Infància que fa nosa

Fa uns dies vaig haver de passar per qüestions de logística familiar per l’interior de l’estació de Sants de Barcelona. La trobo canviada, ara és ben diferent de com la recordo. Quan era petita solia passar-hi amb el meu avi i de vegades ens asseiem en els bancs. A mi m’encantava veure passar la gent amb les maletes i imaginar quins trajectes fantàstics estaven a punt d’iniciar. Somiava amb els ulls oberts pensant en trens anant molt lluny, més lluny de Caldetes! (que era on jo solia anar a banyar-me i el lloc més allunyat del que en coneixia parada de tren…).

Actualment a l’estació hi pots seguir imaginant, però hauràs de fer-ho de peu. No hi ha bancs on asseure’s a mirar el trànsit humà. Si no tens bitllet, no t’asseus. Si no pagues una consumició (estratosfèrica) en una de les moltes cafeteries, no t’asseus. Bé, hi ha opcions. Sempre pots provar de posar el cul a terra, però segurament alguna agent de seguretat s’aproparà per dir-te (sempre molt amablement) que: Aquí no s’hi pot seure! Quina espècie més estranya la nostra… no ens deixem seure les unes a les altres?

En fi, el cas és que la cosa es complica quan no és que vulguis seure, si no que necessites seure. Les ganes te les pots fer passar… la necessitat està a un altre nivell. Potser ho necessites perquè ets una persona gran, algú amb una dificultat motriu o… perquè has de donar de menjar a un bebè. Aquesta mateixa setmana llegia un article sobre uns estudiants de publicitat que havien llençat una campanya en defensa de la lactància materna. La imatge principal eren unes noies donant el pit assegudes a la tassa del vàter que, pel que sembla, és l’únic lloc que els quedava per fer-ho en determinats espais públics d’aquell país. (Com a apunt us diré que a l’estació de Sants ni tan sols això podrien fer sense pagar. asseure¡s a la tassa també val calés!). Parlant amb una amiga que comentava l’article, vam arribar a la conclusió que la persecució no és cap a la lactància materna, perquè les mares i pares que donen biberó es troben exactament en la mateixa situació. Així doncs de què es tracta? Al meu cap ressonaven altres imputs que havia rebut durant els dies abans, i finalment vaig lligar caps! Es tracta d’una persecució cap a la infància.

Mira, d’infància i trens va la cosa. Corria  per la xarxa que hi ha la intenció de crear vagons de l’ave sense sorolls, on estaria prohibit parlar alt pel mòbil, escoltar música o… les criatures. Sí, ho heu sentit bé. Prohibides les criatures! No sé si és una mesura que pensen dur realment a terme però m’alucina. Espais sense criatures. Com qui diu: espais sense fum. I és que està clar: les criatures son tòxiques, molestes, perjudicials per la salut. Aquests éssers amb mocs penjant, que salten, corren, riuen i estan plens d’insuportable vitalitat. Petites persones sorolloses, incontrolables i imprevisibles; quina por!  Allunyem-los de nosaltres no fos cas que se’ns apropessin mentre escrivim en el nostre laptop i ens volguéssin explicar que tenen un cotxe de joguina nou que corre a velocitats supersòniques; Déu no vulgui que ens preguntin què estem llegint interrompent un temps essencial de feina que canviarà la nostra vida per sempre més o preguem per a que no se’ls acudeixi oferir-nos una patata fregida plena de microbis infantils, que tothom sap que són els més perillosos del món. No ens hi apropem, de debò. Que potser els sentirem cantar cançons horrorosament infantils, plorar innecessàriament afiançant el seu caràcter o jugar estirades a terra sense complexes, enmig del pas.

De vegades tinc la sensació que la infància no té cabuda en la nostra societat. És cert que els nens i nenes de vegades poden ser “molestos”… tinc dues criatures i sé què vull dir.  Però és trist que ens omplim la boca d’educació, plans d’estudi, formació, conciliació familiar i laboral; omplim les llibreries de volums sobre criança, lactància, “paternitància”, “maternitància”… Per després voler nens i nenes callades, assegudes, abstretes… que lluieixin i no molestin gaire. Hi ha molts paisos d’europa on la infància és present a la vida pública: lavabos equipats per canviar bolquers (en espais comuns per homes i dones… quan aquí fins fa poc només les dones teníem accés als canviadors que estaven als nostres lavabos públics), piques més baixetes per a que les més petites hi arribin,  espais reservats per a que es pugui lactar la criatura en un ambient relaxat… Racons  d’espera en aeroports i estacions, adequats… No sóc de les que creu que hem d’infantilitzar el món i fer-lo tot a la seva mida. No m’agrada la idea, la trobo artificial. Però d’aquí a fer-les fora de la vida pública (activa o passivament)… hi ha una gran varietat d’alternatives. Vamos, dic jo.

Totes aquelles a qui molesten les criatures  potser haurien de reflexionar un momentet i mirar enrere per poder veure que, en algun punt de la seva trajectoria vital (potser no tan llunyà) també han sigut nens o nenes, també han tocat la pera en un viatge en cotxe, en tren o en avió i que, probablement, ningú no les va apartar més enllà de la taula per als petits de totes les celebracions familiars on hi havia macarrons a dojo, carn arrebossada i fanta en gots de plàstic.

PD: Sobre l’expulsió de les criatures de l’espai públic: ciutats pensades pels cotxes i no per les persones, places dures enlloc de parcs verds… Em sembla que en parlarem en un altre post. 😉

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s