Aneu a la muntanya, home!

dsc_0378.jpgMireu-vos la fotografia, si us plau. Sé que no es veu bé del tot, però creieu-me si us dic que no té desperdici.  Per si la hipermetropia ataca us faré una breu descripció de l’escena i després, si us ve de gust, hi torneu a fer un cop d’ull.

Estava jo de pas per un conegut centre comercial de Barcelona, quan alguna cosa em va cridar l’atenció. A la part central s’hi agrupaven una quantitat important de nens i nenes amb els seus corresponents adults de referència (AR). No tinc clar què hi ha normalment en aquest espai, però per la situació privilegiada, diria que deu estar destinat a l’exposició. Vaig pensar que potser es tractava d’algun tipus de taller, d’aquestos que s’organitzen arreu de la ciutat durant els mesos d’estiu en format salvavides per pares i mares desesperats que veuen molt lluny el setembre, però aleshores em vaig adonar que no era el cas.

La proposta era una instal·lació interactiva en forma de llac o estany, sobre la que els nens i nenes es podien desplaçar, còrrer i jugar. Coses bastant de nens i nenes, vamos, però fora de lloc en un centre comercial on ja de per si tant infants com adults perdem la nostra essència més animal (en el bon sentit de la paraula). En fi, que com us deia les criatures es movien sobre una mega pantalla tàctil i a cada salt la imatge formava unes ones, cercles d’aquells que fa un objecte en caure a un llac. Podien saltar de pedra en pedra, de nenúfar en nenúfar… I mentre ells interaccionaven amb l’element, els seus AR vinga a fer fotos: Mira que mono el nen. Salta. I la pantalla? Què me’n dius de la pantalla? Quina gran idea. Mira, el nen, torna a saltar. Ole. Pedrito, mira’m. Clec. Quin geni es deu haver inventat una cosa així? Doncs un que va a la muntanya sovint i sap com fa una pedra quan cau a l’aigua, digo yo.

Si no dic que la proposta no fos interessant però no em direu que no és el colmo de l’ alienació: Un centre comercial (calla, no cridis, no corris, no toquis, no seguis aquí, comporta’t), ple de botigues amb productes de 4a necessitat (?) (mama compra’m, mama no tinc, mama vull) oferint als nens i nenes l’opció de trepitjar aigua que no mulla, pedres que no rellisquen i nenúfars de resistència sobrenatural.

Després ens queixarem que si els nens i nenes estan insuportables durant les vacances, que si no es pot fer res amb ells, que si estan indomables i no es comporten… No m’estranya. Encara podeu donar gràcies que no us ataquin i se us mengin. Jo mateixa en aquell precís moment hagués cridat a ple pulmó des de la balconada: porteu-los a la muntanya, homeeeeee, que aquest no és lloc per a criatureeeees! Ah, i guardeu el mòbil per l’amor de Déu!

 

Anuncis

Sànscrit, informes i limitacions docents

Un any més hem arribat a final de curs i sembla increïble. Les frases com: Sembla que va ser ahir que tornàvem de vacances o de veritat que cada curs em passa més ràpid, es poden sentir als claustres de tot el món mundial. Aquí en català i a Hongria en hongarès, però a tot arreu vindria a ser símptoma del mateix: les mestres perdem la noció del temps i a partir del més de maig entrem en un estat d’alienació mental transitòria que no ens deixa adonar-nos de la realitat. La veritat és que amb tota la feina que s’acumula a final de curs encara estem prou bé. Sí, és cert que la que no té 3 contractures, té mal de gola i la que no cagarrines, però trobo que encara arribem a esgarrapar les vacances amb prou dignitat.  Alehop! En el mes de junio me he plantao! Ai el juny… Aquelles tardes llargues, aquelles cerveses vora el mar, aquelles juntes d’avaluació, aquelles actes, aquelles reunions de traspàs i tancament, aquells meravellosos informes que no hi ha déu que els entengui… I és que no sé com coi se’ns pot apilar tanta cosa. Si ja sabem que la tindrem la feinada, perquè cada any és la mateixa prova d’estrès i resistència? No ho sé ben bé. Però mira, ja que estem buscant raons, i qui diu raons diu culpables, m’aventuraré a dir que la culpa la tenen els de dalt. Així en general. Va, estirem del fil, que tinc temps i poca son.

Sé que el col·lectiu de mestres som els pitjors del món mundial, tenim moltes limitacions i no fem més que queixar-nos i treballar poc. Sé que desitgem amb totes les nostres forces entorpir el lliure creixement dels nens i nenes, i sóc conscient que ens esforcem dia a dia per fer-ho tan malament com sabem. He assumit que ens dediquem a castrar la creativitat, anul·lar l’esperit crític i a fer dels més petits ciutadans/es cada vegada menys autònoms. Però em sembla que no cal entorpir la poca valúa professional que ens pugui quedar amb burocràcia innecessària.

L’última perla del departament són els informes per competències, que per qui no els conegui són un document creat única i exclusivament per causar el colapse mental de famílies i claustres, i per provocar que estiguem hores parlant d’educació, creient que amb això estem millorant la tasca docent, quan en realitat el que estem fent és mirar de desxifrar el punyeter jeroglífic que s’han inventat en un moment d’eufòria político-pedagògica. Per l’amor de Déu, que no els entén ningú, aquests informes! Que no, que no. I el que digui que sí, menteix i ha d’anar al racó de pensar.  En els moments bons ens els mirem amb carinyo com qui mira un pet de cotxe que s’ha comprat de segona mà i diu:  té personalitat. Però en els moments més foscos ens els mirem i pensem (com faríem amb el cotxe): és una merda com un piano, però no he trobat res millor.

Aquest cap de setmana parlant amb uns amics que tenen un nen de 8 anys em comentaven que la ciratura en veure l’informe va dir tot indignat: La mestra m’ha posat assoliment satisfactori en hàbits saludables!!!! Satisfactori!! Si porto fruita cada dia per esmorzar a l’escola , em rento les dents després de cada àpat i faig esport tres dies per setmana! Com pot ser? No vaig saber què dir-los, perquè la primera resposta que em va venir al cap va ser: La mestra s’ho ha inventat, no li toca una altra. De veritat és feina nostra dir si un nen/a té uns hàbits saludables o no? Tenim prou elements per valorar-ho? Jo tinc els meus dubtes.

Però és clar, l’informe final s’ha d’omplir i tots els camps són obligatoris, sino el meravellós programa que gestiona les avaluacions entra en bucle i no sap per on tirar. I aleshores ens les veiem i ens les desitgem  per avaluar tot d’ítems que semblen redactats en sanscrit i traduïts al català pel traductor de google, o aspectes com la competència plurilingüe i intercultural o l’emprenedoria dels nostres alumnes de 6 anys. o_O

Arribats a aquest punt és quan la gent et diu: és que el que cal és canviar la forma de treballar a l’escola i aleshores aquest tipus d’informes tenen raó de ser. El que no pot ser és seguir treballant com abans i pretendre avaluar en la nova línia. I arribats a aquest punt només em queda energia per dir: My god, quines ganes d’embolicar el personal.

 

 

 

I apa, tothom a còrrer

S’apropa el bon temps. De fet, hem canviat d’estació encara que només ho sembli a estones. Comença a allargar el dia, a picar el nas i a revolucionar-se el ramat d’edats compreses entre 6è de primària i 4 d’ESO, per tant, indiscutiblement és primavera. I amb el bon temps vénen ganes de destapar-se i lluir… Lluir els quilets acumulats per previsió durant el fred de l’hivern amb la intenció de poder hivernar, objectiu que cap any aconsegueixes i que provoca que, un cop arribada la primavera, no tinguis energies per renovar. Si jo hauria d’haver hivernat! I és clar, se suma la son amb l’astènia. La repera. I vas arrossegant-te per les cantonades amb el somriure a la cara, perquè com que ve el bon temps has d’estar feliç i calcular quan podràs fer-te una foto fent el vermutet en una terrassa (o fer-li la foto al vermutet, que podria ser de la taula del costat, i pel cas és el mateix) per poder-la penjar a l’insta #tempsdeterrassetes #siusplaudigueumecosetesquesinoelmeuvermutjanomolatant. I entre terrasseta i terrasseta recordes que després de la primavera, així en principi, ve l’estiu, i oh, horror! serà temps de platja, piscina, riu, terrat de casa amb la inflable… Déu meu, he de fer alguna cosa per cabre dins del banyadooooor! Clar que sempre podria fer-me nudista i no haver-me d’encabir enlloc. Però mentre penses ja t’han entrat les presses: he de fer dieta, o sortir a córrer, o fer abdominals, o prendre te d’aquests que drenen i eliminen tot lo eliminable… O tot a la vegada! I vinga a còrrer literalment i metafòrica. No anem bé, que no és manera. És de lògica nutricional que hem de cuidar-nos sempre i trobar una dieta equilibrada (ha!)que ens ajudi a mantenir un pes sa (haha!) tot l’any i no només quan arriba el moment de destapar-nos (hahaha!).

Sempre ens adonem tard de les coses? Si les previsores de mena han de còrrer en moltes ocasions, no em vull ni imaginar com ha de ser la vida de les patxorres. Perquè això de còrrer no ens agafa només amb el tema dels règims. Ens agafa amb els exàmens que ens prometem que prepararem amb prou temps i després hem de salvar sobrevivint a base de cafès i empollades nocturnes maratonianes. O quan tenim un dia de no fer res, hem quedat a les vuit del vespre i a les set ens adonem que encara anem en pijamaaaaa! Si és que no tenim remei, i el que ens passa a nivell micro, també ens passa en macro. Amb la vida. Quants anys tens? 39, aquest any en faig 40. Hòoooooostia, que en faig 40! I què faig??? I apa, tothom a còrrer. Aquest cop literalment. Que la gent es torna boja a partir dels 35! A còrreeeeeeeer! Tothom corre ara. La que a l’institut feia campana de les classes d’educació física, el que ha odiat tota la vida l’esport ara fan mitges maratons i tres quarts d’ironmans. No home, noooo! Així no! Que no ho veieu que aquesta febre no és sana? No us fa mala espina? Fa tota la pinta de confabulació maquiavèlica dels traumatòlegs que amb tant osteòpata suelto fotent-los la feina han creat una campanya d’incentivació de l’esport d’impacte més enllà de la trentena per fer augmentar les lesions articulars. Si és que jo ho veig claríssim. Que no està el cos per triatlons si fa 3 mesos que t’entrenes, dona. Que no. Que després arribes a la feina i ui, no sé què em passa però em fa mal la cadera, deu ser osteoporosi, que ma mare en tenia. Noooooo, reina, ho fa que no has sabut mai còrrer i ara t’hi has posat como si no hubiera un mañana i el teu cos t’ha tret el dit del mig, alma de cántaro.

Una mica de calma si us plau, que no cal còrrer. L’esperança de vida ha augmentat força des de la prehistòria. Tenim temps de cuidar-nos sense haver de deixar-nos-hi la pell escapant d’un dents de sabre. En serio.

PD: Mucho me parece que aquest post tindrà segona part, les presses no acaben aquí. 😉

Demana un desig

La de vegades que hem demanat un desig! A un estel del cel, d’aquells que sempre plouen a l’estiu però que sempre cauen quan tu t’has ajupit perquè t’acaba de picar un mosquit al peu, o bufant un dent de lleó, o pescant un angelet, d’aquells que fa anys que no veig no sé si per culpa del canvi climàtic… Fins i tot hem llençat monedes, hem parlat amb el cosmos o hem pregat als Deus oblidats demanant-los les maniobres mafioses més inversemblants per tal d’evitar aquell examen, aparentment impossible d’aprovar.

Hi ha un moment en que comences a observar que els desitjos es resisteixen a ser complerts i per tal d’augmentar una mica l’auto-estima i no eliminar  per sempre de la capa de la terra la mica d’ il·lusió que et queda, comences a demanar coses més possibles: Una bici sense rodetes, un caset de l’Alanis Morissette… I mira, sembla que els desitjos es compleixen, tu te vienes arriba i apa, ja tens via lliure per tornar a demanar impossibles. Que a esperançada no et guanya ningú.

Quan allò que volies no es compleix sempre et queda el dubte de que potser ho has explicat a algú i per això no s’ha fet realitat. És així i tothom ho sap. Els desitjos, si els dius en veu alta, ja no es compleixen. Així que, després de demanar amb totes les teves forces que et toqui la loteria de Nadal per poder fotre el camp a una illa deserta per passar-te la resta de la vida rascant-te la panxa sota un cocoter, (desig que emetem en coments de crisi extrema però que després, si ens fos concedit, trigaríem zero coma en revendre’ns al mercat negre perquè no aguantaríem més d’una setmana sense wifi i la pell en carn viva pel sol tropical), quan t’adones que arriba el dia 24 i allà no canten el teu número ni res que se li assembli comences a pensar en lo pitjor: Segur que en algun moment de pèrdua de consciència li he dit a algú que aquest era el meu desig. Segur. Per això no em toca. El proper any, aniré amb més compte.

Però el moment per excel·lència en la demanda de desitjos és el de les espelmes d’aniversari. Diria que no hi ha festa on no se’n demanin. I si se’t fa més d’un pastís (que últimament, amb això de diversificar contextos de relació passa molt), doncs apa, et pots ajuntar amb 3 desitjos per cumple. Hi ha una espècie de protocol escrit en algun lloc que explica com funciona això dels desitjos i el funcionament està, generalment, acordat per tothom. Primer s’encenen les espelmes, es porta el pastís davant de la persona, aquesta escolta la cançó (més o menys afinada, depenent dels membres de la coral improvisada), i en acabar, si l’homenatjada no fa el pas de demanar el desig, se sent un: demana un desig, demana un desig, però no el diguis! I aleshores hi ha una pausa, actitud d’espera i bufada d’espelmes. Felicitats, felicitats. I els regals, què?

Tots els aniversaris segueixen un curs semblant. Però passa que el document on queden recollides les pautes bàsiques per demanar desitjos no l’hem llegit ningú, l’hem anat reinterpretant a través d’una tradició oral massa confiada, i resulta que hi ha una cosa que se’ns ha escapat. Parlàvem l’altra dia del tema en una animada sobretaula i algú va explicar que per a que els desitjos es compleixin les espelmes usades en cada aniversari s’han de guardar i per colmo, no es poden reutilitzar. Acabaramos! Ara ho entenc tot. No sé com ho teniu vosaltres, però jo no he seguit mai a la vida cap d’aquestes dues directrius. Quanta desinformació i quanta injustícia! Per això tinc acumulats a la safata de sortida: la bicicleta rosa, el nòvio repetidor de COU, el gos labrador i els 8 parells de CDs de Roxette. I d’aquí la conversa va derivar cap al supòsit que es pogués presentar algun tipus de reclamació Hola bon dia, perdoni és que jo no sabia que no es podien reutilitzar les espelmes i ja sap, a casa ho fèiem per això de no malgastar  i ara se’ns han acumulat els desitjos de tota la família. Així que no sé si podríem arreglar-ho d’alguna manera…

Us imagineu? Podeu imaginar el que seria la vostra vida si ara es desbloquegés la safata de sortida? Sí senyora, ara mateix li ho arreglem, des de qui any bon que activem l’entrega dels desitjos endarrerits? 1981.

I apa, la fi dels conflictes bèl·lics, el veí buenorro del 5è 4a amb la cara plena d’acné, les dues guitarres l’elèctrica i la acústica, una entrada pel parc d’atraccions de Montjuic, tres hàmsters, una tortuga, deu mil pessetes ingressades al compte i una sensació immensa de pau interior.

L’hòstia, seria l’hòstia.

pastel-de-cumpleanos

PD: A les companyes de la sobretaula de Cal Maiol: Merci per la inspiració! 😉

I tu, com ho veus?

Avui vull compartir amb totes vosaltres un breu documental sobre micromasclismes en el que vaig participar (amb la meva aleshores petita família) l’any 2013. “I tu, com ho veus?” va ser un projecte dirigit i realitzat per 5 dones en el marc d’un curs de documental creatiu al Centre de Cultura Francesca Bonnemaison. Si teniu una estoneta us convido a fer-hi un cop d’ull.

I per si no esteu al tanto us recordo que demà 8 de març hi ha convocada la vaga feminista. Mira, coses de dones.

Ens veiem al carrer!

I tu com ho veus? from Laura del Valle on Vimeo.

 

En el nom del pare, del fill…

Els accidents passen. Cada dia n’hi ha a la carretera, a les feines, als carrers de les grans ciutats. Passen, no s’hi pot fer més. I quan passen tenen el gran poder d’accelerar i aturar el temps alhora. Un xoc, una caiguda, un cop, tenen la capacitat de canviar la percepció del que és real.

No sé si n’heu viscut mai cap en primera persona però, si és així, coincidireu amb mi que en dècimes de segon tot canvia de color, les imatges passen a càmera lenta i fins i tot ets capaç de veure’t a tu mateixa des de fora del teu cos. Quan té lloc l’impacte el cervell triga una mica a reaccionar, però el cos ja ho ha fet fa estona. Per a que ens entenguem, seria una mica com el que passa amb les nostres parelles i amics homes: quan ells s’adonen del que ha passat, nosaltres ja tenim mitja situació solucionada. En fi, que mentre el cervell conscient atina i diu: Estem caient, en serio? Anem a fotre’ns la gran castanya? El cos (pensant: doncs no fa estona, xato…) ja ha tensat tots els músculs, ha pres la decisió de deixar anar el manillar de la bici i va xutat d’adrenalina fins a les orelles. I aquest breu període de temps pot semblar que dura hores! Voles, el cos se’t gira, esperes l’impacte, proves de calcular la intensitat del cop mirant de trobar exemples anteriors en la memòria… I patam! Para muestra, un botón. En aquell precís moment és quan l’espai- temps es reajusta i comences a pensar en temps real i a mesurar els danys: M’he fet mal? Obvi, però quant? Puc moure’m? No. Sí. I arriben els flaixos: un seguit de plans curts i primers plans de cares que no pots acabar d’identificar perquè potser no pots girar-te i enfocar bé, perquè potser les llàgrimes t’han vingut als ulls. Somriures, una dona al balcó, el senyor dels queviures, un ocell, un trosset de cel. I aleshores, posem per cas que ha de venir a buscar-te una ambulància. Tot es magnifica, sembla que hagis entrat en un llargmetratge on no hauries de ser protagonista. Camilla. Sanitaris. La ràdio calle Naranjos con Rosa de Alejandría. Això ho conec. Dolor. Potser més llàgrimes. I quan tot sembla que s’està convertint en una pel·lícula dràmatica de cinema alternatiu, Almodovar es revela i decideix donar un gir a la història. Hija, que te ha pasado? Has tenido un accidente? I aquest home d’on ha sortit? Estas bien hija? Deja que te bendiga. Padre, déjenos trabajar. Pero la chica necesita la bendición de Dios. Això va en serio? Està passant? Ya padre, pero nosotros tenemos que hacer nuestro trabajo. Y yo el mio, darle la bendición de Dios. Que sí padre, salga de aquí. Home, imagineu que aquest home no em beneeix i la diño. Ai mare quin dilema. Dios es mucho mejor medico que cualquiera de vosotros. Vale, dilema resolt. Deixi fer als sanitaris, bon home. Besa a Dios hija, besa la cruz. Immobilitzada, ja podeu pujar-la a l’ambulància. Corten.

…I de l’esperit Sant, Amén.

Tiritas

 

Una de sexe.

Ai mare el sexe. Quin gran tema, i que poc parlat. És una d’aquelles experiències vitals que proporcionen plaers indescriptibles, que obren finestres, portes i altres coses. Que revifen, revitalitzen… Però que em comença a fer la sensació que és una arma de doble tall.

Des de ben petites és un tema misteriós reservat als “més grans”, que sembla la pera però que ha de fer una vergonya del cagar-s’hi perquè quan preguntem, la majoria ens dona llargues. “D’on vénen els nens?” “Què vol dir que et fotin?” “Què vol dir sexy, mama?” Els adults afronten aquestes i d’altres preguntes amb tanta dignitat com poden. Hi ha els pilotes fora: “En parlem quan siguis una miqueta més gran, d’acord? Mama però si tinc 14 anys!” o “No us ho han explicat a l’escola encara, reina? No sé perquè pago una concertada si no us ensenyen res”. Hi ha els motivats: “Mira, seiem que he agafat 35 llibres de la biblioteca que ho expliquen i ens els mirarem plegades”. I hi ha els superats: “papa, m’has sentit? Que què vol dir penetrar!? ……..Ara no puc carinyo, que he de fer una trucada de feina. Fiuuuuuuu.”

Tothom hi té o hi ha tingut contacte. Tothom ha pogut experimentar, tocar, mirar i llegir… Però em sembla que no el tenim gens ben integrat, el sexe.  Hem crescut amb un imaginari col·lectiu de la sexualitat, com a mínim, perillós. Quan es parla de sexe tothom

peus llitremet el pensament al que sembla que ha de ser: l’òstia. Un espai on un home i una dona (primer i gran error) fan posicions acrobàtiques mentren emeten gemecs de rècord guiness. Un lloc on la parella (segon error) s’abraça mirant a l’infinit després de l’èxtasi i es diuen paraules boniques mentre es fan dolces pessigolles i es prometen fidelitat eterna (tercer error). Un moment en que tots dos, simulàniament i còsmica, conecten en una comunió orgàsmica a l’unison (quart error). Ningú imagina un sexe d’estar per casa i, amb aquest panorama, a veure qui és el guapo que diu que a ell el sexe li va psé. “Però què dius, si és lo millor del món!” Qui serà el primer en destapar-se al bell mig d’una conversa sobre el tema? Qui dirà que fa dies que no pot tenir una erecció? Qui dirà que amb la seva parella fa temps que el sexe s’ha tornat rutina? Qui confessarà que a ella la penetració li porta fluixa i que fingeix els orgasmes per no perdre la parella?

Hi ha molta veritat més enllà de la pornografia i la literatura eròtica. Hi ha realitats sota els llençols de cada llit que, de compartir-la, contribuirïen a la salut sexual de tota la societat. I d’aquí l’arma de doble tall: És un plaer que tothom diu gaudir o voler gaudir, però que és font de molts problemes endèmics de la nostra estupenda i evolucionada espècie. Abusos sexuals, sexualitats mal enteses, socialitzacions sexuals basades en la vergonya i els conceptes tancats, submissions sexuals, construcció de les relacions de parella entorn al sexe com a eix bàsic.  Massa elements sobre la taula per prendre’ns el sexe a broma. Poca conya.

Malauradament els últims anys se’ns han plantejat una bona colla de qüestions que ens veiem obligades a afrontar: Com estem socialitzant nens i nenes? Com hem pogut arribar al nivell actual de violència masclista? Què pot portar un grup d’homes a cometre una violació en grup?

Són totes aquestes, qüestions de sexe? Sí i no. Quants homes han sentit que havien d’estar a l’alçada perquè com a home això és el que se suposa que han de fer? Quantes parelles trenquen la relació perquè el sexe no funciona, tot i tenir construida una base sòlida d’amistat, amor i confiança? Quantes dones accepten mantenir relacions sexuals perquè ells ho volen?

I si les dones en relacions heterosexuals es sentissin lliures per dir NO? I si les relacions sexuals no fossin als fonaments de les parelles desterrant  el potencial dels projectes comuns? I si els homes poguessin permetre’s no haver de cumplir? I si poguéssim parlar obertament de totes les realitats i identitats sexuals? I si…

Tal com deia: Sí i no. Totes aquestes i moltes d’altres, són qüestions de sexe però, principalment, de com el col·loquem entre les nostres prioritats i com li afecten les nostres convencions. Si de veritat volem entendre determinats processos socials, em sembla que ens queda molta feina per endavant. Una mica d'(auto)anàlisi no ens aniria malament, no us sembla?