No penso ballar

Jo li dic que no balli, que s’estigui quiet, però el meu cos tendeix a desobeir-me quan sona música. Miro d’aturar-me, però el ritme se m’emporta i ja puc estar concentrada manipulant la particular nuclear més perillosa, que un peuet marcant la pulsació no me’l treu ningú.  Va per lliure. Però avui m’he hagut de plantar i posar-me seriosa: Perquè una cosa és seguir l’Aretha Franklin i l’altra una cançó de reggaeton.

Que no, que em nego. “Però dona – direu -tenen ritmillo!” Que sí, que no dic que no, però no penso deixar que se’m mogui ni un dit amb ganes de tamborilejar sobre la taula. No mentre la gran majoria de les cançons d’aquest estil tinguin la lletra que tenen. Avui, curiosament, mentre era en una sala d’espera m’he adonat que la meva cama dreta cobrava vida i pretenia moure’s rítmicament seguint una cançó que sonava de fons amb poca discreció. Per sort, la meitat del meu cervell que encara sobreviu al final de curs estava al tanto i m’ha fet saltar l’alerta: Oju! Escolta el que diu abans de moure cap extremitat!!

La perla (i gran peça musical que, òbviament, passarà a la història de la música contemporània) que sonava deia així:

“Si conmigo te quedas
O con otro tú te vas
No me importa un carajo
Porque sé que volverás”

Sí campeón! Contigo voy a volver, no tenia jo pensat res millor. Perquè està clar que no trobaré ningú com tu.

En fi, que ho he pogut aturar a temps i no he ballat. Gens. I he pres la ferma determinació de no oferir el meu cos com a instrument expressiu d’aquest tipus de missatges.

No he fet un estudi en profunditat del gènere musical en qüestió, però no cal redactar una tesi per adonar-se que les lletres són en la majoria dels casos denigrants per la dona, masclistes en majúscules. Les noies són objectes de desig que es poden posseir o rebutjar com més convingui i amb les que es pot tenir relacions sexuals quan es vulgui i com es vulgui. I la gent, ho balla. I ho canta i poden taral·lejar des de un inofensiu  “Despacito”, fins a un “Si sigues con esa actitud voy a violarte”. Totes dues, increïble i vomitivament reals.

El que més em preocupa no és que aquest tipus de lletres existeixin, és que la gent que ho escolta sap perfectament quin és el missatge, i ho troba “lo de menys”. El ritme agrada, enganxa i això és suficient per ignorar que es faci apologia de la violència contra les dones. Repulsiu.

Feu clic aquí per llegir més sobre el tema.

 

Anuncis

2 thoughts on “No penso ballar

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s