Per què fem les coses que fem? II

Sóc de les que quan arriba l’hivern porta barret  i guants. De les que portem la samarreta per dins dels pantalons entre desembre i març perquè no suportem que ens entri el fred per la ronyonada i que necessitem mitjons llargs per assegurar-nos que, tot i que rellisquin cames avall, no deixaran el turmell a l’aire. Em poso abric, botes de pell i mitges tupides quan porto faldilla. Val a dir que l’adequació en el vestir és un tema que em preocupa realment poc. No acostumo a fixar-me en què porten les persones que treballen amb mi, ni les amigues… i per això sovint quan em pregunten “saps aquells pantalons que tinc que són de color verd?” Jo responc amb un simple, humil i contundent: “No”. Perquè sincerament, no m’hi fixo. Molt m’ha de cridar l’atenció una peça de roba per recordar qui la duia o com era. Però he de dir que hi ha una cosa que sí que m’agrada fer i és mirar com va la gent desconeguda que passa pel carrer. És una qüestió més aviat antropològica, però el cas és que m’hi fixo. I és realment sorprenent, sobretot en les estacions de canvi (primavera i tardor) quan Barcelona es converteix en un carnaval en tota regla i no hi ha ni Déu que es posi d’acord! Uns amb abric al costat d’altres en màniga curta, gent amb sandàlies (excloent els guiris) creuant-se amb noies de botes altes i peludes (les botes, no les noies, que ara de noies peludes no en queden… Bé, de fet gairebé ni nois peluts queden, però aquest és un altre tema). Tot plegat un espectacle molt curiós d’observar, sobretot perquè les modes van succeint-se i donant-se el relleu les unes a les altres fent que els seus portadors es sentin persones especials per un temps, fins que tot quisqui acaba portant allò que els feia sentir únics, i apa, a córrer per trobar recanvi. Les modes em fascinen perquè no acabes de saber ben bé d’on han vingut ni qui va ser el primer en portar-les, però en dos dies envaeixen les ciutats i els pobles en forma de plaga de sabates platejades de sola de dos pisos o pantalons estrets dels que tallen la circulació i que totes les noies que passem de la t40 vam jurar i perjurar que no portaríem i “sinembargu” portem.

Fa un temps una persona propera a mi que domina el tema de les modes, (i entenem per dominar, saber que està inn i com es diu la tendència) va dir-me que a les botigues de moda per noies vénen pantalons boyfriend. Com boyfriend? Doncs això, pantalons que et van així com si te’ls haguès deixat el nòvio però sense que facin la seva olor sinó la de la fàbrica de China on els han fabricat. Ja ho té això la joventut d’avui, no volen càrregues emocionals extra i un pantaló del maromo pesa molt emotivament parlant, mira que si tallem i el tinc a casa… La pera. Però una de les últimes novetats que em té commocionada és la dels pantalons d’anar a passar el riu. Estic convençuda que sabeu del que estic parlant i si no, només heu d’anar en metro (linia 5 preferiblement) i baixar la mirada per observar els passatgers de genoll en avall.  Els pantalons que cito son pantalons pitillu, però que t’han quedat curts de rentar-los amb aigua calenta. I si no se t’han escurçat, te’ls arremangues i si no són prou estrets a la part baixa del camal, doncs te’ls enrotlles fins que et quedin ben apretadets i els aguantes amb una goma de pollastre. O_o En fi. Doncs fa un parell de dies mentre anava en bici a tota castanya per fer passar el fred, vaig parar a un semàfor i tot i la energia de la pedalada, em vaig notar les mans glaçades. És cert que Barcelona a l’hivern no és Oslo, però a aquestes alçades de l’any no fa calor precisament i mentre esperava que es posés verd escalfant-me els punys, vaig mirar al costat i allà estava ella. Una noia jove amb els seus pantalons d’anar a pescar, els seus mitjons tobilleros i les seves bambetes fent cara de estic perfectament casual. Tant que casualment s’havia deixat les botes a casa, perquè estava passant un fred de collons i es va passar la curta estona estirant-se els camals avall i fent petits saltirons per entrar en calor. Per què les fem aquestes coses? A totes ens agrada anar estupendes, però dic jo que si fa fred millor uns escalfadors eva-nasarre o uns pantalons llargs-llargs, no?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s