No miris el que t’ensenyo.

No sóc cotilla. No em ve de mena i les cotilles de professió em posen més aviat nerviosa. M’incomoda estar en una conversa on la gent xerra d’algú altre perquè sí, criticant-ne les accions, vestimentes, postures i altres petits errors vitals que la víctima hagi pogut cometre. Cotilla no, però curiosa sí. I és que aquesta vida està més que plena de coses per veure i analitzar, i jo d’això no me’n puc estar.

Recordo el primer cop que vaig viatjar per Europa i vaig descobrir que en ciutats com Amsterdam hi havia apartaments a peu de carrer! És defecte d’urbanita, però a Barcelona és inevitable passejar mirant els aparadors de les botigues, perquè pràcticament a tots els carrers n’hi ha. Així que a mi em poses a la ciutat holandesa de les bicis i els tulipans (entre altres coses remarcables…)  i els ulls em fan xirivites. Aquelles famílies dins de casa amb les finestres sense cortines, fent les seves coses (sempre més europees que les nostres coses), visquent la vida com en un aparador… Fascinant. No puc evitar mirar. Sé que allà no s’estila i suposo que és una qüestió genètica, però jo treuria una cadira i m’asseuria davant la façana a mirar-me’les. Mirar com van amunt i avall, cuinen, escriuren, llegeixen… Totes les finestres com pantalles emetent històries paral·leles. “No, facin facin. Si jo no molesto. M’assec aquí amb la plegable i només miro. Ho fan vostès molt bé. Com si jo no hi fos.”

He de reconèixer que hi ha una altra cosa que també he fet sovint. Llegir el diari d’algú que està al meu costat al metro. Si és que el té allà, obert, dient-me “mira aquest titulaaaar”. La veritat és que jo gairebé ni el miro, no m’he d’esforçar, és el diari que m’intercepta la vista. I és que si el passatger en qüestió el té obert allà enmig, dic jo que privat, privat, no és. Com no deu ser gaire privada la conversa a grito pelao dins el vagó del metro a petar de gent on una noia li explica a una amiga que ho ha deixat amb la parella i que ha sigut muy fuerte-muy fuerte tot el que ha passat. Ni privat deu ser el que li ha fet, que es veu que se n’ha anat amb una companya de feina i que els va enxampar al llit de casa seva just quan feia un mes que li havia demanat per casar-se. Però és clar, tu la noia ni la miris, no siguis xafardera i si pot ser, no escoltis. Que les converses dels altres no s’escolten. No clar, no s’escolten, però es SENTEN, noia, es sent-ten. Que si estem bé de l’oïda és inevitable i, o marxem del vagó o et sentim per collons. Que dic jo que si és una conversa que no podem sentir, tingues-la a casa teva, no? I si la tens enmig de la gentada, si no vols que participem perquè no sabries com gestionar les nostres aportacions, deixa almenys que mirem. Que és per mirar-te i dir-te, que vaya tela, vaya tela.

I és que la línia entre el que és privat i el que no, s’està fent tan poc clara… I l’ús indiscriminat de les noves tecnologies en té bona part de culpa. Fa uns dies una mare esperava l’autobús a la parada amb els seu fill d’uns vuit anys. Ella estava enfrascada en una conversa de watsap quan el nen es va posar de puntetes per llegir el que hi havia a la pantalla. La reacció de la mare va ser  d’una velocitat esgarrifosa: “Que coi estàs mirant! És privat!” Va cridar-li apartant el móbil i enganxant-lo al seu pit com una adolescent a qui la mestra l’ha enxampada fent dibuixets de cors a la llibreta dels apunts…  Priv-què?? Si és realment privada potser no és ni el lloc ni el moment d’estar-la mantenint, no?  Que al nano se li va quedar una cara que era un poema. I no m’estranya. No hi ha qui entengui aquest món que li ha tocat viure… On els seus companys i companyes comencen a tenir móbils, feisbucs, twitters i pengen tot el que fan al llarg del dia, interessi o no al personal. On els petons ja no molen si no els pengen a instagram i on les converses privades es fan davant de tothom. o_O A mi també se’m quedaria cara de poema si tingués 8 anys. Però com que en tinc uns quants més prefereixo mirar-m’ho amb tot el descaro del món. Jo vaig néixer en una altra època i ja he advertit que sóc curiosa de naixement, així que no faré cap esforç per no escoltar ni veure. Si no vols que miri, no m’ho ensenyis.

Anuncis

One thought on “No miris el que t’ensenyo.

  1. Laura ha dit:

    I d’aquí ve l’èxot dels realities ens agradi o no. Seure a veurr la vida dels altres, de vegades pot ser interessant. O seguir vides de complets desconeguts via instagram. Confesso que m’ha passat. Però sí que és veritat que tal i com et comencen a interessar, també pot arribar un dia en que ja no t’aportin res més i deixis de seguir-les. Jo també sóc curiosa de mena, de fet vaig escriure un llibret el fil conductor del qual era la vida imaginada dels meus veïns de davant!
    Gran post Meritxell!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s