Reflexions de viatgera amateur I

Acabo de tornar de viatge. I cada vegada m’agrada més. Aquest cop ha estat un dels curtets, dels propers i segurs. Entorn urbà i hotel. Quan ja fa uns dies que sóc fora, tinc la sensació que em podria acostumar a la situació de provisionalitat i que voldria liar-me la manta al cap i no tornar. Seguir amb la motxilla penjada anant amunt i avall on el cos i el cor em demanessin d’anar… Saltant d’un país a un altre, de transport en transport… Però aleshores parla la butxaca, em fot una cleca i em diu: xata, ves tocant de peus a terra que no está el horno para bollos i els calés arriben on arriben. Chin pun. I és que, per molt que em repategi, té raó.

Òbviament això no m’atura i sempre que puc, em torno a embarcar. No serà un viatge d’aquests de rodamón, però tots acaben sent una petita aventura. Sempre vaig tenir clar que si, per aquelles casualitats de la vida, un dia tenia criatures, me les enduria amb mi de viatge. On fos. La gent (que mai és ningú en concret, és un ésser amb vida pròpia que destina la seva energia, única i exclusivament a tocar els ovaris i opinar impunement perquè juga amb l’avantatge que ningú sap on localitzar-la per presentar-li queixes…) em deia: no ho faràs, quan tinguis fills se t’ha acabat viatjar… Però la gent, com en moltes altres ocasions s’ha hagut de mossegar la llengua, perquè (en el meu cas)  amb criatura  vaig continuar viatjant, i ara amb criatureS, ho penso seguir fent.

És esgotador, ho reconec. Però genial a la vegada. Descobrir coses noves i redescobrir-ne d’antigues a través dels seus ulls. Compartir, sentir-te lluny i a prop de casa a la vegada. Superar els entrebancs per aprendre una mica més de tu i d’ells. Que et donin més ampolletes d’aigua de regal perquè vas amb un nen petit, que et colin perquè portes cotxet, que la criatura s’aturi a xapurrejar amb tothom que troba i t’obligui (gustosament) a conversar amb gent amb qui ni t’hauries plantejat xerrar. Les filles, els fills (petits que és el que he pogut viure jo) fan que el viatge sigui més humà menys… asèptic.

De cada viatge se’n treuen aprenentatges… però aquest últim (primer amb dues criatures) m’ha ensenyat que:

– Tots els tovallons de paper que et puguis endur del restaurant seran benvinguts (Et faran servei segur. Només pensa en la quantitat de mocs, caques i/o rascades que poden aportar 4 braços, 4 cames, 2 nassos i 2 culs)

– No has de deixar de visitar cap lavabo. Mai saps quan en tornaras a trobar (o necessitar) un.

– Els espais per criatures de determinats entorns com museus, aeroports, restaurants d’arreu…són molt més guais que els reservats per a persones adultes.

– La teva capacitat d’improvització és immensa. Molt més del que et pots arribar a imaginar.  😉

Així que, tot i estar cansadeta, puc dir convençuda que després d’aquest en vindran molts d’altres…si la senyora butxaca m’ho permet, és clar.

IMG_20150404_125944

Metro de Londres abril 2015

Anuncis

One thought on “Reflexions de viatgera amateur I

  1. Laura ha dit:

    Primer dir-vos que esteu guapíssims, i segon, dir-te la frase que tenia com a foto de perfil a whatsapp abans: if travelling was free you’d never see me again. De viatgera a viatgera.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s