Coses que no sé perquè les fem

Quan la rutina t’atrapa sents com la marea et porta. Vas i vens i de vegades et descobreixes fent coses que no saps ni perquè les fas. Algunes són intrascendents. D’altres més velles que l’anar peu. D’altres són tant teves que s’han fet una part més del teu jo i pot semblar que no poden fer-se d’una altra manera.

Trencar, voler trencar o aconseguir trencar determinades dinàmiques  són coses ben diferents i totes elles complexes. Per canviar cal, en primer lloc, que et piqui. Si no pica, no t’entren ganes de rascar. Però també pot ser que un dia, per provar rasquis i aleshores t’entri un gustirrinin que faci creure al teu cervell que pica, i per tant ja sigui inevitable gratar.

Així que gratant la rutina et descobreixes un bon dia trencant els teus propis esquemes, posant-te a prova, jugant amb tu. De vegades sents que perds el control i no saps ben bé si això t’agrada. Però sempre que siguis sincera amb tu, que no t’enganyis i que t’expliquis perquè ho fas, acabar amb rutines innecessàries i  hàbits estúpids, és curatiu i alliberador.

En aquesta història de rascar costums, moure-les, incomodar-les per veure si els vénen ganes de marxar, hi ha espisodis còmics que fan plantejar-te si l’abast de la necessitat de canvi és més gran del que et pensaves.  Hi ha pràctiques de bona educació que ben mirades fan riure. Analitzem-ho…

Baixes les escales amb pressa i quan travesses  el vestibul de casa teva i ets a punt de sortir al carrer, sents unes passes darrera teu d’algun veí o veina que sembla que també va cap a la porta. Tens l’opció de fer-te la sorda, simular que no l’has sentida, sortir amb pas decidit (i alhora despreocupat de persona que no s’ha adonat que la veina estava al darrere) i deixar anar la porta sense, per res del món, fer el gest de girar-te. Però és clar, sempre et queda el rau- rau aquell de: “No cola que no l’he sentida, semblaré una maleducada…”  Així que com una bona noia t’atures i aguantes la porta  per descobrir, mentre et tombes i dius bon dia, que la veina o veí en qüestió està més lluny de tu del que et pensaves. Per tant, amb la teva pressa en stand by, t’estàs allà somrient a la veina fins que ella, incòmode per l’espera que ha causat, es veu obligada a apretar el pas amb un saltironet de precipitació per arribar a aguantar la porta i dir un gràcies dels que en realitat  diuen: “quina tocada d’ous que m’hagis aguantat la porta jo que sortia tranquil·lament i m’has hagut de fer còrrer”.

I doncs, ciutadanes i ciutadans del món, perquè aguantem la porta per sistema? És que no tenim la capacitat de discernir entre el que és necessari i el que no? És que no podem dir a la persona que ens persegueix pel vestíbul com un education test dummy: “No li aguanto, em sap greu, és que tinc pressa” amb somriure inclòs? Alliberem-nos i comencem a rascar. I si encara no ens pica la rutina deixem que algú ens grati pel simple fet de gratar. Tandebó que socialment li trobéssim el gust. Personetes del món: rebel·lem-nos contra les repeticions sense criteri!  😉

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s