Qui ens ha de cuidar?

Conec una història entre moltes d’iguals, de dues criatures que són i no són d’aquí. Sé que res els està sent fàcil: no entenen ni parlen el nostre idioma, ni les nostres costums, ni les nostre manies. I tot i així somriuen, corren i juguen i es lleven cada dia amb la il·lusió de qui té 8 anys. Passen unes hores a l’escola i moltes altres al carrer. De fet, més al carrer que a l’escola i hi ha gent que diu “malauradament”. No ho sé si malauradament. No estan a qualsevol carrer, estan en una placeta davant del bar que porten els seus pares. Quan fa fred són a dins jugant i mirant de fer deures per entendre una mica més aquest lloc estrany on els han portat a viure. Quan fa bo, dibuixen a les taules de la terrassa o volten per la plaça xerrant amb grans i petits en una complexa barreja de tres idiomes digna de les millors filòlogues.

Els que tenen clar que tot això és un “malauradament” diuen que cal parlar amb serveis socials, que aquesta situació és insostenible, que aquests nens no estan atesos… I a mi em fa la sensació que estan més atesos que el meu pare a la seva edat que l’enviaven al poble durant 5 mesos a viure amb el seu germà gran i la seva dona, que treballaven tot el dia en una botigueta, situació que el meu pare i seu germà bessó aprofitaven per córrer assalvatjats per la muntanya i per disparar als pardals amb escopetes de perdigons des de dalt dels arbres.

Però és clar, ara no és com abans, em diuen. I jo no ho tinc tan clar. No és com abans per les que portem els nostres fills a concerts de música alternativa, museus d’art contemporani i espectacles de titelles de tumbuctú (que es veu que el Patufet, estimula poc ja.) Però sospito que sí que ho és pels pares d’aquests nens, que no tenen més remei que treballar un munt d’hores, sense coixí familiar, esperant que els seus fills creixin de forma silvestre com les margarides.

Davant de situacions com aquestes, les institucions actuen, intervenen. Cal fer alguna cosa amb els nens, cal fer alguna cosa amb la família… I a mi m’agafa por. Perquè certament l’estat ha de poder-nos protegir si estem en una situació vulnerable, ha d’oferir igualtat d’oportunitats per totes les persones… però ha d’agafar un paper paternalista i estar-nos al darrere dient el que fem bé i el que fem malament? Oju amb això que et retiro les ajudes. Vigila com els cries o me’ls enduc, perquè estaran millor sense tu que sota la teva tutela. Potser no és l’estat si no les persones que hi treballen les que hi posen les dosis de paternalisme. Potser no som ningú per posar-nos a jutjar aquella mare que ja no té ni idea de que fer per sobreviure. Potser no és tan important que corrin pel carrer o que el seu germà de 9 anys s’encarregui de portar-los i tornar-los de l’escola. Potser no és tan estrany que se’ls enduguin a una festa d’aniversari de nit entre setmana perquè és l’únic moment en que poden veure la seva família i sentir-se una mica més a prop de la seva terra. Potser no és tan descabellat que marxin 3 mesos al seu país enmig del curs escolar per estar prop dels seus si és quan han trobat els bitllets més econòmics… Em plantejo qui som nosaltres (mestres, serveis socials, metges…) per dir si això és bo o no per les criatures. (Suposo que està clar que no parlo de situacions greus on les criatures corren risc físic o psicològic)

Sovint em plantejo què passaria si jo decidís marxar amb  els meus fills durant unes setmanes perquè senzillament tinc ganes d’anar-me’n a canviar d’aires i per tant faltessin a l’escola. Segurament res perquè semblaria una iniciativa neohippie de viure la vida al màxim. Però en algunes ocasions he sentit mestres dir: Oh, és que perdrà el ritme. Oh, és que no és lo millor per la criatura. Oh, és que ja veuràs com tornarà… Doncs mira, penso jo, que torni com vulgui. Segur que estar amb la seva família, viatjar, canviar d’aires li aportarà moltíssimes coses positives. Què són 2 setmanes en la vida (escolar o no) d’una criatura? En ocasions com aquesta penso que l’escola està sobrevalorada. Però aquest és tema per una altra entrada. 😉

Paternalisme, control, judicis de valors… ha de ser aquest el paper dels agents socials? De veritat la gent no se sap cuidar sola?

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s