Quina vida més gossa

Sempre he pensat que en una altra vida (si és que n’hi ha, “d’altres vides”) vaig ser gossa. Potser algú amb aires de grandesa pensa que ser gos, és poca cosa. Vés a saber, tal vegada aquest “algú” va ser Cleopatra, o Napoleó. Però jo sóc més… com ho diria… més d’estar per casa. Jo, gossa.

No és pas que ho digui perquè sí. Hi ha indicis clars: m’encanta que em rasquin rere l’orella, que em toquin la panxa i que em treguin a passejar. Donar voltes sense sentit em diverteix i si em saben portar sóc d’allò més amigable.

És per això que tinc una connexió especial amb els gossos, gosses i gossets. Algunes em pregunten si en tinc, de gos: No, no en tinc, ni tinc ganes de tenir-ne.  I si mai em passa pel cap de provar-ho, em repeteixo a mi mateixa: caca-calenta- en-bossa-de-plàstic. Normalment amb un cop en tinc prou però per si de  cas ho puc repetir fins a 3 vegades seguides. És certament efectiu.

Fruit de l’esmentada connexió canina, moltes vegades me’ls miro amb deteniment i no puc evitar, un cop observats, aixecar la vista cap als amos i mestresses. Quina gràcia quan descobreixo que, tal com diuen les veus populars, gos i amo s’assemblen! Aquella mirada, aquelles orelles… Impressionant. Hi ha parelles que estan fetes l’una per l’altra.

Però hi ha vegades que m’entra un no sé que de veure’ls com viuen a ciutat. Gossos estressats amb problemes de pròstata, sortint a pixar a última hora de la nit; gossos cagant a la vista de tothom amb un paper de diari acuradament col·locat per rebre l’impacte; gossos vestits com persones preguntant-se perquè han hagut d’heretar pèl si existeixen xandalls canins per cobrir-se del fred…

L’última imatge que tinc és la d’un gos abatut. Feia mala cara el pobre. Vaig pensar d’asseure’m a parlar-hi, però ja se sap que determinades actituds no estan ben vistes, així que ho vag desestimar. Però us garanteixo que feia cara de necessitar teràpia. Era per instal·lar un divan i prendre nota de tot el que hagués de dir, pobre “home”. La seva imatge era el colmo de l’alienació gossina: un gos assegut en una terrasseta de bar, al costat de la mestressa, lligat a la cadira, amb el morrió posat i un petit recipient lligat al coll per guardar les bosses per la caca. Déu meu!! Més lluny de la llibertat que hauria de suposar l’existència animal, impossible. Quina vida més gossa!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s