L’única raó

Ets la única raó que tinc cada dia per llevar-me. Aquesta és la frase bomba d’un trailer que he vist fa poc i que gairebé em fa emocionar. La pel·lícula tracta d’una noia que comença en una feina com a cuidadora d’un noi amb paraplegia i que acaba enamorant-se’n bojament. La cinta té de tot el que cal: amor de veritat, promeses eternes i renúncies romàntiques. I de veritat us ho dic que m’ha anat d’un pèl que no caic en la temptació i me la miro presa d’un impuls hormonal descontrolat. Però aleshores, quan de dins una veueta em deia: uauu, ets la única raó que tinc cada dia per llevar-me, quina frase tan maca, tan profunda…, una bofetada racional ha vingut a llençar-me el salvavides. La “única raó per llevar-se”?? Òstia, en serio?

Hem estat educades i educats en l’amor romàntic, el de “per tota la vida” i fins que la mort ens separi. Visualitzem a l’horitzó la relació que tot ho supera, invencible…Però a aquestes alçades hi ha coses que grinyolen. Potser no amb 16 anys o amb 24, però amb gairebé 40, grinyolen. No ens hauria de fer por que algú ens digués que no té més raons per llevar-se que la nostra persona? Quanta pressió en una sola frase! De veritat no et motiva res més? Ei! Doncs ens posem a mirar plegats tallers a la Elizalde. Que de coses interessant per fer n’està el món ple. L’amor tal i com hauria de ser en essència, potser s’hauria d’assemblar més a la llibertat, a la tria amb consciència i amb consens, que no pas a la dependència o la possessió. Però és tan bonic sentir-nos úniques. És tan afalagador ser especials…Que és clar… Com vas tu i dius que aquesta frase de l’única raó és més aviat aterradora?

El cinema, la literatura, l’imaginari en definitiva són plens d’exemples aterradors que ens encanten. Models d’amor que desitjaríem autoimposar-nos. Càstigs romàntics i anul·lacions personals que disfressades de renúncia voluntària, ens marquen el full de ruta del que esperem i volem (o creiem voler) en una relació. Vaig llegir fa uns anys (amb intenció antropològica) la trilogia de literatura juvenil Crepúsculo d’ Stephenie Meyer i he de dir que després de fer-ho la meva visió de la passió de ficció ja no va a tornar a ser la mateixa. Afortunadament jo em vaig llegir els llibres passats els 25 anys però sovint em pregunto què hauria passat si ho hagués fet amb 14.  Per a qui no ho conegui, la història parla d’una noieta introvertida i melancòlica que s’enamora d’un vampir i que hi té una relació turmentosa i apassionada, alhora que trenca el cor i no pot deixar de banda un molt bon amic que té la capacitat de convertir-se en llop. Fins aquí, mira. Però si hi entres amb actitud d’anàlisi, tremola. Ell ha de controlar la seva força perquè se l’estima tant i el desig que sent és tan fort, que fins i tot té por de fer-li mal. Entre els dos nois hi ha una lluita constant per guanyar-se el cor de la Bella que arriba al punt de controlar-la i anul·lar-la, parlant entre ells de què és el que li convé i com cal protegir-la, perquè ella (pobra mortal) no pot defensar-se ni sortir-se’n sense ells. I d’aquí, cap amunt. Vamos, que no passa el test de Bechdel ni de conya. Però a qui li importa? A les adolescent no. I a la majoria de les dones de més de 20 tampoc. Perquè l’important és que les estimin amb passió, que vingui el Richard Gere i les tregui en braços de la fàbrica o que el Grey els hi ensenyi tot el que els cal en el terreny del sexe i les faci gaudir manant-les i portant la veu cantant.

Sé que no és fàcil deseducar-se de manera autodidacta, però valdria la pena fer un esforç. Tots aquest models debiliten les nostres relacions de la vida real. Ens frustren, ens marquen, ens tanquen portes. En definitiva ens fan menys lliures i no estem les dones (com a col·lectiu) per anar tontejant. Fem-nos un favor a tots plegats (perquè per ells també pot ser útil) i siguem una mica crítics amb els models de relació que ens venen. Res és blanc ni negre i per fortuna la gama de colors possible és enooorme.

 

Anuncis

One thought on “L’única raó

  1. Laura ha dit:

    Si l’única raó per llevar-se cada dia fos l’amor d’un home, jo jauria des del 2008… Au va penya, que cada dia surt el sol!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s