La dona que s’assecà

Diuen que diuen que un dia no fa molt van trobar una dona seca. Seca, seca de debò. Sense esma, ni lluentor als ulls. Estava asseguda en una butaca empolsegada, i semblava, per com s’hi asseia, que s’havia deixat assecar. Feia la impressió que sabia ben bé com anar eixugant totes i cadascuna de les seves capes de ceba. Fins i tot la capa endurida que el temps i els desenganys li havien deixat, s’havia assecat.

Diuen que tot venia de lluny. Primer va deixar de mirar amunt, va oblidar-se de l’espai que hi havia per sobre del cap  i va desaprendre a badar.  Anys després va deixar de dir no; sempre arribava arreu on calia arribar, sempre s’hi podia comptar, sempre hi era.  I va ser així com sent-hi, poc a poc va deixar de ser. Vivia, anava, venia, somreia primer un dia  i dos no. Més endavant un sí i quatre no; i al final, diuen, que no recordava quan havia somrigut per últim cop.

Comenten que amb els anys va posar pautes quotidianes per tal de no improvisar i mirava d’ocupar tantes hores del dia com fos possible evitant així pensar. I era d’aquesta manera que, evitant pensar, pensava. Pensava força més que la mitjana de dones del país.  Hores i hores de feina i tasques programades no podien evitar-li mals de cap terribles provocats per cúmuls de pensaments inoportuns bloquejats a cada racó del cervell. No trobava mai el moment per posar-hi ordre, per fer neteja i ja se sap, quan una emmagatzema sense mesura allò que ni recorda al fons dels armaris acaba per tenir més pols de la que desitjaria. L’aire costava de passar i de vagades li semblava que no aconseguia tot l’oxigen que l’entorn podia oferir.

Deixar de somriure per mandra i falta de motius aparents va ser només el principi. Amb el temps desarrelada va deixard’afavorir el contacte amb els altres. No trobava cap raó per acaronar, per trucar, per xerrar.  Ja no sabia ben bé què havia estat abans: si les amistats havien mort o ella les havia perdudes. El cas és que no les tenia i les que quedaven no sabia on trobar-les. Ja no feia cap esforç per buscar ni el telèfon, ni les ulleres, ni l’amor. Va embolicar-se ben bé amb moltes capes per no tenir fred…

… I poc a poc cansada, la dona ja vella s’assecà de tant plorar per dins.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s