Demana un desig

La de vegades que hem demanat un desig! A un estel del cel, d’aquells que sempre plouen a l’estiu però que sempre cauen quan tu t’has ajupit perquè t’acaba de picar un mosquit al peu, o bufant un dent de lleó, o pescant un angelet, d’aquells que fa anys que no veig no sé si per culpa del canvi climàtic… Fins i tot hem llençat monedes, hem parlat amb el cosmos o hem pregat als Deus oblidats demanant-los les maniobres mafioses més inversemblants per tal d’evitar aquell examen, aparentment impossible d’aprovar.

Hi ha un moment en que comences a observar que els desitjos es resisteixen a ser complerts i per tal d’augmentar una mica l’auto-estima i no eliminar  per sempre de la capa de la terra la mica d’ il·lusió que et queda, comences a demanar coses més possibles: Una bici sense rodetes, un caset de l’Alanis Morissette… I mira, sembla que els desitjos es compleixen, tu te vienes arriba i apa, ja tens via lliure per tornar a demanar impossibles. Que a esperançada no et guanya ningú.

Quan allò que volies no es compleix sempre et queda el dubte de que potser ho has explicat a algú i per això no s’ha fet realitat. És així i tothom ho sap. Els desitjos, si els dius en veu alta, ja no es compleixen. Així que, després de demanar amb totes les teves forces que et toqui la loteria de Nadal per poder fotre el camp a una illa deserta per passar-te la resta de la vida rascant-te la panxa sota un cocoter, (desig que emetem en coments de crisi extrema però que després, si ens fos concedit, trigaríem zero coma en revendre’ns al mercat negre perquè no aguantaríem més d’una setmana sense wifi i la pell en carn viva pel sol tropical), quan t’adones que arriba el dia 24 i allà no canten el teu número ni res que se li assembli comences a pensar en lo pitjor: Segur que en algun moment de pèrdua de consciència li he dit a algú que aquest era el meu desig. Segur. Per això no em toca. El proper any, aniré amb més compte.

Però el moment per excel·lència en la demanda de desitjos és el de les espelmes d’aniversari. Diria que no hi ha festa on no se’n demanin. I si se’t fa més d’un pastís (que últimament, amb això de diversificar contextos de relació passa molt), doncs apa, et pots ajuntar amb 3 desitjos per cumple. Hi ha una espècie de protocol escrit en algun lloc que explica com funciona això dels desitjos i el funcionament està, generalment, acordat per tothom. Primer s’encenen les espelmes, es porta el pastís davant de la persona, aquesta escolta la cançó (més o menys afinada, depenent dels membres de la coral improvisada), i en acabar, si l’homenatjada no fa el pas de demanar el desig, se sent un: demana un desig, demana un desig, però no el diguis! I aleshores hi ha una pausa, actitud d’espera i bufada d’espelmes. Felicitats, felicitats. I els regals, què?

Tots els aniversaris segueixen un curs semblant. Però passa que el document on queden recollides les pautes bàsiques per demanar desitjos no l’hem llegit ningú, l’hem anat reinterpretant a través d’una tradició oral massa confiada, i resulta que hi ha una cosa que se’ns ha escapat. Parlàvem l’altra dia del tema en una animada sobretaula i algú va explicar que per a que els desitjos es compleixin les espelmes usades en cada aniversari s’han de guardar i per colmo, no es poden reutilitzar. Acabaramos! Ara ho entenc tot. No sé com ho teniu vosaltres, però jo no he seguit mai a la vida cap d’aquestes dues directrius. Quanta desinformació i quanta injustícia! Per això tinc acumulats a la safata de sortida: la bicicleta rosa, el nòvio repetidor de COU, el gos labrador i els 8 parells de CDs de Roxette. I d’aquí la conversa va derivar cap al supòsit que es pogués presentar algun tipus de reclamació Hola bon dia, perdoni és que jo no sabia que no es podien reutilitzar les espelmes i ja sap, a casa ho fèiem per això de no malgastar  i ara se’ns han acumulat els desitjos de tota la família. Així que no sé si podríem arreglar-ho d’alguna manera…

Us imagineu? Podeu imaginar el que seria la vostra vida si ara es desbloquegés la safata de sortida? Sí senyora, ara mateix li ho arreglem, des de qui any bon que activem l’entrega dels desitjos endarrerits? 1981.

I apa, la fi dels conflictes bèl·lics, el veí buenorro del 5è 4a amb la cara plena d’acné, les dues guitarres l’elèctrica i la acústica, una entrada pel parc d’atraccions de Montjuic, tres hàmsters, una tortuga, deu mil pessetes ingressades al compte i una sensació immensa de pau interior.

L’hòstia, seria l’hòstia.

PD: A les companyes de la sobretaula de Cal Maiol: Merci per la inspiració! 😉