Per què fem les coses que fem? (Part I)

8 del matí. Consulta mèdica. Un metge amb la porta oberta de bat a bat crida nous pacients sense obtenir resposta. Carlos Márquez? Silenci. Carmen Palero? Silenci. On són la Carmen i el Carlos, em pregunto? Vés que no s’hagin trobat a la porta i hagin decidit anar a fer un cafè junts passant del paracetamol o ibuprofeno cada 8 horas durante tres días.  Però sincerament crec que (digueu-me racional) no és això el que ha passat. Tinc la sensació que la gent s’agafa hora per si de cas: “Ja me l’agafo per dimecres, no fos que aquest esternut ‘nes a més i això acabés en bronquitis”. Jo no ho sé fer això… I així em van les coses, que després tinc la prole malalta i no trobo hora a cap pediatra en 120 km a la rodona. En fin a lo que íbamos, que em despisto. El metge que va i troba una pacient que està apuntada, ha vingut i vol entrar. La pacient que surt amb el seu paracetamol durant 3 dies, exactament dos minuts després d’haver entrat (cronometrat davant de notari, que l’espera és molt avorrida) i el metge que es queda allà de nou amb la porta oberta cridant pacients desapareguts que fan cafès amb el Carlos i la Carmen sense avisar, hombre ya. I de sobte, la nota discordant. Allò que fa que una estona d’espera “pfff” es converteixi en una estona “anda, mira”. Arriba un noi i tot prudent s’apropa a la porta de la consulta. Passen uns segons i diu: Buenos días, mire…yo no estoy apuntado, pero…podría pasar a consultarle una cosa? Resposta del metge? Oju que va: Ui, es que tengo muchos pacientes O_o y claro, si usted no tiene cita… Vaya al mostrador y pida que le anoten. Luego vuelva y cuando tenga un hueco lo hago pasar. Un hueco? Jo no sóc molt de mates, pro fins ara he comptat més “huecos” que pacients. Va el noi al mostrador, torna de forma gairebé instantània i es col·loca estratègicament davant la porta eternament oberta i el metge de la llista infinita, que l’han esperat menjant-se els mocs tota l’estona. I aleshores el doctor crida cerimoniós: Pedro Ciercós. I el noi tot correcte, entra a la consulta.
I jo que m’aixeco i esclato amb un bravo! Bravo! I… No. En realitat no m’he aixecat  a aplaudir, m’he limitat a quedar-me allà asseguda observant el final de la coreo burocràtica amb un ole tu, o-le tu, a la punta de la llengua.
Per què les fem aquestes coses les persones humanes?

Anuncis

One thought on “Per què fem les coses que fem? (Part I)

  1. Jijijijijijiji boníssim! I real com la vida mateixa… Excepte si tens la meva doctora, q sembla q és la única bona, i el dia q vas d’urgències t’has d’esperar dues hores i passes al final de tot… Però clar, és de les que visiten en més de dos minuts i (ojuuu, q sembla excepcional, ja té tela) s’aixeca de la cadira i surt a la porta a cridar al proper pacient!!! Bravo per ellaaaa!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s