Culunguele

Si per aquelles casualitats de la vida, en un moment d’avorriment extrem, us decidiu a posar al google la paraula “culunguele”, alucinareu. Des de comparses fins a usuaris de foros d’intercanvi utilitzen aquesta paraula, suposadament africana, per autodenominar-se. Queda graciós: Culunguele. Culunguele sona a negre. I negre sona a Àfrica. I Àfrica sona a negre saltant en rotllana i dient culunguele. Apa, què bèstia, direu. D’acord, d’acord, perdoneu, ampliaré les referències: Àfrica sona a nens desnodrits, mares amb els pits despenjats de tant alletar i a lleons, hienes i gent blanca de safari. Sona a tribus que es maten a matxetades i a conflictes per l’explotació dels recursos naturals. Aquí queda, que no sembli que sóc una tiparraca sense cultura.

No, realment no en sé massa d’Àfrica ni de la seva història. He trepitjat el continent però és com si no ho hagués fet. Em diuen: “Que has estat a l’Àfrica?” I jo dic: “Sí, a Marroc”. I em diuen: “Dona això no és Àfrica. Vull dir si has estat a Àfrica- Àfrica”. I fan un gest amb el cap així com de complicitat. Seria un gest de: “Ja saps el que vull dir…” Doncs sí, sé què volen dir. Deu ser exactament com quan a una Australiana li diuen: “Has estat a Europa?” I diu: “Sí, a Espanya”. I li diuen: “Dona, això no és Europa. Vull dir si has estat a Europa-Europa”. La única diferència entre les dues converses és que en el segon cas, els exòtics subdesenvolupats són els Espanyols, i no la resta d’Europeus.

En fi, que de tòpics n’està el món ple: si no ets prou garrepa t’expulsen de Catalunya, si no saps ballar Sevillanes no et donen el DNI espanyol, si ets d’Euskal Herria segur que has aixecat pedres de 800 quilos en algun moment de la teva vida, si ets parisenc tens un gran sentit de la moda, si ets d’Itàlia tens la mà trencada en això de lligar i si ets romanesa tens la mà trencada en fer volar carteres… En fi, tòpics que tothom sap que no ofenen a ningú perquè no són més que la pura realitat.

Fixar-se en els tòpics (i quedar-s’hi enganxadeta) és ben fàcil. Exageradament fàcil. Si et poden definir un país de gairebé 50 milions d’habitants en dues paraules: Sangria i Olé (i que a sobre els catalans hi estiguem inclosos), vol dir que això dels tòpics està pensat amb precisió. Digues que sí.

Però mira, a mi les coses fàcils em fan venir un no sé què. Si és fàcil, m’ho faig venir bé per complicar-m’ho. És d’idiotes, ho sé, però és així. Totes tenim els nostres defectes.

Si algú em diu que tal país és així o aixà i en dues paraules m’enllesteix la tesi em deixa amb més dubtes que abans de començar la conversa. Dubtes sobre els dubtes que ja tenia, dubtes nous que m’ha donat temps de plantejar-me mentre l’àvid interlocutor exposava els dos tòpics, i dubtes sobre si aquesta persona ha estat al país o l’ha vist pel google earth.

No cal ser un erudit per fer-se preguntes quan veus unes imatges de televisió, sents una notícia o llegeixes els titulars dels diaris. Només cal una mica de perspicàcia, i una bona dosi de curiositat.

Curiositat que no sé si tenen els lectors de Marca. Bé, lectors o teleespectadors.

Us explico la història:

Fa un parell de dies estava veient la televisió a casa d’algú altre, quan sense cap intenció el zàping va caure a Marca tv. No és que ningú estigués parant massa atenció a l’emissió, però ja se sap que a moltes cases hi ha la curiosa costum de tenir la tele posada per no mirar-la. Jo, sense poder-ho evitar (i en un moment d’absència) em vaig quedar mirant la pantalla. Passaven les imatges d’alguns projectes humanitaris a l’Àfrica que, pel que em va semblar, estan apadrinats o recolzats o subvencionats per en Pau Gasol. Dic que em va semblar perquè l’aparell no tenia veu (que si tenir la tele encesa sense mirar-se-la em sembla graciós, a més tenir-la sense veu ja em sembla la re-pera) així que només amb les imatges el missatge crec que no em va arribar com cal. La idea general, però, em va semblar prou clara: anem a l’Àfrica i construïm-hi escoles, subvencionem cadires de rodes per als nens que tenen problemes de mobilitat i no poden desplaçar-se, donem-los roba, menjar, medecines… I aquí va arribar el meu moment culunguele. A les imatges hi sortia un grup de gent dansant i saltant en uns moviments molt pròpis de les imatges que totes tenim d’Àfrica, amb un sol detall afegit: les dones duien collarets tradicionals, els cabells untats en fang i els pits tapats. Els noiets duien faldilles de palla, els cabells untats en fang i els tors tapats. No es tapaven amb vestits tradicionals. Duien samarretes. Samarretes, de ratlles blanques i coll de punxa, de la jelou quiti, dels leiquers… (quina ironia!)

Les mares s’asseien a la consulta mèdica amb els nadons a la falda i els donaven amb els dits un preparat a base de cereals, envasat en paper d’alumini, que les criatures xuclaven amb gust tot tornant, acte seguit, al pit de les seves mares.

Uns subtítols resaven: “a la madre le hemos dado trigo y le hemos enseñado a hacer pan, para que pueda alimentar a los suyos”

I tota la colla, en Gasol, la reportera i altres ànimes caritatives, passejaven fent mirades compassives, que es quedaven en això, en compassió. I a mi em va anar creixent la ràbia.

Però estem de conya o què? Què significa que “le hemos enseñado a hacer pan”? I ja està, us quedeu tan amples?

Ningú s’adona que si en una cultura eminentment tradicional i social, les dones han començat a “no saber” cuinar per als seus, és que alguna cosa passa? I què passa? Que cada cop neixen més burres? No serà que les estructures i llaços familiars i socials trontollen i es trenquen? Que ho està provocant això?

No és indignant i pervers que donem a les mares cereals envasats, que elles no han cultivat ni cultivaran, que no són una font directa d’aliment, que quan faltin no trobaran recanvi i que a més generaran uns residus innecessaris? Jo no en sé massa de Sobirania Alimentària i Globalització, però em cauria la cara de vergonya d’explotar els recursos d’un continent (posem per cas, cereals i alumini), fer que no puguin optar a produir pel consum propi, especular fent que el preu dels productes bàsics pugi i la població no hi tingui accés, i després plantar-me allà i donar-los-hi trinxats i envasats “listos para tomar”. Jo sóc la mare (em garanteixes que el meu fill no es mor de gana…) i els foto els cereals supersolidaris pel cul.

Senyors del Marca, senyor Gasol, teleespectadors/es: menys caritat i més autocrítica. Lo nostre món necessita un canvi. Si la seva aportació és aquesta facin-nos un favor: No ens ajudin a canviar, emigrin a Mart.


Anuncis

One thought on “Culunguele

  1. En la definició d’Espanya t’ha faltat “paella” també jiji
    És collonut pq d’aquestes dues materies, l’Àfrica n’és productora. Així que, no només se’ls treu aquestes materies, se’ls treu el lloc on conrear-les i explotar-les sino que després se’ls “regala” una mínima part per “quedar bé”…
    En una cosa no estic d’acord amb tu, siusplau que no marxin (pq aquesta gent no emigra, conquereix…) a Mart. Ja és inhabitable, només falta que hi vagin…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s