Contes de tots els temps

La caputxeta vermella

Hi havia una vegada una nena que vivia en el si d’una família monoparental. Vuit anys enrere sa mare, una dona intel·ligent i emprenedora, va decidir que volia quedar-se embarassada tot i que en aquell moment no tenia parella i ni cap relació amb projecció. Havia estudiat 5 anys de llicenciatura i 2 de màster en una prestigiosa universitat catalana, fet que la va fer plantar als 30, amb dos títols per emmarcat, una mare endeutada i un úter per estrenar. Un bon dia, veient que se li passava l’arròs va buscar-se un portador de bon adn i va gestionar-se una panxa de les que es passen en 9 mesos.
Així, la caputxeta i sa mare vivien tranquil·lament en un piset de protecció oficial i anaven sovint a visitar l’àvia que, amb l’endeutament per la carrera universitària de sa filla, havia hagut d’anar-se’n a viure al poble.
Un bon dia, la mare, li va dir a la caputxeta que anés a buscar a ca l’àvia l’escudella que els havia preparat. La nena va sortir de casa, va enfilar el camí del bosc i quan no feia ni una hora que caminava, patam! se li va plantar al davant un llop enorme que no feia gaire bona olor.
-Hola caputxeta, on vas?
-A casa l’àvia. – va respondre la nena.
-I què hi dus en aquest cistell?-
-Figues de moro, i un clavell. A tu què et sembla?
– … – silenci de llop descol·locat.
-Res no hi duc, llop. Vaig a buscar l’escudella que l’àvia prepara cada setmana per la mare i per mi. Tu et creus que amb els temps que corren, estem com per anar passejant delicatessen pel món?
-… No, suposo que no.- va dir el llop pensarós. -I com és que vas a ca l’àvia? Que potser està malalta?.-
-Ui, llop. Quants contes que has llegit… I suposo que ara em proposaràs de fer una cursa, i tu aniràs pel camí de la dreta i jo pel de la esquerra, i jo m’hauré d’entretenir collint floretes per a que tu arribis amb temps a casa l’àvia per poder-te-la menjar. Primer a ella i després a mi.
-…- nou silenci de llop descol·locat ara, a més, amb ulls esbatanats de sorpresa.
-Doncs et diré des de ja que no penso fer cap cursa amb tu. Que les nenes d’avui en dia, per molta caputxa vermella que portem no estem per xorrades. Sóc filla de mare soltera i treballadora: m’he criat veient la televisió, i connectada a internet. No em fan por els llops pudents com tu, i no cauré en trampes facilones de contes infantils. I et diré més, només que naveguis una mica per la xarxa, trobaràs que la versió clàssica de la nostra història, la de Perrault, és exageradament gore. Per ser fidels a l’original, hauries de tallar l’àvia a trossets i fer-me- la menjar i donarme’n per veure la sang com si fos una beguda reconstituent. I perdona’m si t’ofenc, eh? Però no et veig amb prou cara de psicòpata a tu…

Segurament el llop no va sentir aquestes últimes paraules de la caputxeta, perquè ja havia enfilat el camí allunyant-se’n amb l’estòmac regirat i pensant què deu ser que els donen a aquesta generació per a que pugin tan inconscients, descregudes i violentes…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s