Ara ens agafen les presses…

Fa mooolt de temps que en una xerrada multitudinària algú va oferir-me el dilema de la pastilleta blava o la pastilleta vermella. Jo vaig triar sense dubtar ni un minut que volia lluitar per un altre món, un de millor. I vaig pensar, així en principi, que era possible. Vaig anar prenent decisions personals que sovint topaven amb la mirada condescendent de les persones conegudes, i vaig anar provant d’allunyar-me d’un model econòmic-polític-social que no m’agradava i que tenia massa a la vora.

En molts moments he hagut de callar quan es parlava (en converses de sobretaula) sobre marques de moda (assequibles i arxiconegudes) perquè ningú tenia ganes d’escoltar que les empreses propietàries d’aquestes i altres marques deslocalitzaven la producció buscant el màxim benefici explotant i convertint determinades zones del planeta en planters d’esclaves. En molts moments he hagut d’aguantar comentaris burletes i mitjos somriures sorneguers, quan en parlar-me de productes de tal o qual supermercat de “moda”, jo deia que no compro a grans superfícies perquè és un model depredador que trepitja el petit comerç i dinamita les xarxes de proximitat. En molts moments he remenat les escombraries d’una festa per destriar les deixalles mentres la gent em mira de cua d’ull i murmuren:”si total, després tot va a parar al mateix lloc…”

Sí, certament el camí triat no està ple de paraules fàcils de sentir. Fer-te judicis abans de comprar qualsevol cosa, reduir les despeses supèrflues  o deixar de banda determinades empreses i establiments, no és fàcil. Però és la meva tria… i no m’agrada dir-ho… però hauria de ser la de totes.

Potser pensareu que a què ve aquesta reflexió de cop i volta. O potser no. Però m’agradaria explicar-vos-ho.

Estem de ple en una crisi. Que sí, de veritat, us ho juro. No ho heu llegit als diaris? En serio, sembla que la crisi ja és de veritat. I hi ha gent que ha hagut d’esperar a menjar merda per adonar-se’n. I hi ha gent que tot i així, encara no s’ho acaba de creure, però n’hi ha.

Ara, de cop i volta, pels feisbucs, tuiters i altres xarxes místiques, hi ha gent que proclama l’austeritat, l’estalvi, la reducció del consum… N’hi ha que diuen que els bancs són entitats monstruoses, que es veu que no ho eren mentre els deixaven diners a crèdit i els fèien hipoteques per adquirir bens que no estaven al seu abast. I en trobes d’altres que parlen del “dia sense compres” contra la pujada de l’IVA, de beneficiar el petit comerç que s’està enfonsant, de no afavorir les grans cadenes que s’enriqueixen i aixafen la petita i mitjana empresa… D’entre aquestes persones n’hi ha que  ho estan veient gràcies a les ulleres de la crisi. Fins aquest moment, res de res.

La crisi té culpables amb noms i cognoms. Sabem qui és l’enemic. Però no mirem només enfora. Caldria que a més cadascuna de nosaltres fes una revisió i fos sincera amb ella mateixa: crec de debò en aquests canvis i aquest nou model? O és que empesa per la ràbia dic i dic, però com torni a tenir quatre duros seguiré amb el mateix ritme i beneficiants als de sempre?

Ara resulta que ens agafen les presses però fa dies que ens han atrapat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s