Històries quotidianes

No teniu de vegades la sensació que les històries de la vida quotidiana són molt millors que les de ficció? Jo les veig per tot arreu, plenes de potencial cinematogràfic. No ho puc evitar i em vénen al cap propostes teatrals diverses, des del drama fins al thriller més catàrtic. Anar a comprar i veure iaiones que van al mercat a trobar conversa, calor i companyia, per exemple, em fa sentir molta tendresa. No voldria perdre per res del món totes les Tresines, Teresetes, Carmetes… que encara es compren bates d’estar per casa i que saben perfectament què són tres unces i mitja lliura. Són la memòria feta dones, inspiradores. Són el que encara lliga els nostres barris amb el passat en blanc i negre, de paperines de paper i envasos retornables. M’encanta sentir com les noies de les parades pregunten: què, com anem senyora Ampar? I la senyora Ampar, que es delia perquè li preguntessin, li explica a la noia fil per randa que no està bé, que ja ha anat a tres metges i que no li troben el què; que ha estat dues setmanes al llit però que no està bé del tot, que té molta tos i no gaire gana però que siusplau li posi un pollastre a quarts perquè diumenge ve la seva neta a dinar, que no ve sovint perquè se’n va anar a viure a fora amb el xicot, sí el fill de la Joana… Suposo que m’agrada perquè em recorden la meva iaia. Les escolto i sembla que sigui  dins d’una novel·la de la Rodoreda.  Però aleshores alguna iaia/o em fa una de les seves, que totes sabem que la gent gran està de tornada, que se’ls en refot el que diran i tant se’t poden colar a la descarada com deixar-te anar la porta en tots els morros amb la justificació de sóc gran i tinc prioritat O_o, i la tendresa que sentia deixa de ser tan tendra.

Avui sense nar més lluny he anat a comprar envasats al supermercat. Compra de les grosses. Quan m’apropava a la caixa, un senyor-avi amb un súpercarro que en feia dos del meu, m’avança (fent-me una finta que només són capaços de fer la gent gran…que després es trenquen la cadera i no m’estranya…) demanant també que li portin a domicili. Jo vaig amb el temps just, i quan faig la compra grossa necessito que m’ho portin a casa a primera hora. Manies de l’horari laboral. Però l’home que no feia la impressió d’haver d’anar a fitxar precisament, arriba a caixa, deixa el carro, (òbviament) la caixera comença a passar-li productes pip, pip, pip… i el paio marxa a buscar mes coses! Ahora vuelvo. Les nostres cares no podien definir-se amb cap emoticona del whatsapp i jo li dic a la caixera que si em pot passar a mi, que l’home sembla que no ha acabat de comprar, i ella em respon amb un ui, es q si ve q te paso no veas la q me monta… En fin. Que no em toca una altra que esperar-me amb la resignació de la que no porta activat el modo bronca i el paio, tralailolà, arriba a caixa (on segueixen passant-li productes) i de cop…se’n va! Al carrer! Em torno a mirar la noia i li dic perdona pero me parece increible! En una veu alta dirigida a l’home també, però ell no està per mi, és un home d’objectius i en quant acaben de passar-li tot entre pips pips i els meus rebufs,  torna amb una estupenda bossa de taronges comprada al supermercat del costat i la posa dins d’una de les caixes que la noia està preparant per portar-li. Amb dos collons i ximpum. O_o  Jo a aquestes alçades ja flipava en totes les games de colors, però aleshores, per arrodonir-ho, per rematar l’escena  i el meu nerviosisme creixent, va  la noia i pregunta: para cuando lo necesita? Solta l’home: pues…a partir de la una me va bien. Ara sí. Ara sí que se m’ha començat a despertar un sentiment tipus “Un día de furia” i gairebé salto sobre la caixa i d’allà em llenço sobre l’home a mossegar-li la jugular. De cine.

un dia

 

 

Anuncis

One thought on “Històries quotidianes

  1. Laureta ha dit:

    Jajajaja! Boníssim! Però jo crec que el “morro” o la “jeta” no són només coses de l’edat, segur que aquest senyor ha estat barrut tota la vida. Hi ha gent que té un do per això. I a més, el segueixen tenint perquè, com ho fan amb aquest descar, estem massa atònits com per esbroncar-los. Sempre m’ha meravellat aquest tipus de gent…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s