32 anys de singlot

Mai s’hagués imaginat que una cosa com aquella pogués passar-li a ell. Hi havia malalties estranyíssimes, doloroses, dramàtiques, rellevants. Però no sabia que algú pogués estar malalt de singlot.
Les persones singloten quan ploren, quan mengen amb desfici un tros de pa amb pernil, o quan, sense espera, endrapen un suculent sopar. Aquest no era el seu cas. El seu singlot va arribar sense avisar. Un dia qualsevol va decidir instal·lar-se a la seva vida, i res no va tornar a ser com abans.
Al principi a tothom li va fer gràcia, com el nen dels veins que ve de visita i que és maco només durant els primers 45 minuts. Després comença a fer-se pesadet i que quan sona el timbre i son pare diu: “Vinc a buscar el Pauet, que anem a sopar”, no saps si fer-li un petó per agrair-li que se l’endugui, o donar-li el condol per la pena que li ha caigut de per vida.
El singlot del nostre amic va ser graciós la primera hora, curiós les 2 següents i preocupant a partir de la quarta. La doctora va fer-li proves de tot tipus: reconeixements, radiografies, analítiques i cap resultat semblava explicar perquè el singlot-ocupa l’havia triat a ell precisament en aquell moment.
Els dies van passar, les setmanes també i els mesos no van ser menys, i el singlot va seguir allà, acomodat, engandulint-se.
El diagnòstic, després de marejar la perdiu (mèdicament parlant), va ser que el nostre amic tenia singlot per una qüestió nerviosa. Nervis? Nervis de què? No estava vivint precisament el moment més dur de la seva existència. Tot semblava estar al seu lloc, tot menys el diafragma.
El cas és que tot va canviar i res va ser com havia esperat: el dia del seu casament va dir el “si vull” entre singlots, va assistir al naixement de la seva filla entre “hip” i “hip”, i a la celebració dels 10 anys de casats “hip”, el primer dia de la nova feina “hip-hip” i en totes les presentacions (en una botiga on no hagués estat mai, a l’ajuntament fent tràmits oficials…) a tot arreu i semblava que per sempre, hip-hip-hip.
Va passar de ser ell, a ser el-que-té-singlot. La gent l’esperava amb un mig somriure burleta i ell al principi tenia una mena de vergonya innecessària que després de 20 anys es va haver de fer passar. S’ho va prendre com un tic. És el que tinc, es repetia. Tinc un tic “hip”.
Va ser un matí després de fer el cafè que el singlot va marxar. Se’n va anar per on havia vingut i com havia vingut, sense avisar. Quina mala educació… quina poca vista… ara que ens havíem fet tant… íntims?
Ni la doctora, ni la seva dona, ni ningú s’ho podia explicar però el fet és que després de 32 anys, així sense més el singlot inoportú es va esfumar.

(Per tu, ja saps qui, amb carinyo)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s