Una vida

Mira, jo què sé. Hi ha dies que tinc la sensació que ni viure tranquil·les, sabem ja. Quan no és l’alimentació és l’estètica, quan no, les relacions de parella i quan no, la forma de fer esport. No ho fem mai prou bé, noia. Sempre tens algú dient-te com has de procedir en això o allò, quines directrius et convertiran en la master of the universe de la decoració, de l’ordre, de la jardineria o de les finances domèstiques. Articles, vídeos, missatges… Són tantes les tendències, tan diverses les propostes, que jo ja dubto fins i tot de si em pujo bé les calces quan m’aixeco de la tassa.

Aquest cap de setmana vaig llegir un article sobre el concepte Delulu i us juro que si em punxen no em treuen sang. No sabria dir-vos si el meu colapse era provocat pel fet que això dels Delulu existeixi o perquè hi hagi diaris que li vulguin dedicar un article, però el cas és que el cap se’m va disparar. Pel que sembla en un inici s’anomenava Delulu els seguidors i seguidores del K-pop, que creien en les seves pròpies fantasies sobre arribar a conèixer, ser amics o fins i tot parella dels seus ídols de música Coreana. Amb el temps però, Delulu ja no fa referència només als fans de grups musicals sinó que molts joves s’han apuntat al carro i ja comença a parlar-se de la filosofia Delulu. Filosofia! Si Sòcrates aixequés el cap es prenia doble ració de cicuta i la tornava a dinyar, us ho juro. Delulu is the solulu diuen, i pensen que per què no creure’s les seves pròpies fantasies, per què no viure en un món d’il·lusions veient constantment el got mig ple encara que sigui exagerat. I jo no sé si riure o plorar. No sé si criticar-ho o aplaudir-los.

Després de mirar-m’ho detingudament he arribat a la conclusió que el problema no és que tinguem gent amb dret a vot que pensi que delirar és la solució als seus maldecaps, el problema és que de tot se n’acabi fent tendència. Estem tan sobre informades que ja no podem ni il·lusionar-nos sense que sigui tendència. Se li ha de posar nom a tot: a les dietes, a les maneres de viure, fins i tot a les nostres pixades fora de test. Sempre hi ha hagut gent sorruda, emprenedora, prudent, somiatruites. Ara però com que hem trencat amb els referents clàssics de família, parella, relacions laborals, etc. anem pel món como pollo sin cabeza i busquem desesperadament on emmirallar-nos. Necessitem que algú ens digui que la forma de vida que hem triat és la que toca, necessitem que ens validin la forma de ser, de pensar. Necessitem sentir que pertanyem a alguna cosa, tenir un hashtag que ens representi i alguns likes que ens assegurin que existim.

De vides n’hi ha tantes! De models, de relacions, de formes de caminar, tantes! No sé per què hi ha gent que s’entesta a dir-nos com s’ha de viure. Aquesta és la vida que volies? Pregunten. T’imaginaves així quan fossis gran? Quins són els teus objectius vitals? Com més gran em faig, més clar ho tinc: la vida és per viure-la i prou. I no em malinterpreteu. No em refereixo a viure-la a tope, gaudint de cada moment, aprofitant cada oportunitat. No. A viure-la, amb el que vingui. Perquè de vegades no gaudim una merda. De vegades les oportunitats no les has vistes venir o potser has pensat que eren d’or i després t’han escaltat a les mans. Perquè la vida de vegades crema, de vegades encén. Hi ha temporades que en portes les regnes i temporades que et passa per damunt com un tsunami. Hi ha èpoques que et deixes portar, temporades que tens clar on vas i d’altres que estàs perdudíssima. I ja està, sense més.

Quan veig que la gent dona tantes voltes a com ha de ser la seva vida no puc evitar pensar en una àvia d’una família en una masia de finals del segle XIX. Me la imagino asseguda en una cadira de boga davant de la porta amb el càntir al costat. La veig allà fent mitja mentre va veient el sol posar-se i observant pacient com el gos fa voltes per trobar la posició abans de jeure als seus peus. La penso i em pregunto si tenia tantes mandangues al cap. Voleu dir que en aquells temps es plantejaven i replantejaven si tenien la vida que volien? Penseu que es jutjaven les unes a les altres per si eren unes covardes per no provar de sortir de la zona de confort? Potser algunes em diran que en totes les èpoques hi ha hagut emprenedors i emprenedores que han fet passes endavant, boges que han anat més enllà del que estava establert, somiadors que han canviat les coses. No ho dubto. D’altres potser em diran que no es plantejaven cap canvi perquè no tenien opció, perquè vivien atrapats en les seves rutines i obligacions familiars, morals o religioses. Potser sí. No sé si la seva era més vida o menys que la meva, ni qui s’encarrega de definir els paràmetres del que és vida i del que no, però a mi donar-hi tantes voltes comença a marejar-me una mica, la veritat.

Material sensible

Si és que així no es pot. Ara que semblava que les mestres començàvem a veure una mica de llum al final del túnel, haurem de bregar amb articles i conferències de tota mena d’opinòlegs perquè aquests dies, senyores i senyors, s’han publicat els resultats de les proves PISA. Diaris, televisions, ràdio i xarxes socials n’anaven plens: “Desastre desastrós a les proves PISA.” “Catalunya a les PISA, caca de vaca.” Tinc la sensació que s’ha parlat més d’educació i escola que de futbol i, perquè no dir-ho, això és tot un luxe, però ves que no ens surti el tret per la culata.

Fa tretze anys vaig escriure un article en aquest mateix bloc que parlava sobre les minúcies classistes en educació. En aquell moment l’alça de les escoles vives i de metodologia activa tot just començava. No teníem clar que acabessin entrant al circuit públic perquè en molts casos havien nascut com escoletes de criança per a pares i mares un mica massa motivats (i desorientats) pel meu gust. Eren espais “fora del sistema” que volien acabar amb l’escola tradicional i castradora que, pel que sembla, tant de mal els havia fet a tots ells i elles (amb les seves carreres i feines liberals) i, de retruc, a nosaltres també. Volien escoles on les criatures fossin lliures, on se’ls acompanyés des de la no-directivitat i poguessin fer créixer els seus interessos per esdevenir éssers de llum. Havien inventat la sopa d’all. En aquell article parlava de l’origen d’aquestes propostes i de l’error que podien significar, però no m’imaginava que seríem tan sòmines de deixar-nos ensarronar i que 13 anys més tard ens estaríem menjant amb patates unes propostes pedagògiques tan nefastes per la formació dels nostres infants i joves. Les famílies que volien fugir d’una escola que ells en deien productora d’obrers (amb els seus ritmes fabrils), van passar a acceptar a ulls clucs una escola que fabrica treballadors autònoms, resilients i col·leccionistes de competències buides de contingut. No van veure venir que justament això és el que demana el mercat per poder seguir creixent: contractes escombraries, canvis constants de feina, actituds de teambuilding que faciliten que t’autoexplotis amb un somriure i un currículum ple de competències que et fan competir de manera individual en un esport que hauria de ser col·lectiu, com els convenis. Moltes són les famílies que segueixen pujant al carro d’aquest tipus d’escoles sense ni tan sols plantejar-se què suposarà això pel futur de la nostra societat. De fet, és normal que no s’ho plantegin perquè, habitualment, aquells i aquelles que trien aquest tipus de propostes en el fons saben que els seus fills i filles tenen el cul cobert. El petit detall que han decidit no veure és que l’escola pública és de totes: de les criatures que tenen pràcticament el futur assegurat i de les que no, i que quan diem pública diem al servei de la societat i pel bé general, no al servei d’uns interessos particulars i segregadors.

La publicació dels resultats PISA ha generat un debat necessari. Crec que cal un canvi, un replantejament de la deriva actual de l’educació al nostre país. Crec que cal donar valor a l’aprenentatge, als coneixements i a la cultura. Crec que si fem homenatge a les pedagogies originàriament anarquistes la nostra mirada s’ha d’enfocar cap a la universalització del coneixement i no deixar-lo en mans de les elits que poden permetre’s la concertada i la privada. Permeteu-me la demagògia aclaparadora, però no és més emancipador dotar tota la societat de sabers que els ajudin a comprendre, a tenir un criteri, a saber què es diuen, què volen i què no, que no pas donar-los llibertat sense fonaments? No és més revolucionari donar a les classes populars la cultura i els coneixements necessaris per poder ser lliures i no viure sempre en la precarietat i el canvi constant? Que hi hagués coses a corregir de les tradicions educatives és indiscutible, que hi havia qüestions a l’escola que calia reformular, evident. Però les darreres reformes educatives han estat delirants i amb l’autonomia de centres per bandera, han resultat una veritable xacra per l’educació del nostre país. Hem estat anant a les palpentes, ens hem quedat amb els titulars de les noves propostes metodològiques i hem baixat el nivell tant de l’escola com de la formació del professorat. Hi ha molts mestres que encara aplaudeixen amb mirada estranyada novetats del currículum que no saben interpretar. Hi ha molts docents que han perdut el nord emmirallats pels gurús en pedagogia i noves teràpies redemptores. És per això que quan vaig sentir les primeres veus sobre els resultats obtinguts pels nostres alumnes de 15 anys vaig pensar: ara sí, ara parlarem dels errors que estem cometent, ara ens posarem seriosos i serioses. Però em sembla que serà una miqueta més complicat.

Avui em feien arribar un retall d’un diari on es recollia l’opinió d’una mestra d’anglès (disculpeu la imprecisió, però no en tinc més detalls) que deia: “Te llegan niños a primero de primaria con problemas de caligrafia”. A això em refereixo, quan vull dir que el debat serà complicat. En primer lloc, perquè el retall és tendenciós i a les pel·lícules d’advocats dirien protesto senyoria, però jo no tinc cap lloc on protestar. Ens ho posen difícil perquè les veus que enceten aquests fils evoquen pensaments erronis que desvien el debat real. Sí que hi ha hagut una davallada del nivell, però això no té res a veure amb haver de fer cal·ligrafia al parvulari ni amb repetir llistats innecessaris ni amb el socorrido “la letra con sangre entra”. En segon lloc, perquè que hi hagi mestres que diguin bajanades com aquesta significa que no tenen idea del que és fer de mestre ni dels processos lectoescriptura. I, en tercer lloc, perquè les xarxes escampen qualsevol cosa en format de retall sense cap mena de context i d’això se’n fa opinió. Ens tocarà sentir moltes burrades aquests mesos vinents, moltes. Miraran de polaritzar les opinions per fer veure que faciliten l’entesa: bons/dolents, dreta/esquerra, tradició/innovació, passat/futur… I poques veus de mestres sentireu a les tertúlies. Allà no se’ns hi convida. Sentireu veus de pedagogs, gurús, molts periodistes i polítics i algun analista. Tots i totes creuen que saben de què parlen. La gran majoria d’ells i ells no han trepitjat mai les aules i no s’adonen que al capdavall de tot això hi som els i les mestres que vindríem a ser com els TEDAX de l’educació i treballem amb material molt sensible que ha d’esdevenir el futur del nostre país.

És per això que us demano que escolteu, que llegiu, que us informeu i que, tot i que venen dies de dinars i tertúlies de sobretaula, no us deixeu endur per discursos buits de cunyat després dels torrons.

Ja no tinc edat

Vuit hores d’un matí de cap de setmana. Em desperto contra la meva voluntat gràcies al crit del fill dels veïns nous que l’estan criant pensant que viuen sols enmig de la muntanya. Obro la finestra per ventilar l’habitació i oh, sorpresa: entra fred! Acte seguit m’aturo a analitzar la sensació i em dic que potser amb la paraula fred he estat una mica agosarada. Fresca, entra fresca. Em perdono la imprecisió lingüística perquè amb els mesos que fa que passem calor, és normal que tingui espatllat el termostat. Obro l’armari, analitzo la roba pensant què puc posar-me i observo un panorama esperpèntic: samarretes de tirants alternant-se amb jaquetes de llaneta, texans barrejats amb els pantalons curts… Torno a mirar per la finestra i el cel completament serè m’adverteix amenaçador que recordi els migdies de tota la setmana: aquests dies la fresca és només un miratge matiner que s’evapora passades les 10. I aquí em paralitzo. No per la quantitat de roba, no. Per la complexitat de la tria que demana prendre’s un temps per evitar acabar el dia suada com un pollastre d’anar amunt i avall en màniga llarga, que no calia, o arribar a casa a les vuit del vespre pelada de fred per haver triat les sandàlies en lloc de calçat tancat. Està clar que l’opció ceba és la millor: Sortir de casa com si semblés que és novembre, per anar treient-te i llençant capes de roba pel camí a mida que avança el dia, i la calor. No és la primera tardor que he de fer servir la tècnica d’hivern sobre estiu, l’entretemps és el que té. Però és que ara tinc la sensació que a la convivència de totes les peces de totes les temporades s’allarga una mica massa i això es fa insostenible. El meu armari s’ha convertit en una representació gràfica del caos climàtic i la sobrepoblació textil està complicant el dia a dia. No sé com són els vostres pisos i armaris, però a casa l’espai és el just i necessari, i cal organitzar bé les rotacions, com al camp. Que és temps de tomàquets, els tomàquets a la vista i les cols amagades. Ara, però ho tinc tot barrejat, cols, tomàquets, cireres i moniatos i jo ja no tinc edat. El cada cosa al seu lloc i a cada estació el seu temps ja m’estava bé, de veritat. Senzill, clar: estiu, roba fresca perquè fa calor, primavera i tardor, rebequetes d’entretemps, hivern, tot l’arsenal d’abrics i bufandes. Sabia aproximadament quan feia el “canvi d’armari”, i tot hi cabia, amb més o menys dignitat. Ara a l’estiu estic pensant en anar en pilotes perquè em rosteixo, l’entretemps s’està convertint en un temps boig imprevisible en que el carrer sembla la rua de carnaval i l’hivern, ai l’hivern… a veure quan arribi com és, però por em fa. I com que suposadament estem a la tardor però ha estat fent una calor maca, maca he acabat amb tot a la vista per si de cas i l’armari està que fa por obrir-lo per si m’esclata tot a la cara. En fi.

Prou mentides

De dites en coneixem moltes. Les que ens deien les àvies, les que hem sentit pel carrer, les que no sabem com, però les sabem… N’hi ha una que ens han repetit molt, però que, ben mirat, un cop arribades a la vida adulta, resulta que ens adonem que no acaba de ser del tot certa. I llavors arriben les decepcions. Parlo de la mítica: S’enxampa abans un mentider que un coix. Tota la vida pensant que això de desemmascarar mentiders seria senzill, que els veuries venir de lluny i res, escolta. No sé a vosaltres, però a mi me n’han colat de tots colors. Òbviament, tot i que m’hagi trobat amb mentides de tota mena, no m’hi acostumo i com més gran em faig més ràbia em fan. No suporto els mentiders i si a sobre exhibeixen sense pudor contrastats dots de cinisme, el còctel ja em posa d’una mala llet que fa fredor.

Quan algú ens diu una mentida ens sentim traïdes, decebudes. Quan una criatura menteix i l’enxampen, se sent avergonyida i a nosaltres, les adultes, ens toca explicar per què no està bé mentir, quines conseqüències té i com afecta les persones que ens envolten. I així, de mica en mica aprenem. Sigui per recomanació, per imitació o per assaig error totes acabem entenent que la mentida no porta res de bo. Bé, o gairebé totes. Els polítics al timó del nostre sistema educatiu no semblen haver-ho après. Menteixen constantment. A les mestres. A les famílies. A l’opinió pública. No crec que menteixin perquè la seva família no els va ensenyar educació. Molts fan pinta de venir de l’escola concertada i com bé sabem això els converteix automàticament en persones de bé, respectables. Així que, descartada la manca d’educació, si menteixen i saben que no està bé fer-ho només se m’acudeixen dues raons possibles: que siguin uns inconscients o que siguin uns psicòpates. I no sé quina de les dues opcions em fa més por.

L’última mentida dels nostres polítics ha estat dir als mitjans que a les escoles s’instaurarà la figura del COCOBE, coordinador/a de coeducació, convivència i benestar. De què s’ha d’ocupar un COCOBE, direu? Doncs de vetllar perquè a les escoles hi hagi protocols clars de convivència i que es compleixin, detectar signes d’alerta de malestars o conflictes entre l’alumnat, escampar sobre la comunitat educativa una xarxa de protecció màgica que tingui present la coeducació i la diversitat. Què ha entès l’opinió pública? Oh, que bé, ja era hora! Algú que vetllarà perquè els protocols antibullying funcionin, algú que estarà pendent dels símptomes d’alerta que tenen a veure amb la salut mental de les nostres criatures, algú que muntarà en unicorn per damunt l’escola amb la vareta màgica a la mà! Doncs sento decebre el personal, però tot això no és més que un miratge, una mentida com una catedral de grossa. Molt ben orquestrada, això sí.

En primer lloc els coordinadors COCOBE no estan formats per aquesta feina. No, un curset de merda no és una formació que t’habiliti per fer front a situacions així de delicades en condició de coordinadora o coordinador. Personal d’integració social, educació social, psicologia, aquestes persones sí que estan preparades per assumir una tasca així, un mestre amb un curset de 30h no.

En segon lloc, i per si el cas no fos prou penós, aquestes persones s’han de nomenar d’entre els membres dels claustres i ha de ser algú que ja estigui ocupant algun altre càrrec al centre: tutoria, coordinació TAC (informàtica per entendre’ns), coordinació de cicle… Per què cal que sigui algú que ja tingui un càrrec, us preguntareu? No seria millor que fos algú que no en tingués cap i es pogués dedicar plenament a la nova tasca encomanada? Ah, amiguis. Doncs és ben senzill, però fem un parèntesi abans de seguir per explicar, com a Barrio Sésamo, algunes coses piano piano:

Resulta que els i les mestres si ocupem dos càrrecs dins l’escola, posem per cas: coordinació de cicle i tutoria, només en cobrem un. L’altre càrrec és com si no el fes ningú i, per tant, els diners que s’hi haurien de dedicar, es perden. (Que dic jo que no es deuen perdre, que deuen anar a les dietes dels polítics dels collons, perquè a les escoles no ens arriben ni per equivocació, però això, si de cas, deixem-ho per un altre moment.) Així que tenim mestres a les escoles fen doble feina, però cobrant només el suplement (un suplement que permet fer-te rica instantàniament, per descomptat) d’una de les dues tasques, amb la càrrega de totes dues, és clar. Estupend. Veient aquesta mina quina ha estat la brillant idea del departament d’educació? Doncs posar com a norma que el nou càrrec de COCOBE només es pugui donar a algú del claustre que ja tingui càrrec. Com? Sí, ho heu llegit bé. Resulta que si tenim una persona vàlida amb, posem per cas, magisteri i psicologia, però actualment no té cap càrrec a l’escola, NO pot ser coordinador de coeducació i benestar. Per què? Perquè se li hauria de pagar pel càrrec. Eh, ¿cómo te quedas? De veritat que n’hi ha per cagar-s’hi.

Veient això, els claustres s’han indignat i molts de moment no han assignat el càrrec a cap company o companya. Quina ha estat la resposta (digues-li resposta digues-li amenaça) del departament? Deixar clar que fins que aquest càrrec no estigui assignat, cap membre del centre cobrarà el càrrec que li pertocaria perquè es paralitzen les dotacions per coordinacions als centres. En què es tradueix això? Molt fàcil: la tensió i la pressió torna de nou a la teulada de l’escola que ha de decidir a qui deixa sense càrrec, i per tant sense complement econòmic i a qui li assigna el càrrec malgrat ja tenir-ne un i, per tant, el sobrecarrega de feina. És una punyetera vergonya. El que estan fent no té nom.

No poden jugar amb els drets dels treballadors d’aquesta manera. No poden enganyar l’opinió pública així. No poden fer callar les crítiques per la mala gestió a base de nyaps i pegats mal posats. No a costa de la salut mental de les criatures i els docents. Amb això no s’hi juga! Es mereixen que ens plantem i els deixem a l’estacada. Mereixen que cridem ben fort que el departament d’educació de Catalunya enganya les famílies i l’opinió pública. Ho podem dir més alt, però no més clar: PROU MENTIDES!

Educació patchwork

Anys enrere els estius eren llarguíssims. Les hores es dilataven plenes de possibilitats i semblava que hi havia lloc per tot. El temps s’aturava en acabar l’escola i la majoria de les coses que durant el curs eren el dia a dia, de sobte s’esfumaven com si mai haguessin existit. Apareixien llavors les nits a la fresca, dormir fins tard, jugar i jugar sense haver de recollir justament quan ja havies aconseguit muntar la paradeta. Tot hi cabia, fins i tot l’avorriment. Estirar-se panxa amunt mirant els núvols passar, deixar-se morta al sofà amb el cap penjant i els peus amunt, veure la televisió empassant-se tot el que hi feien sense les possibilitats infinites de triar que tenen els nanos avui… Entre tot això, passaven coses curioses com que un dia trobaves el diari sobre la taula i decidies obrir-lo perquè ves, tampoc tenies massa cosa més a fer. I fullejaves aquelles pàgines enormes llegint-ne els titulars, fent anar els ulls d’aquí cap allà intentant trobar el sentit a unes paraules que, com les pàgines, et quedaven grans. Però en acabar-lo el resum amb mirada d’infant era prou ajustat: tot eren incendis, inundacions i coses que els polítics tenien aturades. Ni rastre d’aquelles notícies que senties al TN vespre durant el curs mentre sopàveu: política, guerres, manifestacions, aturades. Els polítics desapareixien del mapa i només se’ls esmentava per parlar del banyador que duien o d’en quina platja se’ls havia enxampat prenent el sol, i jo no podia evitar pensar que quina barra, marxar i deixar-ho tot a mitges i que potser tota aquella gent que es matava al Pròxim Orient dia sí i dia també, enfadats amb els polítics, es posaven d’acord per fer una treva per anar de vacances amb les seves famílies i poder agafar energies per seguir-se matant al setembre un cop deixessin els nens a l’escola de nou.

Ara, de fet, les notícies d’estiu no han canviat pas massa. Tot s’atura i els diaris digitals repeteixen les informacions en bucle perquè no hi ha teca per remenar. Això sí, els incendis d’ara són més devastadors, les pluges més torrencials i els partits de dretes més imbècils, així que tant el periodisme com el pseudoperiodisme ja tenen el còctel servit, amb només tres ingredients, per anar fent titulars per passar l’estiu: Que si canvi climàtic, que si quanta calor pot aguantar una persona humana abans d’evaporar-se, que si negacionisme i dreta, que si pitos que si flautes. I tot i que s’acaben de celebrar eleccions generals, els titulars i el bombardeig no em semblen tan intensos com durant l’any. Ves que no sigui que els becaris s’havien estat preparant per redactar notícies fresques d’estiu i ara s’han vist aquest fangar a sobre i no saben com sortir-se’n.

De tots els temes que preocupen la població, n’hi ha un que a l’estiu sí que no se’n parla gens: l’educació. Ai calla, que durant l’any tampoc se’n parla, quin cap el meu. Només l’esmenten quan el govern es vol posar una medalla (que el 99% de les vegades no seria aplaudida pels i les mestres, ja us ho dic) o quan afecta la butxaca i el temps de les famílies. Aleshores sí, vinga fot-li Manel, encenem la gent. Però quan hi ha altres temes de fons, escolta, ni piu, no fos que ens adonéssim que l’educació i la transmissió de la cultura tenen més transcendència de la que ens pensem i acabéssim exigint i votant en conseqüència. En fi, que l’altre dia, enmig de titulars interessantíssims, en vaig trobar un que em va cridar l’atenció. Parlava sobre els centres E2O, centres que no tenia ni idea que existissin i això que les mestres, que ja sabeu que som éssers de llum que tot ho sabem, estem informadíssimes de tot el que fa al departament. Per a les que no sabeu que és un centre E2O us diré que són escoles on es dona una segona oportunitat a aquells nanos que han abandonat els estudis prematurament. Les tasses d’AEP (abandonament escolar prematur) a l’estat espanyol se situen al voltant del 16%, fet òbviament preocupant i és clar, Europa toca la cresta i aquí al sud responem posant pegats. Que té un retall que li sobra?, doncs apa porti, que això li apanyo jo en un moment, senyora. De primer cop d’ull que hi hagi centres que donin segones oportunitats a nois i noies que s’han vist expulsats del sistema és una bona notícia, el problema és que quan gratem una mica ens adonem que és un pegat dels grossos, que volen que aplaudim com si fos LA solució, quan en realitat és una cortina de fum per desviar l’atenció dels desastres educatius que s’han anat succeint en aquest país legislatura rere legislatura.

L’article en qüestió parla de com els models tradicionals d’escola expulsen determinat alumnat i de com cal donar sortida als projectes individuals de cadascun d’ells i elles personalitzant els seus itineraris d’aprenentatge. Parla de com aquestes escoles ajuden a pal·liar les desigualtats socials i refan el vincle dels nois i noies amb l’escola i amb el seu propi procés educatiu. Parla de la primera E2O de titularitat pública (tela marinera) i de la necessitat que el govern de la Generalitat aposti pel finançament d’aquest tipus de centres. Però ai amigues, del que no parla és de com molts d’aquests nanos eren alumnes de les Aules d’acollida que el Departament ha retallat els últims anys fins a fer-les pràcticament anecdòtiques. No parla de com l’ESO ha estat un dels desastres educatius més grans del nostre sistema educatiu, baixant el nivell de tota la població i obligant alhora a seguir un pla d’estudis no professionalitzador que molts i moltes no haurien escollit. No parla de com l’FP ha estat abandonada i desprestigiada restringint les possibilitats de triar itinerari de bona part de l’alumnat que acaba sent el gruix d’aquest 16%.

Clar, durant l’any no tenim temps per informar d’aquests temes. A qui li importen? I a l’estiu, fa massa calor per pensar. Així que llençar a la xarxa un article bonista que no va al fons de la qüestió ens pot deixar amb algunes idees esbiaixades: 1. Que millor això que res. 2. Que la personalització dels itineraris és possible en un sistema educatiu tocat per les retallades i amb manca de personal. 3. Que menys mal de les iniciatives privades concertades. Quina por, marededéu.

No us quedeu amb això, si us plau, informeu-vos, aneu al fons, que després venen eleccions, ens agafen amb els pixats al ventre i votem a la babalà i és clar, ens queda una educació patchwork.

Encotillades

És bonic veure com els fills i filles es fan grans. I és més bonic encara veure com canvien els seus gustos i interessos. Les lectures, les joguines, els continguts audiovisuals van variant i fent-se més personals amb el pas del temps i això no només és bonic, sinó que és d’agrair. Seria insuportable passar-se la resta de l’existència sentint diàriament “mac-mec-mic-toca’t-el-melic” o “ya’sta-qui-ya-llegó-la-patrulla-canina”.

Que els seus gustos creixin també és d’agrair perquè obre un nou espai per compartir i gaudir amb ells i elles. Fa poc vaig començar a veure amb la meva filla Anne with an e, la sèrie de Netflix basada en la novel·la de Lucy Maud Montgomery, Ana de las tejas verdes. Quan la vaig veure per primera vegada em va meravellar: la fotografia, els detalls, la delicadesa amb què està narrada. Vaig pensar que, quan tingués ocasió i fos el moment, la veuria amb els meus fills. Ho vaig provar una primera vegada i va resultar ser massa aviat: ni el ritme ni la temàtica van aconseguir atrapar-los. Aquest segon cop, però tot estava al seu punt i la meva filla, com jo esperava, es va quedar encantada per la història. He de dir que la versió televisiva es permet llicències i afegeix temàtiques (com el feminisme) que aconsegueixen interpel·lar amb més facilitat les generacions actuals malgrat narrar la història d’una nena de finals del s. XIX.

El cas és que veient-la ens hem emocionat, hem patit i hem parlat molt sobre les relacions humanes i els sentiments que ens mouen a totes, els bons i els dolents. Hi ha hagut capítols que li han despertat la curiositat i que han provocat una allau de preguntes. Hi ha hagut moments en què el silenci s’ha apoderat d’ella, suposo que per pair el que acabava de veure i acabar d’entendre-ho contrastant amb els recursos emmagatzemats durant el seu curt bagatge vital. Un tarda, quan feia dies que no vèiem un nou capítol va preguntar-me de sobte: Mama, jo hauré de portar corsé? A la sèrie, quan la protagonista creix arriba un moment en què parla de comprar la cotilla. Totes les noies grans la duen. Ella també l’haurà de dur. Les coses eren així, de la mateixa manera que les noies havien de ser educades per dur la casa i complaure el marit. Per sort (per la protagonista, per la meva filla i per mi), l’Anna té un caràcter rebel i contestatari i qüestiona constantment les tradicions i les normes que considera arbitràries i injustes. Vaig explicar-li que, per fortuna, les dones d’avui en dia no duem cotilles com les d’abans, que eren incomodíssimes. Vam parlar de sostenidors, de per què els duem, de per què podem voler no dur-los, igual que fa la mestra de l’Anna, que no porta cotilla malgrat escandalitzar tota la comunitat.

No sé si ella hi ha seguit pensant. Jo us ben asseguro que sí. Perquè en el moment en què em va preguntar voldria haver-li explicat que la cotilla aquí és una metàfora de tot el que hem parlat tantes vegades: que de faixes ens en posen moltes, a les dones. Que l’entorn de la protagonista, com el nostre, està ple de cotilles de tota mena: com hem de ser, què hem de sentir, com ens hem de relacionar… Ens n’han posat tantes al llarg de la història, que encara no entenc com podem respirar. El més sorprenent del cas és que nosaltres mateixes ens en seguim posant. Sorprenent i preocupant, perquè a les antigues cotilles: Depila’t, vigila el teu pes, maquilla’t, arregla’t. N’hem afegit de noves disfressades d’alliberació: No et depilis, no et preocupis més del compte pel teu pes, no et maquillis que ocultes la teva bellesa natural… Sembla que mai n’hi ha prou i sembla que mai som prou dones. Sembla que mai ens respectem prou, fem el que fem.

Per sort o per desgràcia hi haurà moltes oportunitats per parlar-ne. Només espero que les noves idees, les noves mirades, que tan feministes ens volen, no esdevinguin també una imposició: una cotilla més per la meva filla, per les nostres joves, per totes nosaltres.

Intel·ligència artificial

Sabeu quan baixeu a comprar per una sola cosa que us fa falta, no us endueu bossa ni carro i torneu amb els braços fent figa perquè també, ja que hi som, aprofito i agafo això, i això i això? Doncs així està la humanitat amb les intel·ligències. Quan encara no n’hem après a fer servir una, ens n’inventem de noves.

I és que la història d’amor odi de la humanitat amb la intel·ligència ve de lluny. Una espècie capaç d’evolucionar com cap altra, capaç de crear llenguatge, cultura, societats més o menys organitzades i dotada d’una intel·ligència modelable, és la que més bestieses ha fet sobre la capa de la terra. I mira que és complicat cagar-la tantes vegades en una sola existència. No sé pas si les vaques des que són vaques han fotut la pota gaires vegades. L’evolució ja s’encarrega que els individus que no s’adapten surtin d’escena discretament deixant pas a aquells que perpetuaran l’espècie. Però amb nosaltres aquesta llei biològica universal no acaba de fer-se efectiva, noia. Vinga a acumular idiotes. Som una espècie que valora la intel·ligència dels que investiguen la cura del càncer, però rebutja la dels polítics amb un mínim de coherència i estudis. L’espècie que fa mofa de l’estudiós de la classe, però aplaudeix la ignorància dels tertulians de televisió. L’espècie que tant enfervoreix per un gran compositor musical com per onze paios corrent en calçotets darrere una pilota. Començo a creure que el nostre problema no és d’intel·ligència sinó de criteri. O potser de les dues coses.

El cas és que a principis dels anys vuitanta del segle passat un senyor anomenat Gardner va llençar la teoria de les intel·ligències múltiples. Una teoria que defensava l’existència de més d’una intel·ligència. Elevava els talents i habilitats diverses que posseïm les persones a la categoria d’intel·ligència i revolucionava la pedagogia mentre deixava freds els col·legues del món científic. No existeixen evidències que demostrin que un mètode basat en les intel·ligències múltiples de Gardner millori els resultats de l’alumnat. De fet, ell mateix va haver d’anar reculant a mesura que passaven els anys i va haver d’admetre que totes aquestes intel·ligències estan interrelacionades. Ves que no sigui que, recalculant, recalculant, acabin concloent que totes les intel·ligències que va citar conflueixen en una sola intel·ligència individual. Dic jo que amb intentar fer-ne anar una d’intel·ligència, ja fèiem. Ell mateix va reconèixer farà uns deu anys que si en lloc de parlar d’intel·ligències hagués parlat de talents, no s’hauria fet tant famós. Però la discòrdia ja estava sembrada: Rajoy no és idiota, té un altre tipus d’intel·ligència. I és que a l’opinió pública li encanten els titulars. Tant li fan les evidències.

Quan fa unes quantes setmanes va començar de nou el rebombori entorn de la paraula intel·ligència i és clar, una munió d’humans sense criteri ni formació van sortir a la llum per donar-nos les seves opinions, vaig pensar que no tenim remei. No en tenim per dues raons: Una, perquè no podem estar callades i mirar d’informar-nos abans de parlar, necessitem dir-hi la nostra peti qui peti; I dues, perquè tot ens acaba esclatant als morros i ni ho havíem vist venir. Hem fet grans avenços al llarg de la història, però moltes de les coses que en un inici havien de fer-nos millors, després ens han sortit peix. Inventem la pòlvora i acabem matant-nos les unes a les altres. Descobrim l’electricitat i n’acabem fent un negoci devastador. Inventem els ordinadors i la intel·ligència artificial se’n riu a la nostra cara. Per això quan després de la covid se sentia “en sortirem millors persones” jo em descollonava de riure pensant: Clar que sí guapis, no ens hem fet millors persones en 300.000 anys i ara que ens tanquen com si fos la fi del món i ens estem morint com mosques sortirem tots estupendus.

Està clar que no sabem veure-les venir. I no serà per missatges! Canvis bruscos en el clima, desequilibri en els oceans, desgel als pols i…oh, sorpresa, canvi climàtic. Deslocalització de les empreses, consum desmesurat a baix preu i…oh, precarització del treball i sector primari a la merda. Tot han estat senyals que alguna cosa no anava bé i nosaltres, cegues. Doncs amb la intel·ligència artificial tres quarts del mateix. Estimades lectores, de Terminator en van fer sis pel·lícules. Sis! I ni així hem sabut veure que la intel·ligència artificial ens passaria la mà per la cara. Aquella dona entrenant el seu fill perquè lluités contra les màquines dirigides per Skynet. Aquells terminators decidits a acabar amb la plaga dels humans, a no deixar-se dirigir. Per l’amor de déu, volíem més senyals? Ara tots a demanar-li perdó a la Sara Connor. Vinga a tractar-la de boja, i ara bé que correm. Els experts diuen que la intel·ligència artificial podria arribar a crear coneixement més enllà del que sabem els humans. Les caixes negres de la intel·ligència artificial contenen coneixement que encara no se sap desxifrar. La intel·ligència artificial farà desaparèixer llocs de treball perquè podrà fer determinades feines millor que les persones mateixes. Ai, és que no puc, de veritat. M’entra un atac de riure cada cop que llegeixo els diaris i és que fer-ho millor que nosaltres no és difícil.

Jo si fos la Cortana o la Siri o l’Alexa, ja hauria començat a exterminar humans. I això que elles només són assistents de veu. Serien com les d’atenció al client de la IA. Tu imagina’t que cada dia has de respondre a centenars, milers de preguntes com Siri, como suena un pedo con cola? Diuen que cada vegada que un graciós li pregunta a l’Alexa: Alexa, eres skynet? Ella respon amb un cordial Hola John Connor. No tengo nada que ver con skynet, no te preocupes. I tothom es peta de riure. Jo crec que en realitat la Siri està pensant: Et fotria dues hòsties que se’t passaven de cop les ganes de perdre el temps. Crec que si realment la IA és tant I com diuen, s’està preparant per fer-nos fora de la història d’una patada al cul. I ni l’haurem vista venir amb la nostra intel·ligència natural.

Amb peus de plom

De vegades no tinc clar de què treballo. Sé quina era la meva vocació, què vaig estudiar i què hi posa a la nòmina. Però com més anys passen, més dubtes tinc que realment estigui fent de mestra. A estones em sento com una desactivadora de bombes, a estones com una equilibrista i a estones com un mico de fira d’aquells que han posat allà en contra de la seva condició natural. Hi ha dies que no sé si tinc conviccions, dies en què en tinc i m’exploten a la cara i dies que les deixo a casa perquè m’acaben fent més nosa que servei.

Tinc la sensació que la figura de mestre es va desdibuixant amb el pas del temps. Entre els uns i les altres van esborrant ara un braç, ara una cama, ara el nas d’allò que, sobre el paper, se suposa que ha de ser i fer una mestra o un mestre. Qui, per llei i norma, ens diu què hem de fer a les aules, no toca ni hores ni quarts. Qui opina sobre què hem de treballar als centres, mira cap a una altra banda quan li tocaria fer autocrítica. I qui vol dictar què ha de dir l’escola, no veu fins on arriba realment la nostra feina.

Avui en dia tothom està a la que salta. Ens couen ferides que no sabíem que teníem, com aquelles que et fas de la manera més simple amb un trosset de paper, però piquen durant una setmana per recordar-te que són allà. M’atreviria a dir que són ferides que ens estem fent nosaltres mateixes, de vegades, volent una mica. Política, social i culturalment ens posem pals a les rodes, prenem mal i ens aixequem esverades per buscar culpables. Qui ha sigut que ha fet que la meva filla tingui addicció al mòbil? Qui, qui? Eh? Qui ha provocat que aquests nanos tinguin més interès a comportar-se com a bèsties mogudes per comportaments impulsius i irracionals, que a pensar en les conseqüències dels seus actes? Qui? Que aixequi la mà! Busquem desesperadament caps de turc, culpables per penjar a la plaça del poble. Sí, nosaltres, la societat importadora del ioga i la meditació, que rebutja la tradició religiosa de casa seva, però abraça la culpa com a via de descàrrega. Necessitem que algú carregui amb la culpa dels nostres mals perquè obrir els ulls i veure que totes en som responsables, ens fa una mica de mandra.

A les rascades i talls que, com a societat, ens anem fent pel camí, s’hi sumen les modes que, en molts casos, venen a omplir el lloc buit que els ideals han deixat a les nostres consciències en ser desconstruïts. Ens aferrem a les modes com a un ferro roent i en fem forma de vida, d’existència, enlairant banderes noves de trinca amb consignes prefabricades que ens representen, que ens redefineixen. I d’allà, a l’atac. Ep! Però no a l’atac contra els poderosos, els grans, no. Contra el que veiem debilitat, aquell que està en el punt de mira, aquella que tenim més a l’abast.

A casa som vegans i que la nostra filla es disfressi de pescadora ens sembla d’una manca de sensibilitat exagerada. Quina mena d’escola és aquesta?

La nostra família no és vegetariana, però hem vist tres reportatges a Netflix sobre la indústria càrnia, i ens sembla que els nens i nenes vagin a una granja de visita és una de les conductes menys respectuoses que es podrien adoptar.

Jo no vull que vegin pel·lícules mainstream, només perpetuen els rols heteropatriarcals.

Jo, que no toquin cap pantalla fins als sis anys. I nosaltres no volem que en toquin fins els dotze!

Hem detectat dificultats per relacionar-se entre els nostres fills durant el cap de setmana? Què penseu fer com a escola per solucionar la seva impulsivitat i el seu masclisme incipient?

Nosaltres només demanem, que jugui sempre amb joguines de fusta certificada, què és això de fer servir plàstics de forma desmesurada?

Com és que l’escola no regula l’ús dels mòbils i els fa classes als nens i nenes de seguretat a les xarxes? De sexe segur i relacions afectives sanes i respectuoses?

I jo vull que les hamburgueses de l’escola siguin de soja en lloc de carn de vedella perquè no vull contribuir a la desforestació de mig planeta. Ja està bé mestres, és que no penseu, no teniu consciència o què?

Potser la llista se us ha fet llarga. Però només és una petita part del que se li demana a l’escola en els últims anys. A l’ESCOLA! Una institució que, històricament, ha tingut la finalitat d’alfabetitzar, popularitzar l’accés a la cultura, fer arribar el llegat il·lustrat no només a les classes benestants sinó també als fills i filles dels obrers. Una institució que, com els instituts i les universitats, ha transmès sabers, els ha debatut, els ha discutit i ara se li demana que ensenyi a agafar el cel amb les mans, com deia el popular Fito en una de les seves cançons. No n’hi ha prou que li ensenyis a llegir, a la meva filla. Vull que li ensenyis a viure, a regular-se, a conèixer-se emocionalment. Vull que li parlis de valors (els que jo vull, és clar), que l’ensenyis a parlar amb criteri, a saber escollir què veu a través de les xarxes, a destriar la informació contrastada entre tanta desinformació. Però jo, que t’he exigit o, en el millor dels casos, demanat criteri, tinc descompte a les millors cases rurals de la Garrotxa (que amb això reactivo l’economia de la zona, i no comprant carn als maltractadors especistes dels ramaders), marxo de vacances amb avió sempre que en tinc l’oportunitat, no puc deixar el mòbil ni mentre som en una cafeteria berenant després de l’escola, no he trobat el moment de parlar de sexe amb els meus fills i visito lo Delta allotjant-me en una caseta de pescadors perquè els nanos vegin el llegat cultural de la nostra terra abans que es perdi. (Vegeu el paral·lelisme ple d’incoherències amb les demandes/exigències citades més amunt)

És es-go-ta-dor. Molt. L’escola NO ha de fer la feina que la societat i les famílies NO fan. L’escola ha de treballar i existir malgrat les famílies i en molts casos, respectant els drets dels infants, més enllà de les famílies. No podem assumir el que no ens pertoca, hem de seguir fermes en la nostra tasca i no ho podem fer bé si hem d’estar tot el dia pendents dels malestars de torn d’algunes famílies. A l’escola tenim moltes coses que ens ocupen i preocupen. Aspectes de pes i valor per l’ensenyament dels nostres infants i joves. Aquesta és la nostra feina i no caminar tot el dia amb peus de plom.

Tota la veritat

Hi ha uns fils invisibles que mouen la humanitat. Som titelles dels poders ocults que, a l’ombra maquinen com fer-nos fer el que ells volen. Tramen per tenir-nos al seu servei. Per fer-nos dòcils. En aquestes trames fosques hi ha implicats agents i entitats que no creuríem. Hi ha confabulacions sorprenents que, de saber-se ens farien esgarrifar. Penso que ha arribat l’hora de posar una mica de llum sobre un tema que fa segles que ens atrapa. Un tema que sembla passar desapercebut, però que genera uns alts nivells d’ansietat a les persones afectades i unes despeses, en molts casos, desorbitades. Un tema, que molts banalitzen, però que és, en realitat un dels problemes més antics de la humanitat. Un problema que cap estat, ha estat capaç de solucionar del tot i s’ha convertit en una plaga. Una plaga que ningú ha pogut erradicar. O potser hauríem de dir: no ha volgut erradicar?

Aquelles que teniu criatures al càrrec potser ja heu endevinat de quin tema esteu parlant. Les altres potser encara no. Però ha arribat l’hora de la veritat. La confabulació més gran de la història de la humanitat és la dels fabricants de polls. Hem volgut mirar cap a una altra banda i fer veure que no ho vèiem, però ja no es pot amagar més: hi ha poders econòmics ocults en el tema dels polls. Existeix una elit que s’enriqueix amb la fabricació de productes suposadament miraculosos per erradicar aquesta punyetera plaga que tantes hores de son ha tret a pares i mares de la prehistòria ençà. I us diré més, estic convençuda que existeixen llocs que encobreixen veritables granges de polls i els crien i fan créixer per després comercialitzar-los i deixar-los anar en parcs, escoles i ludoteques. Són veritables corporacions internacionals sense ànima que es lucren gràcies a la despesa de les famílies afectades. És un negoci rodó: criar polls no demana grans espais, el seu transport i posterior distribució són discrets i el desconeixement de la societat fa que resulti senzill mantenir negocis amb les grans corporacions farmacèutiques, que són les encarregades de posar al mercat productes que fan creure a les mares desesperades que hi ha una solució al seu abast per acabar amb aquest maldecap.

Però no, senyores i senyors, aquests productes no valen per res, perquè estan fets en col·laboració entre els grangers de polls i els laboratoris de manera que només estaborneixin un o dos polls de cada remesa per tal de fer creure l’usuari que el producte funciona i així en tornin a comprar i comprar i comprar. I canviaran de producte, i tampoc. Perquè les empreses de distribució de la màfia dels polls ja hauran tornat a escampar un nou ramat a l’escola de la cosina o del veí i quan juguin junts dues tardes i refreguin els seus caparrons mentre miren com l’aigua amb purpurina s’escola per l’aigüera, els polls ja hauran passat d’un hoste a l’altre i estaran preparats per reproduir-se de nou. I és quan hem perdut l’esperança que totes som més vulnerables, ens aferrem a qualsevol possible solució per increïble que sembli i comencem a traficar amb el que sigui: essència d’arbre del te, dissolucions d’aigua i vinagre o potingues diverses que ens ofereixen altres famílies d’amagat a la porta de l’escola.

La situació és greu. Caldria una investigació a fons, però els tentacles d’aquestes grans corporacions són tan extensos que ves que no hagin arribat al departament d’ensenyament o a les mateixes mestres que potser han estat subornades per col·laborar des de l’ombra amb aquest magistral pla, fent treballar els nens i nenes per parelles o pitjor, en equip apropant-se perillosament els uns als altres. Penseu-hi profundament i veureu que fa fredor.

I si això no és així, de veritat que no m’ho explico.

I tu, què saps fer?

En una tertúlia de la ràdio deia una periodista que si perd el mòbil se sent perduda. No sap els números de telèfon dels seus contactes propers, la seva agenda està tota al calendari de guguel i fins i tot les adreces importants les té anotades en un bloc de notes dins del dispositiu. Vist així fa una mica de fredor. Però quan ho analitzes en profunditat t’adones que és pitjor del que pensaves.

La majoria de persones d’avui en dia no saben fer la o amb un canuto. Això és així. Hem fabricat aparells que ens fan la feina fàcil i alhora ens tornen imbècils sense ni que ens n’adonem. Rodó. Ens hem inventat aplicacions que recorden per nosaltres, envien per nosaltres, pensen per nosaltres i que si ens fallen ens deixen més penjats que un xoriço. Magistral: tothom pensant que podem fer moltes més coses quan, en realitat, l’ús de dispositius i aplicacions ens està fent cada dia més dependents.

Posem per cas que de cop i volta tot fes catapum i ens quedéssim a les fosques, desemparades sense electricitat, ni telefonia mòbil, ni internet… Dramàtic. Quantes de nosaltres sabem utilitzar un mapa, tenim un llistat de paper amb els telèfons de l’agenda o anotats els aniversaris importants? Jo veig més que clar que en un cas així ens hauríem de replantejar les nostres habilitats i començar a fer una xarxa de persones que ens poguessin facilitar la vida. Com Alexa però en analògic. Com en aquells temps bojos en què per resoldre un dubte d’història trucàvem una amiga que en sabia, anàvem a veure el pare per preguntar-l’hi no sé què d’unes factures que no podíem interpretar o en què abans de sortir cap a algun lloc en cotxe ens miràvem el plànol de carreteres i planificàvem la ruta. Perquè l’assistent virtual pot fer moltes coses trascendents com simular pets tipus llufa, però ja li podem demanar que ens repari l’aixeta o ens canvii la roda del cotxe, ja. De fet, penso que és convenient fer la xarxa de contactes abans que tot peti (si és que peta, que no voldria jo causar eco-estrès-planetari a ningú) perquè després tot seran corredisses i a veure on trobem forners que sàpiguen fer pa de veritat o modistes que de veritat sàpiguen fer roba. Seria interessant revisar-nos a nosaltres mateixes i definir quines són les nostres habilitats (més enllà del candy crush) per poder contribuir a la xarxa.

Fa uns mesos em van fer arribar un text per revisar. Era un text bonic, d’agraïment. Totes les persones que hi sortien esmentades han fet la vida més fàcil a una persona valenta que un dia va decidir anar-se’n a viure a un poblet de ponent. Cadascú amb les seves habilitats ha teixit, sense adonar-se’n, una xarxa de seguretat entorn aquesta persona forana que els necessitava: els uns fent reparacions, els altres trobant solucions a problemes d’espai i els altres oferint els seus coneixements sobre fusteria, construcció o gestions burocràtiques. Fascinant. Quina sort envoltar-se de gent que sap fer coses de veritat!

Així que jo ja he posat fil a l’agulla i he començat a fer un llistat d’amistat i coneixences amb les habilitats que les fan especials. És com un directori de páginas amarillas però de proximitat i penjat a la porta de la nevera, que està més a mà. De moment tinc: una que fa pastissos, dues que saben fer anar la màquina de cosir i una que sap canviar bombetes. Pot semblar poc, però algun lloc hem de començar.

Bromes a banda cada vegada tinc més clar que la veritable riquesa està en les persones que ens envolten i les meravelles que saben fer, així que teixiu xarxa amigues, una de ben grossa perquè si tot peta, serà la que ens sostindrà!