Ai, que em fan patir.

Com una iaia, em sento com una iaia. No d’aquestes iaies modernes, que es tiren per terra tot el dia i que desafien les lleis de la física creient que no són grans. No. Com una iaia d’aquelles d’abans. Com la meva. De les que duien davantal, que ens feien fora de la cuina a cops d’escombra i ens curaven les ferides amb cura sana culito de rana, amb aquells cabells blancs que els donaven sabiesa i aquella pell fina per l’edat que ens les mostrava fràgils i invencibles alhora (El que ha viscut aquesta dona! Pensava jo).

La meva iaia era patidora. Era de les que li dies: No pateixi, dona. I et responia, què vols que hi faci, pateixo. No la treies d’aquí. Patia si anàvem al carrer a jugar, si ens enfilavem als testos de la terrassa per mirar al carrer, i si no ens llevàvem abans de les 10, perquè se’ns passava el dia. Doncs no m’ho hauria pensat mai, però com ella em sento. Si encara visqués, estic convençuda que la meva àvia hauria votat Barcelona en Comú i que ara mateix podríem patir juntes. Hauria estat una fabulosa comunió de patiment intergeneracional. Mira tu que bé.

És graciós. Moltes iaies han votat a la noieta. No tenien massa clar com es deia el partit, però la chica esta de los deshaucios, els semblava convincent, sincera. Me gusta como habla, li va dir la seva àvia a una amiga meva. Segur que ara, quan escolten la radio estan com jo: La chica de la PAH ens fa patir. Bé, ella i tot l’equip de Barcelona en Comú. O tot l’equip i ella. Poseu-ho en l’ordre que volgueu.

Els veig propers i properes, persones compromeses, coherents… Però que en aquestes primeres setmanes de mandat no han parat de ser bombardejades amb estupideses improcedents emeses per capullos ressentits i amb poca capacitat d’autocrítica. Cosa que trobo inapropiada, desgastant i extremadament molesta. Suposo que molts altres equips que han okupat el consistori en altres legislatures s’hauran sentit així (bombardejats) però a mi, en aquelles circumstàncies, me la repampimflava, com s’estiguessin sentint. No és una qüestió de favoritismes, sinó més aviat de distància. No he tingut mai fins ara la sensació que coneixia les persones que anaven a fer-se càrrec de l’ajuntament de la meva ciutat. Eren els quatre encorbatats de sempre que criticàvem o aplaudíem a través de la pantalla, però sense cap sensació de vincle ni proximitat. En aquesta ocasió per mi, i em consta que per moltes altres persones, és diferent. Moltes han participat del procés de Barcelona en Comú, moltes hi han cregut i creuen que una altra manera de conduir les institucions és possible. Justament per això perquè sentim que aquestes persones sí són al costat de la ciutadania, perquè palpem que són ciutadanía, em fan patir. Mira tu. Cada vegada que veig/sento crítiques, judicis i altres tocades de collons de l’estil de les que s’estan esbombant els darrers dies, em posaria a cridar que els deixin treballar, recoi. Que han guanyat les eleccions perquè la gent ho ha volgut així. Que estan provant de fer les coses d’una atra manera i que, òbviament, com que no s’havia fet mai, portarà temps. Que s’equivocaran, segur. Però que han vingut a treballar i tenen un equip de gent amb molt preparada. Crec fermament que no es mereixen les crítiques que estan rebent, entre d’altres coses perquè no han tingut temps de demostrar  tot el que poden fer.

D’altra banda he de dir, que més enllà d’aquesta sensació de “patiment”, les desqualificacions comencen a fer-me rabieta. Les que vénen de la dreta per fastigosament hipòcrites. I les que vénen de l’esquerra per ressentides i poc constructives. Dels primers no m’esperava menys, dels segons… m’esperava molt més, la veritat. No m’agraden els extrems perquè allà on moltes veiem matisos, ells hi veuen incoherències. I la coherència absolutista és insostenible i encegadora. De vegades a la vida (a la política) has de fer voltes i més voltes en un ball de negociació gairebé artístic i assumir petites concessions per aconseguir els teus objectius. L’actitud de molta gent de l’esquerra d’aquest país em recorda a aquells nanos que a l’adolescència volen menjar-se el món i que pensen que poden parlar alliçonant perquè tenen la veritat absoluta. Són d’aquells que entren al tajo a discutir amb la profe sense ni tan sols escoltar, i que es veu d’una hora lluny que es fotran una castanya monumental perquè no són maneres. Són d’aquells que quan s’adonen que no tenien raó, no rectifiquen ni borratxos. D’aquells que s’equivoquen amb facilitat d’enemic i veuen batalles on no hi són. Quanta energia malgastada en esforços mal enfocats.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s