Carta al president Mas

Avui, rellegint el meu correu de l’xtec he trobat una carta que molt amablement l’excel·lentíssim president de la Generalitat de Catalunya, va fer-me arribar com a excel·lentíssima tutora de la classe de 2nA, per felicitar-me la diada de St Jordi.

Fins avui no l’havia obert, però en fer-ho m’ha entrat un no sé que i no he pogut evitar respondre-li.  Voldria compartir-ho amb totes vosaltres.

“Benvolgut,

Com ja és habitual en aquestes dates les mestres com jo celebrem Sant Jordi amb una intensitat que probablement vostè ni s’arriba a imaginar. Acompanyem les criatures en l’elaboració de treballs per als jocs florals escolars, recolzem els i les grans de l’escola en la seva venta de llibres, guarnim aules i passadissos i mirem de fer arribar a les famílies el sentiment d’una diada molt especial al nostre pais. Malgrat que pugui semblar, a primer cop d’ull, una feina fàcil li ben asseguro que no ho és. Valorem quin tipus de treballs i produccions són els més adequats per a que totes les criatures tinguin una via d’accés al premi. Les acompanyem en les sessions de preparació englobant en una sola aula, nens i nenes que escriuren perfectament, els qui tenen alguna dificultat i els qui en tenen tantes que caldria tenir un suport constant fent el reforç a l’aula per poder-los atendre com es mereixen. Recolzem els i les de 6è per a que puguin muntar la paradeta de llibres i roses, i ho fem amb dedicació i il·lusió dedicant-hi totes les hores disponibles i de les que no disposem, també. I ho fem perquè els nostres nens i nenes no poden (ni podran mai sense ajuts i beques) pagar-se unes colònies com les companyes de la seva edat de l’escola concertada de la cantó. Mirem de fer arribar l’estima per les tradicions a les famílies, i dic mirem perquè en la gran majoria dels casos, molts dels pares i mares no enten ni parlen el català (ni el castellà), alguns i algunes no saben llegir i d’altres que voldrien participar de les activitats de l’escola no poden fer-ho, perquè de cap de les maneres poden faltar a les seves precàries feines sense que perilli el seu lloc de treball.

Espero que em permeti la sinceritat perquè em ve molt de gust dir-li que no m’interessen les seves felicitacions, els seus bons desitjos ni les seves bones maneres, President Mas. No necessito que m’encoratgi perquè, afortunadament, trobo l’empenta i el recolzament en les meves companyes de professió; i no m’agrada gens que em parli de resposabilitats com si caminessim en la mateixa direcció. No ho fem senyor Mas, no som al mateix barco.

Vostè i jo som ben diferents. Jo sóc mestra per vocació i tinc molt clar el que vull, perquè treballo a l’escola pública i quin és el meu paper. La meva família m’ha ensenyat el que està bé i el que està malament. El que és just i el que no ho és. I pel camí fins arribar on sóc ara he après que escoltant, rectificant i sent neta d’accions i intencions, puc crèixer en la direcció correcta. No suporto les mentides, la hipocresia i la supèrbia, senyor president. No em sento menys que cap dels polítics del seu govern: tinc els estudis que certifico en els documents oficials, una bona experiència laboral i una feina a les trinxeres que no canviaria per cap dels seus despatxos. M’agrada anar a treballar cada dia i em sento orgullosa del que faig. Dubto que molts dels polítics de primera línia que s’omplen la boca amb promeses i demagògiques paraules puguin sentir-se tan orgullosos del que fan i diuen com ho estic jo. Per tant, no em doni copets a l’esquena amb condescendència. No sóc una treballadora de la seva empresa. Sóc mestra al sector públic per convicció, no per omplir-me la butxaca ni per assegurar-me una feina de per vida. L’única condició que em sé de per vida és la de dona i mare. Mare d’una criatura que vull portar i portaré a l’escola pública també. Per tant em rebenta doblement que amb les seves polítiques neoliberals tintades de catalanisme vulguin fer anar a pendre vent el que és de totes i tots.

No em crec les seves paraules, no m’agraden les seves intencions i no tolero que vulguin fer-me combregar amb rodes de molí. Ni les seves retallades són necessàries ni les seves polítiques netes. S’estan enriquint a cop de privatització. Ens estan degradant i venent. Estan excloent els que no són com vostès. Estan generant pobresa on no n’hi havia, marginalitat on hi havia pobresa i exclusió on hi havia vulnerabilitat. Ho veig cada dia senyor Mas. A l’escola mateix, al meu barri; no em cal anar més lluny. El convidaria a venir a la meva escola per a que vegi què és el que està passant al nostre país. Però no ho faré, President Mas. Sé que no hi vindria i no em ve gens de gust.

No té ni idea de qui és la gent que va sortir de groc aquest diumenge (i que seguirà sortint) a manifestar-se sota els paraigües. No sap com són els nens i nenes de les nostres escoles (escoles que vostès anomenen de classe A, B i C) i no té ni idea de com són les coses en un barri senzill qualsevol. Hi ha vida més enllà dels cotxes privats, de les escoles segregadores i dels gimnasos exclusius, senyor president. La vida de persones que estem fartes de ser números de les seves estadístiques. Vol que em senti bé, senyor Mas? No perdi el temps enviant-me correus que no he demanat i deixi de parlar com si estiguessin fent el millor per totes nosaltres. Si de veritat vostès volguessin fer el que és millor per Catalunya, tornarien tot el que no han declarat, deixarien de robar-nos, i fotrien el camp  lluny, molt lluny amb bitllet només d’anada.”

Acte seguit la bústia del senyor Mas m’ha escrit dient-me: “Aquesta adreça de correu electrònic no permet resposta automàtica”. A lo que jo he exclamat: No me digas!?

Anuncis

7 thoughts on “Carta al president Mas

  1. Funcionari-fotut-umbral-pobresa-fart-de-nacionalismes-de-ambdos-costats ha dit:

    Molt bé explicat la part de la dedicació a la escola pública i les noves classes socials (rics, pobres, super-pobres), però falta una part.

    A l’email, sembla que el senyor i amo Mas es pensa que som els seus súbdits perque ens diu que hem de difondre l’història de les tradicions catalanes a les xarxes socials. Ens diu el que hem de fer al nostre temps lliure! (O aixó l’hem de fer al treball?)

    Si aixó passès a España, ho dirien feixisme. Aquí amb banderes cola. El fi justifica els medis.

  2. andres ha dit:

    Estic molt d’acord amb tu en moltes coses.
    No en totes: jo he dedicat també molts anys (probablement més que tu, que sembles força jove per la foto) i tota la meva il·lusió, i especialment treballant amb nens marginals, pobres o vulnerables… en escoles concertades!
    No m’agrada que els polítics generalitzin alegrement quan fan demagògia, però tampoc que mestres de la pública es pensin que la concertada és el regne dels cotxes de luxe, les colònies per a tothom (tu no saps les coses que hem arribat a fer per tal que nens que no poden pagar-lesacabin anat…), els gimnasos exclusius i la segregació. Em fa ràbia escoltar això!
    El senyor Mas hauria d’anar a la teva escola… li aniria bé. I tu hauries d’anar a veure més concertades que “la del cantó”…
    Tant de bo continuïs treballant amb aquesta il·lusió pels infants. Jo també ho intentaré.

    • Totalment d’acord amb la resposta d’Albert Sales al comentari de l’Andrés. Només afegir que: 1.- Òbviament que estic disposada a publicar el teu comentari; que no s’estigui d’acord amb el que jo pugui dir no és (per mi) motiu suficient per rebutjar un comentari al bloc. 2.- La carta és adreçada al senyor Mas i no a cap escola concertada de barri. Hi he treballat, hi tinc amigues que hi treballen i conec com funcionen. 3.- L’obra social de la que parles és això, obra social. I una cosa és l’obra i l’altra les escoles. Jo parlo d’escoles, no d’obres socials. 4.- “Els de la pública”, com tu ens anomenes, ja no tenim ganes de mesurar les paraules. Els serveis públics són dret de totes nosaltres (tu i jo incloses) i entenc que qualsevol atac de les elits ens afecta per igual. Jo sé molt bé de què parlava en referir-me a escoles segregadores. El que tu vulguis entendre, ja no ho puc controlar.

  3. Elena ha dit:

    Hola! Jo vaig respondre a una de les cartes que el President ens envia, ja fa un parell d’anys, crec que era per Nadal.
    Pots enviar-li amb un formularia que hi ha a la pàgina de Presidència: http://www.president.cat/pres_gov/AppJava/president/president-mas/contactar.html
    Et convido també a enviar-la a alguns mitjans de comunicació digital, la meva la van penjar i pel que vaig veure tenen bastantes lectures.
    Està bé que les que treballam al sector públic ho deixem ben clar.
    Gràcies.
    Elena

  4. En resposta a l’Andrés:
    La veritat és que amb tot el carinyo que sento per l’escola Marista no puc evitar estar 100% d’acord amb el post de la Meritxell. El sistema educatiu català ja era segregador abans i s’està convertint en un sistema polaritzat. No, els nens i nenes que van a les concertades de barri, a les que no són d’èlit, no els porta el xofer. Però hi ha diferències substàncials entre tipologies de família de les concertades i de les públiques. Els sistemes més cohesionats i amb menys facàs escolar del món són els que aposten decidament per una escola pública, de qualitat i universalment accessible. Qualsevol estratègia política que no passi per aquí està condemnada a l’assistencialisme i a una reproducció de les desigualtats socials endèmica.
    Quan s’esmenten “escoles segregadores, gimnasos exclusius i cotxes de luxe”però s’està parlant del dia a dia d’aquests senyors i no només de l’escola. I les “seves” escoles sí són segregadores. No hi entra tothom, segreguen per sexe…
    Els senyors Mas, Mena o Cleries, no s’han assegut a taula amb una persona en una situació de pobresa extrema en la seva buida vida. Ara, tenen els collons de carregar-se el PIRMI i d’enfonsar les escoles on van els infants que més suport necessiten condemnant-los a la reproducció generacional de la pobresa.
    És cert que hi ha escola concertada elitista (a la que trobo criminal que se li estigui destinant diners públics) i que hi ha escola concertada de barri, amb unes traves econòmiques a l’entrada d’alumnat més aviat modesta. I és cert que hi ha ordres religioses que reverteixen molts diners en obra social amb infants en situació de risc. Però l’actuació pública no pot ser arbitrària ni graciable i no pot dependre de la voluntat privada, per molt bona que sigui, perquè quan deleguem en entitats (religioses o laiques) ja no parlem de drets sino d’assistència. I els drets són conquestes irrenunciables.
    Així que tot el meu suport a les obres socials, fundacions i associacions, però no només les necessitem a l’assistència de la població vulnerable. També la necessitem a la lluita i a la transformació social perquè en el futur no siguin necessàries.
    Crec que aprofitaré tot el rotllo per fer un post. Venint d’on vinc, suposo que t’imagines que hi ha moltíssima reflexió al darrera d’aquestes opinions i sempre amb un grandíssim afecte per les institucions amb les que he col·laborat i amb les que col·laboro i que han estat importantíssimes en la meva implicació social. Abraçades!

    Més sobre escola pública i exclusió aquí: http://albertsales.wordpress.com/2012/01/11/la-pobresa-infantil-i-la-reproduccio-de-les-desigualtats-socials/

  5. vicente viñaras. ha dit:

    El no té la culpa de tot el que passa a Catalunya estimada amiga. És culpa d’Espanya, que ens roba. Ell és el Salvador, el messies redemptor. Pobret, encara que jo no deixo de veure-li amb un polític “mes”, d’aquells que vostè tan perfectament defineix, vinguin d’on vinguin i siguin d’on siguin.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s