De nens i nenes

Farà uns tres anys que van donar-me el carnet de mare. És un d’aquests carnets estranys que te’l donen sense haver fet pràctiques; no tenen escoles, ni cursets ni manuals. En fi, que pel camí vas aprenent i autoformant-te. Jo, que sóc perfeccionista de mena i feminista amateur vaig decidir que certs aspectes de l’educació del meu fill no podia deixar-los a l’atzar. Ni belicismes, ni cosum inconscient, ni masclisme. Encara que fossin dels suaus, dols “dolços”. No era una opció artificial, era per convicció. Era i sóc plenament conscient que seria una empresa difícil; que no educo sola, que aprèn de tot el que l’envolta, que moltes coses no les podré evitar… Però no per això deixaré que la sort faci de mare per mi.

No cal tenir fills/es adonar-se que les nostres criatures estan sotmeses a un fort bombardeig d’estereotips sexistes. Sovint tendim a identificar fàcilment els que són nocius per les nenes, futures dones. Totes sabem que la violència directa i indirecta cap al gènere femení és una lacra i moltes estem disposades a parlar en defensa dels nostres drets, de la nostra auoestima de la dignitat de la dona… En pocs dies he pogut llegir dos articles que parlen precisament d’això: les paraules que diem amb normalitat i que marquen l’autoimatge de les nostres nenes. Els dos articles defensen que ja n’hi ha prou de missatges que fan creure les nenes que el més important és ser boniques, primes, lluir… Tots dos textos expliquen que el llenguatge que fem servir les persones adultes no és gratuït, afecta les criatures, les modela.

No cal dir que estic d’acord amb tot el que exposen: les nenes han de saber que no han nascut per complaure a ningú, que no cal que estiguin estupendes a cada moment, que són molt més que el seu aspecte físic. Cal que es puguin sentir valorades pel que són, senten, pensen i no per com vesteixen, es pentinen, caminen… Cal que sàpiguen que són lliures de triar què volen fer i amb qui, que sàpiguen que són prou bones per caminar soles, que no els cal esperar ni mitges taronges, ni gripaus verds, ni pínceps blaus.

Però com a mare d’un nen, no puc evitar pensar que cal un pas més.  També cal un canvi en el llenguatge i les actituds que utilitzem amb els nois. Sembla que ells no siguin víctimes d’aquest sistema patriarcal. I ho són. Han de saber que són bons pel que són, que no han de ser forts i musculosos per definició, han de poder plorar, poder estimar, poder dur el seu cotxet de nines amb tot l’orgull del món. Han de saber que no han de complaure a ningú, ni mantenir, ni sostenir, que per això cal l’acord de dues persones. Han se poder sentir-se lliures, i gaudir amb la llibertat de l’altre. Han de poder ser tan tendres com vulguin, han de poder tenir por.

Un dels articles que comento més amunt explicava com l’autora va adreçar-se a una nena petita, filla d’uns amics. Explica que, malgrat la primera intenció no va començar la conversa amb un: “Oh! Que guapa estàs!” Si no amb un: “Hola, encantada de conèixe’t. Què estàs llegint?” Tal com ella escriu, entrar-li a la nena pel què li agrada, i no pel vestit que porta, és una bona manera de dir-li que és bona per ser qui és, no per com se la veu. En aquesta mateixa línia haurien d’anar les nostres intencions envers els nens. Esborrem el “va, però si tu ets molt valent, no ploris”, o el “tu ets fort com el papa”, o el “no això no, que és de nenes”…Amb frases com aquesta no només li estem dient que les nenes són menys, sinó que ell no pot ser allò que vulgui. Farà cosa d’un any el meu fill va baixar al carrer amb el seu cotxet de nines disposat a anar al mercat a comprar. No era el primer dia que ho feia (ni ha estat l’últim) però sí que era el primer que coincidia mb el senyor porter de l’escala. “Donde vas con eso, si és de niñas!” Ell se’l va quedar mirant i li va dir amb tota la inocència “És un cotxet” i es va quedar mirant a son pare. Jo crec que pel seu cap van passar coses com: “De nenes? Però si el meu pare també em porta en cotxet…” o “I si és de nenes, jo no puc fer-ho?” Definitivament, cal un canvi, també per a ells.

Ja n’hi ha prou de tancar parcel.les. Ja n’hi ha prou de modelar nenes que esperen ser salvades… però també n’hi ha prou de fer nens amb posat de salvador. Com a dona no vull ni una cosa ni l’altra.

PD: Gràcies a l’Anna Heras per les seves comparticions. Sempre és agradable saber que hi ha gent com ella, que usa les noves tecnologies per crear opinió i no únicament per fer safareig. 😉

Anuncis

One thought on “De nens i nenes

  1. Mia ha dit:

    no puc estar més d’acord amb el que dius, intento ser-ne conscient en tot moment, pero reconeg que la cago sobint, sempre xerro més del compte i tiro de tópics sobretot al primer moment per trenacar el gel, però hi ha molta feina a fer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s