Una estoneta més…

L’altre dia estirada tranquil·lament al llit gaudint de la meravellosa calor sufocant de Barcelona, vaig posar-me a pensar en la quantitat de persones del meu entorn que estan entrant o ja han entrat en depressió post-vacacional. N’hi ha que fins i tot amb dues setmanes vista, ja estaven amb una depre de cavall. I jo que miro de buscar sempre respostes i solucions, ni que sigui per hobby, vaig dir-me: ja ho tinc! (aclarim des d’ara mateix que no estan incloses en la reflexió totes aquelles que no tenen cap feina a la que tornar, que en són unes quantes, i que potser preferirien estar tenint depre “post-vacances” que no depre “ai- cony-que-se-m’acaba-l’atur”; Sé que les que estan en aquesta última situació em permetran una mica d’humor/ironia 😉 encara que se sentin excloses). En fi, que vaig dir-me: Si cap de les persones que conec que han de tornar a treballar vol tornar a treballar? Perquè tornem a treballar? Proposo de no anar-hi. Quedem-nos a la platja assegudes rascant-nos la panxa, les boles o el que cadascú es vulgui gratar. Seguim de viatge indefinidament, agafem aquell tren que no tenim ni idea d’on va, només pel plaer d’agafar-lo. Llencem els despertadors per la finestra, apaguem els calendaris electronics, cremem les agendes. Truquem-nos entre nosaltres per posar-nos d’acord i deixem buits els llocs de feina. Parlem amb la cap, o el superior de torn i convencem-lo que ella o ell tampoc vol tornar a treballar. No crec que ens costi gaire, ho du a dins. Com totes nosaltres.

I si no ho veieu clar digueu-me, quantes persones que coneixeu estan desitjant (en acabar vacances) tornar a treballar?  “Jo en conec una a qui li encanta la seva feina i sí que en tenen ganes…”  Sí, claro. Eso és… mentira!

Que hi ha persones que tenen la sort de que quan hi són s’ho passen bé i gaudeixen amb la feina no vol dir que vulguin els horaris, les corredisses a bon matí o els despertadors a les 6.30… Ningú d’aquest planeta vol tornar a treballar quan està de vacances. Ni els alemanys i alemanyes, mira que et dic. I fixa’t que són els que ens aixequen l’economia, eh? Doncs elles i ells tampoc. A veure si rebutjarien una vida d’infinites vacances a Lloret bebent un tanc inesgotable de sangria i menjant paella-y-olé nit i dia. Que no, que no, que ni ells volen tornar a la feina. Mandra gorda que els fa.

Jo només dic que no ha de costar tant posar-se d’acord en una cosa tan senzilla. No?   Xerrant amb un bon amic va dir-me que és clar, que ningú anés a la feina suposaria una aturada de tot: com accediriem als aliments, qui tindria cura de les comunicacions, la sanitat, productes de necessitat bàsica… Minúcies, vaig pensar. Quan érem petites i jugàvem pels carrers del poble, a l’àvia també li semblava de vital importància que anéssim cap a casa a les 8  per ser a taula a temps per sopar. Importantíssim. I nosaltres sempre déiem: “Una estoneta méeeees!”. Si arribàvem tard, el món no s’enfonsava, potser només ens queia una cleca. Del tot superable. Però està clar que hàviem d’arribar tots i totes tard, només que un esquirol arribés a l’hora, tota l’acció perdia la seva essència.

A l’economia mundial potser li sembla imprescindible que anem a treballar, però tal com li van les coses no li vindrà d’aquí si ens posem d’acord i li diem: “Saps què? Ens quedem una miqueta més de vances”. Com a molt ens fotrà una cleca. Però que és un calvot amb la d’òsties que ens estan caient?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s