Ara és l’hora, abans no.

Prop de la Catedral de Barcelona hi ha un edifici (del qual no en recordo el nom… digue’m poc precisa) amb una bústia de pedra esculpida a la paret. Els motius que la decoren són fets de la mateixa pedra que el mur, i representen una tortuga i una oreneta. Gran imatge. Conta la història que les van fer gravar just allà, perquè el correu és exactament així: quan l’esperes no arriba mai, és comparable al pas d’una tortuga, i en canvi les males notícies sembla que arribin volant.

I és que això del temps i els moments és ben curiós. De ben segur que no passa igual l’estona quan espereu en una cua i no teniu pressa, que quan sabeu del cert que feu tard a una reunió important. Pot ser que amb una actitud zen es pugui reduir a la meitat l’estres de la segona situació per, fins i tot, equiparar-la a la primera, però que voleu que us digui, de vegades crec que això del zen no està fet per la vida a ciutat.

Jo ja respiro ja si sóc en un embús i no hi puc fer res. Però hi ha vegades que rere la calma forçada s’amaga un monstre violent que espera la mínima equivocació d’algú per trobar el seu defecte més visible i insultar-lo fort, molt fort. El que intenta colar-se aprofitant el carril de sortida, el que no et deixa incorporar i fa veure que no et veu, la que es posa a creuar per on no toca. Qualsevol pot ser la víctima. Només cal que tingui algun quilo de més, porti un mocador ridícul o tingui una cara curiosa. “Mira, mira, ja va el llest a colar-se. Que et penses que els altres ens esperem per gust cara de cul?” Després em sento molt més zen.

Però és clar, tot depèn del moment. Hi ha dies per a tot. Hi ha dies que et sents alegre i optimista i per més entrebancs que trobis, tens capacitat per respirar unes mil vegades, si cal. Són aquells dies que pots somriure condescendent a la iaia que et deixa anar la porta als morros quan entres al mercat; aquells dies que piques el bitllet de metro i no s’obren les portes i has de prèmer el botó de l’intercomunicador per mantenir una bonica conversa amb les agents de TMB; aquells dies que t’adones que t’has deixat les claus de casa i has de caminar tres travessies més carregada com una mula per anar a buscar les claus a ca la mare… però no et fa res. Gaudeixes de la condescendència, de la conversa i del passeig. Així de fort.

El més complicat és combinar el teu moment amb el de la resta de les mortals. El dia que tu tens el zen pujat, el teu cap s’ha llevat amb ganes de tocar els collons. I el dia que et lleves amb el peu esquerra sembla que tothom fa oposicions a monjo budista i encara et poses de més mala llet. “Insolidàries! Que no ho veuen que avui és un mal dia?”.

El que també canvia amb el temps és la percepció del que et passa i del que passa. I si no pregunteu-ho a l’equip de Banda Ampla, el programa de TV3.

Fa un parell de setmanes vaig veure l’anunci de la seva propera emissió, i em vaig quedar amb un no sé què. Alguna cosa m’havia cridat l’atenció, però com que estava per casa fent 150 coses alhora, no podia estar segura del què. Així que la següent vegada que van emetre l’anunci, vaig córrer a seure davant de la tele. No, no sóc friki. Sóc curiosa.

Vaig mirar-lo atentament i en acabar no vaig poder retenir un #oletu!

Per si no sabeu de què anava us diré que, a grans trets, presentaven la situació de les persones del nostre país que malgrat tenir formació han d’emigrar, o ja ho han fet, per tal de trobar feina i un futur millor. “Amb bitllet de tornada o sense?” Deien. El que calgui per tirar endavant. Fins aquí, tot bé. Però ai! A continuació va venir una frase que tot i estar vestida d’innocència, a mi em va fer saltar l’alarma de l’esquerra: “Ara més que mai, és hora d’escoltar”.

Cooom? Entenc el que entenc? És a dir, que ara que la “nostra” gent marxa, que han d’emigrar per buscar-se la vida per culpa de la crisi, ara és hora d’escoltar. Perquè els que marxen d’aquí són emigrants, quina paraula: els que deixen amb pena la seva terra i els seus, els que marxen amb el cor partit, els que enyoren la pàtria com en un poema de Buenaventura Carles Aribau.

Però pels que han arribat al nostre país durant els últims anys, no ha arribat l’hora d’escoltar. No és clar, els que han arribat no són emigrants, són immigrants. I els immigrants tothom sap que no vénen d’enlloc. Van aparèixer un bon dia enmig del cel fent pluf! i van caure a diferents països amb la missió de robar, tocar els collons i baixar el nivell del sistema educatiu públic.

Tot depèn de com es miri, oi?

No em malentengueu: no és una crítica directa a l’esmentat programa de TV3 que em sembla prou obert i respectuós, sinó una crítica a una frase DESAFORTUNADA (sí, amb majúscules) que trobo plena de poca sensibilitat.

Ara més que mai, és hora d’escoltar?” Ara és l’hora i abans no?

Potser el que és hora és de plantejar-nos el perquè. Potser és el moment de veure que no estem tant lluny les unes de les altres.

Qui és l’immigrant ara?

vinyeta de Sansón per a Norte Castilla

Vinyeta de Sansón per a Norte de Castilla

Anuncis

One thought on “Ara és l’hora, abans no.

  1. Ells, també tenen el cor partit, i si han amigrat al nostre país ha sigut perque crfeien que aquí també tindrian la mateixa possibilitat de emprendre una nova vida, con els nostres i no a tots els hi anat igual.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s