Olors d’estiu

Hi ha records que fan molt bona olor i et passaries el dia ensumant-los. De vegades t’arriba una flaira i no saps com, la memòria s’activa i veus l’avi agafant-te de la mà, baixant al metro, trepitjant calmadament aquells graons rugosos i brillants que portaven a l’aventura. Les torrades amb olor de diumenge al vespre i els sopar “del-que-quedi”, l’olor de ferro de les mans del pare…  Però jo em pregunto, hi ha records que fan pudor? Segur que algun expert/a m’explicaria perquè sembla que les impressions olfactives  s’associen més als bons records que als dolents. Quan parlo d’aquest tema no puc evitar pensar en el llibre El Perfum. Com pot algú narrar tan gràficament la pudor?? Com poden barrejar-se amb tanta brutalitat, records, paraules i ferum de peix? Brillant. Qui no l’hagi llegit la convido a fer-ho, i per les mandroses, sempre us quedarà la pel·li. (On la narració visual també aconsegueix fer pudor!)

Ara que ha arribat l’estiu les olors estan a l’ordre del dia. Olor de gelats, de crema solar, de peus, d’aixella esgotada de jornada laboral. Anar en transport públic és, aquests dies, una explosió de vida pels sentits! No pots endinsar-te en els teus pensaments, ni en la lectura policíaca, ni en el Candy crush, perquè a la que et descuides… Zas! Algú aixeca el braç i sents com perds inevitablement l’equilibri, i si et descuides, la consciència. Totes suem i fem pudor: la suor després de córrer a la cinta de tortura del gimnàs, les sabates que fan pudor per si soles sense que els peus hi tinguin res a veure, l’alè després d’una comunió celestial entre fideuà i allioli… Però hi ha olors més difícils de gestionar, no ho negarem. Hi ha pudors que sembla que fa tant de temps que estan instal·lades que ja han agafat entitat pròpia. Tenen tanta personalitat que fins i tot et fan dubtar sobre el seu origen.  Desconcertants.

Però hi ha una olor a mig camí entre totes les altres que fa que el desconcert de les pudors amb entitat quedi en res. És l’olor de colònia d’àvia antiga. No sabria dir què em fa venir al cap, però sempre m’ha impactat la pituïtària i penso que seria capaç de reconèixer-la a més de vuit metres de distància. No sé si sabeu de quina parlo, però és una olor densa, capaç (gairebé sempre) de camuflar altres olors insurrectes, que no saps dir perquè però et transporta a principis de segle. Com és que encara queden flascons d’aquests, si ara els productes no duren ni mig telediari? Una de dos: o l’empresa va fer una tirada molt llarga i no hi ha manera que s’acabin o, jutjant la potència de l’aroma, parlem  del mateix flascó que va passant de generació en generació. Ara, això sí: aquesta i altres olors punyents de l’estil són, al metro en hora punta amb 30 graus a l’exterior, una arma química amb gran capacitat de dispersió d’aglomeracions. Ojo, ves que no em sentin les forces de seguretat i ho recondueixin.

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s