esperar que els sol i la natura facin el seu curs. Però recolzant-te en la meitat que ha d’arribar o que acaba de fer-ho t’arrisques a viure una fantasia. I si un dia, que tu et sent una taronja completa i radiant, la teva mitja desapareix? Què faràs? Deixaràs de sentir-te completa i radiant? Quina injustícia.

Això de les meitats és, com a mínim, arriscat.

No seria millor “Que vaya una naranja entera, se encuentre con otra naranja y hagan zumo”? Perquè el suc de només una taronja, totes ho sabeu, dóna per ben poc. No estic fent apologia del sexe en grup el que defenso és caminar sabent que podem comptar amb nosaltres mateixes. No és qüestió que no poguem tenir un moment baix i sentir-nos la meitat del que érem. Això passa, i no és greu. Però creure que només serem un si tenim l’altre… Això sí que pot tornar-se greu.

Així que proposo a totes les taronges que sortiu al carrer i que si voleu buscar, en busqueu una altra de sencera. Que busqueu l’un i un, i no el mig i mig. I que si busqueu taronja i trobeu llimona, no li feu un lleig.  Que si trobeu pera, mireu de combinar. mai se sap com pot quedar la cosa. Així que apa: taronges del món, obriu la ment, barregeu-vos i busqueu altres fruites amb ganes de fer suc!

Per la Mabel, amb molt de carinyo.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s