Turistes i altres ordes bàrbares

Contemplar un paisatge per primera vegada és un plaer indescriptible. Captar cada detall, observar-lo amb deteniment, assaborir-lo, olorar-lo, tocar-lo per primer cop són accions que poden convertir-se en vici. Vici dels bons, dels que no maten. Hi ha qui és una enamorada dels paisatges urbans, dels racons amb història, dels skylines d’impacte. Hi ha qui és més rural, de poblets, carrerons, valls… Hi ha qui és encara una mica més outdoor; hi ha les autdor de platja i les autdor de muntanya. Jo sóc més del segon grup, me tira más el monte, mira tu. Si mai veieu que surto corrent sense mirar enrere i, per casualitats de la vida,  teniu intenció de buscar-me, probablement em trobareu fent la cabra dalt d’unes roques o suant la cansalada caminant muntanya amunt. Va a gustos.

Sigui quin sigui el tipus de paisatge que t’agrada mirar, us heu parat mai a pensar com devia ser a ulls de la persona que el va contemplar per primera vegada? Sentir-te la primera en descobrir un lloc ha de ser espectacular. Espectacular però impossible. Potser tenies alguna possibilitat a finals del segle XIX, però en ple segle XXI ho tens una mica pelut. La nostra ciutat, el nostre carrer, la nostra platja estan tan sobats, hi passa tanta gent, que no ens fan sentir exploradores intrèpides precisament. Sembla que cap racó que gosem trepitjar sigui verge. Si fins i tot hi ha llocs a muntanya on no pots anar a pixar tranquil·la sense que t’apareguin excursionistes curiosos de tot els cantons! Tinc la sensació que amb el pas del temps i l’avanç de les tecnologies, el món es fa petit i ja no queda ni un indret on no hi hagi estat ningú… i em fa penica.

El turisme va a la recerca de coses noves, impactants, salvatges. Quan el centre de la ciutat ja està molt vist i totes les teves amistats l’han visitada, tu hi viatges i coneixes barris perifèrics que estan més inn i pots veure com és «la gent de veritat». Si una illa comença a tenir l’aspecte d’un ressort amb trossets de sorra col·locat enmig del mar, ja no és prou autèntica, no mola i marxes en busca d’un lloc menys explotat.

Joaquim Sempere al seu llibre Mejor con menos explica com les persones van canviant les seves prioritats i la sensació de necessitat en funció de l’oferta i la comparació amb l’entorn. Per exemple, des de les antigues letrines fins al actuals lavabos amb tapes de caiguda retardada, hi ha un gran número de passos intermitjos: que el meu veí té letrina, jo m’invento una tassa rústica on recolzar el cul; Que ja tothom té recolzadors de cul, passo a la tassa de ceràmica… Abans les dutxes eren en espais comunitaris, ara ni ens imaginem casa nostra sense la carxofa i la mampara. Però l’espècie humana és incapaç de quedar-se aquí, i quan una cosa la té tothom, deixar de cridar-nos l’atenció. Ara lo seu és posar-se tapes que baixen soles, o dutxes d’hidromassatge. Doncs amb el turisme passa una cosa semblant. Fa 30 anys ningú s’imaginava que viatjar a l’altra punta del món fos a l’abast de tanta gent com avui. Quan els meus pares eren joves els viatges de noces eren a Mallorca. Ara Mallorca és «una escapada de cap de setmana».

Els turistes han deixat de ser inofensius i curiosos per convertir-se en una espècie d’exèrcits d’Atila, que per on passen no hi torna a créixer l’herba. Les ordes bàrbares no només són envejoses, a més no tenen compassió. No en tenen prou amb el de tota la vida. Arriben, arrasen i ho volen tot al seu servei. El país, ciutat, illa o entorn natural en qüestió no té més ous que adaptar-se, o morir. I els enviats d’Atila, passegen impunes, rastrejant fins l’últim racó buscant l’últim metre quadrat que queda inexplorat. He arribat a sentir gent que travessa mig món per arribar a Tailàndia i deleitar-nos amb perles com: «Ostres, m’ho imaginava diferent… Quina decepció»  I aquest diferent no significa diferent, significa «jo volia arribar enmig de la selva amb cases dalt dels arbres i que els natius en lloc de tenir hostels collissin arròs, anessin dalt dels elefants i havent de dormir sota mosquiteres protegint-me de malalties tropicals com una atrevida arqueòloga».

L’altre dia, sense anar més lluny, arribant a l’estany de Sant Maurici, va una dona i deixa anar: «Pues no és para tanto. No és tan bonito como dicen». No claro señora, si la suben a usted con el jeep hasta la mismita orilla del lago, sin el más mínimo derroche de sudor, se da usted un paseo alrededor del primer árbol que ve, esquiva cinquenta y cuatro mil turistas montañeros más y se vuelve para casa, pues no, no és la experiencia más salvaje del mundo.

I un cop destrossat un indret, que ja no sembla bonic a ningú i que no reconeixen ni els animals que hi vivien, les ordes passen a envair un altre raconet de planeta. Molt em temo que cada cop queda menys terreny inexplorat i que la cosa “se sale de madre”. Jo sóc de Barcelona i us ho puc dir de primera mà: els exèrcits avancen i s’estan escampant per tota la ciutat. Tenim turistes a Sants!! Però on s’és vist!! No hi havia una tanca electrificada que els mantenia a ratlla al centre de la ciutat?? Doncs no, són per tot arreu. Òbviament el barri gòtic s’emporta la palma: Tu t’atures enmig del portal de l’Àngel de Barcelona un dimecres d’agost per la tarda i crides amb cara d’alegria: “Estic a punt de fer exclatar 28 quilos de goma-dooooooos!” I tothom es gira, et fa fotos i, mira que et dic, crec que fins i tot algú aplaudiria. No hi ha ni cristo que entengui el que has dit. Però “Barcelona, forsa-barsa, cerveza y olé!”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s