No he pogut evitar plorar

I s’han repartit el món… i ja res no em sorprèn. I segueixen trepitjant les persones, les nenes, les mirades, les il·lusions. I mutilen, expolien, violen, condemnen a mort, i ja ben poca cosa em sorprèn. Em fa por mirar sense esverar-me, veure i no trobar cap diferència, que l’horror esdevingui rutina.

Però avui no he pogut evitar plorar. I me n’alegro. Perquè no entenc com algú pot veure aquestes imatges i no sentir ràbia. No comprenc com poden quedar-se quiets sense lligar caps; sense comprendre que tot forma part de la mateixa merda, del mateix sistema.

Déu, quina sensació d’impotència, quin malestar. Quines ganes de dir-los el que penso. D’escupir tota la ràbia que em fan sentir, d’explicar-los com d’equivocats estan. Jo no en tinc de paraules per grans discursos, no en sé d’economia ni de mercats financers, però no per això he de callar. Necessito poder dir als polítics de torn que em sembla repugnant el que estan fent amb la qualitat pública. Que em sembla immoral afavorir els interessos d’uns quants que tot ho tenen per sobre de la seguretat de totes i tots. Que no entenc què els passa pel cap quan es lleven pel matí, que no entenc que senten quan miren un vídeo com aquest.

Què els remou a vostès senyores i senyors de la dreta? El que els mou ja ho sé i em sembla de ciència ficció. El que els mou fa mala olor, a mi em fa fàstic. Però què els remou la consciència, què és el que els fa “sentir”?

M’agradaria saber què diuen als seus fills i filles, com els eduquen en valors… Els parlen de cooperació, de diàleg, d’igualtat entre els companys i companyes? Els diuen: has de ser bona amb els teus amics, els has d’escoltar, has d’ajudar-los? I com caça tot això amb el que fan amb nosaltres, senyors i senyores? Cooperar només amb qui els interessa per obtenir-ne un rendiment. Dialogar esperant guanyar el combat i trepitjant l’altre. Ser bo donant caritat als que han enfonsat vostès mateixos i el seu sistema. Escoltar amb condescendència i hipocresia…. Aquest no és el món on jo vull viure. No és aquest i m’entren unes ganes enormes de plorar.

I n’hi ha que viuen en la ignorància. Els agrada, ja els va bé o no donen per a més. I els escolto victorejar els seus líders i no els puc entendre. Victoregen especuladors, persones al servei del capital i no de les persones, persones que no dubtaran a retallar-te fins i tot l’ànima si això els dóna beneficis.

A la meva escola encara estem esperant la meitat dels diners que la generalitat ens va prometre l’any passat per un pla de millora que hem dut a terme amb molt d’esforç i hores extra. La partida que havia d’arribar aquest any, tampoc no ha arribat. Potser al gener… Això suposa que, encara que sembli increïble, no podrem ni convidar a menjar torrons a les famílies l’últim dia de trimestre, en la tradicional cantada de nadales. Potser a l’escola concertada (AMB DINERS PÚBLICS) de torn, fins i tot tindran calés per comprar micròfons extra per a la funció de Nadal. És que la meva escola és menys escola? És que com que les famílies no se’ls poden pagar, no tenen drets? És això? Tens drets si te’ls pagues? O millor si demanes un crèdit per tenir-ne?

A mi em faria vergonya haver votat un partit que divideix els ciutadans i ciutadanes en gent de primera i gent de segona. Que enlloc de garantir una gran escola pública de qualitat per a totes les nenes i els nens,  dinamita la que tenim. Em fa vergonya que gent del meu voltant votin partits com aquest. Molta vergonya.

No sabeu quanta ràbia sento avui. No he pogut evitar plorar.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s