En el nom del pare, del fill…

Els accidents passen. Cada dia n’hi ha a la carretera, a les feines, als carrers de les grans ciutats. Passen, no s’hi pot fer més. I quan passen tenen el gran poder d’accelerar i aturar el temps alhora. Un xoc, una caiguda, un cop, tenen la capacitat de canviar la percepció del que és real.

No sé si n’heu viscut mai cap en primera persona però, si és així, coincidireu amb mi que en dècimes de segon tot canvia de color, les imatges passen a càmera lenta i fins i tot ets capaç de veure’t a tu mateixa des de fora del teu cos. Quan té lloc l’impacte el cervell triga una mica a reaccionar, però el cos ja ho ha fet fa estona. Per a que ens entenguem, seria una mica com el que passa amb les nostres parelles i amics homes: quan ells s’adonen del que ha passat, nosaltres ja tenim mitja situació solucionada. En fi, que mentre el cervell conscient atina i diu: Estem caient, en serio? Anem a fotre’ns la gran castanya? El cos (pensant: doncs no fa estona, xato…) ja ha tensat tots els músculs, ha pres la decisió de deixar anar el manillar de la bici i va xutat d’adrenalina fins a les orelles. I aquest breu període de temps pot semblar que dura hores! Voles, el cos se’t gira, esperes l’impacte, proves de calcular la intensitat del cop mirant de trobar exemples anteriors en la memòria… I patam! Para muestra, un botón. En aquell precís moment és quan l’espai- temps es reajusta i comences a pensar en temps real i a mesurar els danys: M’he fet mal? Obvi, però quant? Puc moure’m? No. Sí. I arriben els flaixos: un seguit de plans curts i primers plans de cares que no pots acabar d’identificar perquè potser no pots girar-te i enfocar bé, perquè potser les llàgrimes t’han vingut als ulls. Somriures, una dona al balcó, el senyor dels queviures, un ocell, un trosset de cel. I aleshores, posem per cas que ha de venir a buscar-te una ambulància. Tot es magnifica, sembla que hagis entrat en un llargmetratge on no hauries de ser protagonista. Camilla. Sanitaris. La ràdio calle Naranjos con Rosa de Alejandría. Això ho conec. Dolor. Potser més llàgrimes. I quan tot sembla que s’està convertint en una pel·lícula dràmatica de cinema alternatiu, Almodovar es revela i decideix donar un gir a la història. Hija, que te ha pasado? Has tenido un accidente? I aquest home d’on ha sortit? Estas bien hija? Deja que te bendiga. Padre, déjenos trabajar. Pero la chica necesita la bendición de Dios. Això va en serio? Està passant? Ya padre, pero nosotros tenemos que hacer nuestro trabajo. Y yo el mio, darle la bendición de Dios. Que sí padre, salga de aquí. Home, imagineu que aquest home no em beneeix i la diño. Ai mare quin dilema. Dios es mucho mejor medico que cualquiera de vosotros. Vale, dilema resolt. Deixi fer als sanitaris, bon home. Besa a Dios hija, besa la cruz. Immobilitzada, ja podeu pujar-la a l’ambulància. Corten.

…I de l’esperit Sant, Amén.

Tiritas

 

Anuncis

Una de sexe.

Ai mare el sexe. Quin gran tema, i que poc parlat. És una d’aquelles experiències vitals que proporcionen plaers indescriptibles, que obren finestres, portes i altres coses. Que revifen, revitalitzen… Però que em comença a fer la sensació que és una arma de doble tall.

Des de ben petites és un tema misteriós reservat als “més grans”, que sembla la pera però que ha de fer una vergonya del cagar-s’hi perquè quan preguntem, la majoria ens dona llargues. “D’on vénen els nens?” “Què vol dir que et fotin?” “Què vol dir sexy, mama?” Els adults afronten aquestes i d’altres preguntes amb tanta dignitat com poden. Hi ha els pilotes fora: “En parlem quan siguis una miqueta més gran, d’acord? Mama però si tinc 14 anys!” o “No us ho han explicat a l’escola encara, reina? No sé perquè pago una concertada si no us ensenyen res”. Hi ha els motivats: “Mira, seiem que he agafat 35 llibres de la biblioteca que ho expliquen i ens els mirarem plegades”. I hi ha els superats: “papa, m’has sentit? Que què vol dir penetrar!? ……..Ara no puc carinyo, que he de fer una trucada de feina. Fiuuuuuuu.”

Tothom hi té o hi ha tingut contacte. Tothom ha pogut experimentar, tocar, mirar i llegir… Però em sembla que no el tenim gens ben integrat, el sexe.  Hem crescut amb un imaginari col·lectiu de la sexualitat, com a mínim, perillós. Quan es parla de sexe tothom

peus llitremet el pensament al que sembla que ha de ser: l’òstia. Un espai on un home i una dona (primer i gran error) fan posicions acrobàtiques mentren emeten gemecs de rècord guiness. Un lloc on la parella (segon error) s’abraça mirant a l’infinit després de l’èxtasi i es diuen paraules boniques mentre es fan dolces pessigolles i es prometen fidelitat eterna (tercer error). Un moment en que tots dos, simulàniament i còsmica, conecten en una comunió orgàsmica a l’unison (quart error). Ningú imagina un sexe d’estar per casa i, amb aquest panorama, a veure qui és el guapo que diu que a ell el sexe li va psé. “Però què dius, si és lo millor del món!” Qui serà el primer en destapar-se al bell mig d’una conversa sobre el tema? Qui dirà que fa dies que no pot tenir una erecció? Qui dirà que amb la seva parella fa temps que el sexe s’ha tornat rutina? Qui confessarà que a ella la penetració li porta fluixa i que fingeix els orgasmes per no perdre la parella?

Hi ha molta veritat més enllà de la pornografia i la literatura eròtica. Hi ha realitats sota els llençols de cada llit que, de compartir-la, contribuirïen a la salut sexual de tota la societat. I d’aquí l’arma de doble tall: És un plaer que tothom diu gaudir o voler gaudir, però que és font de molts problemes endèmics de la nostra estupenda i evolucionada espècie. Abusos sexuals, sexualitats mal enteses, socialitzacions sexuals basades en la vergonya i els conceptes tancats, submissions sexuals, construcció de les relacions de parella entorn al sexe com a eix bàsic.  Massa elements sobre la taula per prendre’ns el sexe a broma. Poca conya.

Malauradament els últims anys se’ns han plantejat una bona colla de qüestions que ens veiem obligades a afrontar: Com estem socialitzant nens i nenes? Com hem pogut arribar al nivell actual de violència masclista? Què pot portar un grup d’homes a cometre una violació en grup?

Són totes aquestes, qüestions de sexe? Sí i no. Quants homes han sentit que havien d’estar a l’alçada perquè com a home això és el que se suposa que han de fer? Quantes parelles trenquen la relació perquè el sexe no funciona, tot i tenir construida una base sòlida d’amistat, amor i confiança? Quantes dones accepten mantenir relacions sexuals perquè ells ho volen?

I si les dones en relacions heterosexuals es sentissin lliures per dir NO? I si les relacions sexuals no fossin als fonaments de les parelles desterrant  el potencial dels projectes comuns? I si els homes poguessin permetre’s no haver de cumplir? I si poguéssim parlar obertament de totes les realitats i identitats sexuals? I si…

Tal com deia: Sí i no. Totes aquestes i moltes d’altres, són qüestions de sexe però, principalment, de com el col·loquem entre les nostres prioritats i com li afecten les nostres convencions. Si de veritat volem entendre determinats processos socials, em sembla que ens queda molta feina per endavant. Una mica d'(auto)anàlisi no ens aniria malament, no us sembla?

 

Què estem fent…

Escric a raig i amb el que l’entorn m’inspira. Al meu voltant passen mil coses cada dia dignes de ser explicades i en múltiples ocasions una veueta s’activa dins meu i diu: Post, post, post! Els motius poden ser múltiples: ganes de denunciar una situació, dubtes, gràcia… L’entrada d’avui és fruit de l’estupefacció. Sent l’últim post de l’any, hauria de parlar de desitjos, de propòsits pel 2018… però sincerament, passo. Que cadascú comenci l’any quan vulgui, com si vol marcar-se els propòsits al març, a l’agost o no marcar-se’n i anar fent surf per la vida.

Així que “a lo que íbamos”. Ahir, com en moltes altres ocasions vaig anar amb els meus fills i uns amics a veure una obra de teatre infantil. Destaco infantil perquè no és el mateix anar a veure’n una destinada a públic adult que una per a nens i nenes. Què canvia? L’argument, direu. Les temàtiques. L’escenografia. El preu de l’entrada. NO! En una obra de teatre infantil (com en una fira infantil de jocs, de nadal, d’atraccions…) el que canvia perillosament és l’estat mental dels pares i mares. De sobte es converteixen en éssers agressius, vigilants, sigilosos i preparats per atacar en qualsevol moment. Les postures corporals, les mirades… fins i tot la suor fa olor de selva. Si poguessin, caminarien a quatre grapes, donarien voltes entorn a un baobab i grunyirien treient les dents si algú intentés apropar-se al cau dels seus cadells. Documental de la 2 en tota regla.

Si no ho havieu notat és normal, no patiu. Ho dissimulen. Fan veure que estan ocupats carregant tupers amb trossets de poma per berenar, bufs, jaquetes, bicicletes i patinets i cent cinquanta-cinc mil coses més que necessiten les seves cries per sortir de casa en una ciutat com Barcelona en ple segle XXI.

A la cua per entrar a aquests llocs la gent es regeix per la norma bàsica i popular de “yo por mi hija ma-to”. Ni se t’acudeixi moure’t tres mil·límetres fora de la línia, que sens dubte s’esmunyiran per avançar-te i entrar abans que tu. Ni se t’acudeixi equivocar-te i col·locar-te en un lloc havent-te colat sense voler, perquè nyac! en dècimes de segons et faran saber mossegant-te la jugular, que si et coles i per culpa teva les seves criatures han de veure l’obra dos files més enrere del que els hagués tocat, ets dona morta. De la mateixa manera són capaços de còrrer de manera sorpenenentment ràpida, arrossegant els cent vint mil artil·lugis per posar-se els primers, amb triple mortal i tirabuixó final, si cal. No fos cas.

El fet és que a més de tot això a la nostra societat impera una tendència educativa, una veueta incòmoda mal documentada, un vox populi desvirtuat que diu que els nens i nenes han de ser feliços i que se’ls ha de deixar més llibertat. Diu la nova onada (nova de fa uns quants dies) que els nens i nenes que no se senten prou lliures per prendre decisions, tenen tendència a ser persones insegures poc conscients de les seves capacitats i limitacions. Diu la nova onada… Diu moltes coses, però no s’ha llegit ni un punyetero llibre d’educació amb cara i ulls. Amb cara i ulls! No els webs de tres mames aburrides que, mentre estan a casa de permís de maternitat, tenen temps de llegir-se tots els blocs  plens de palabreria newage entorn al món de la criança i es veuen capacitades de teoritzar educativament parlant. Per l’amor de Déu! Hem perdut el seny?

Ahir una vintena de Holligans d’edats compreses entre 3 i 7 anys, van atacar el teatre on érem arrencant, en un moment d’efòria col·lectiva, la pancarta que guarnia la part frontal de l’escenari. Per si no n’hi hagués prou, a l’escenari hi van pujar voluntaris i voluntàries que tenien més necessitat de protagonisme que els famosos dels reality shows i que en alguns casos, els importava tres pitos l’artista que tenien al davant i que els interpel·lava com a part de l’espectacle. Li vacil·làven mirant al públic! I no s’acaba aquí. En veure les intervencions dels companys i companyes que havien pujat a l’escenari, els petits criters van olorar les possibilitats de projecció artística i van ocupar-ne, literalment, les escales d’accés. Si haguéssin pogut, haguessin fotut fora la pallassa que feia l’espectacle per, acte seguit fer veure que ells feien màgia. I les mares i els pares d’aquestes cries de dimoni de Tazmania? direu,  doncs n’hi havia de tres tipus. Els que amb veu entretallada cridaven des del lloc 10 files més enrere: Carla, vine aquí. I la Carla els saludava. Els qui s’aixecaven (i tu pensaves: bueeeeeno, allà en va un amb un mínim de cordura) i feien una foto amb el mòbil. #Mira el meu nen que mono. I les que directament reien i aplaudien la manifestació d’esperit lliure de les seves petites (i diabòliques) creacions. Espectacular.

Ningú va anar a dir a aquells nens i nenes que a les escales d’accés a un escenari no s’hi ha d’estar. Que no poden pujar-hi enmig de l’obra si no se’ls ha cridat. Que els i les artistes s’han de respectar. Que a un espectacle s’hi està assegut i que si necessitem moure’ns ens hem d’enretirar del mig perquè destorbem a les persones que sí que volen veure l’obra. Ningú els va posar cap límit. Cap. Bé sí: Gira’t Pau, que no se’t veu a la foto.

I jo m’ho mirava estupefacta.  El més trist és que no és la primera vegada que ho visc, això. Però la vida, oh meravella! sempre ens sorprèn, i just quan pensava que ja ho havia vist tot, la pallassa, veient-se sobrepassada per l’atac i arribant al final de l’obra, va acabar fent pujar els petits i les petites energúmenes a l’escenari per fer-se la foto final. Aquí sí que se’m va caure tot a terra. Coooom? I a sobre tenen “premi”? Quin coi de missatge vam donar a aquestes criatures i a les que, amb tota la calma i il·lusió, es miraven pacients els espectacles (els dos, el real i el dantesc) des de les seves butaques?

Com és obvi, enmig de tot aquell guirigall no vaig poder evitar preguntar-me: Que collons estem fent?

 

img_cuales_son_los_sintomas_del_sindrome_del_emperador_29144_orig

La palanca vermella

Diuen que només es pot accionar en cas d’emergència. I jo me la miro i penso: definiu emergència. Emergència és que m’hagi deixat el móbil a casa justament avui que tinc mil reunions i a vuit-cents llocs diferents? Emergència és que al meu bebè se li hagi escapat la caca fora del bolquer i ens haguem empastifat fins a les orelles i haguem aromatitzat tot el vagó? Emergència és que m’hagi entrat el pànic perquè no vull anar a aquella entrevista de feina plena de very creative and smart people?

Crec que no colarien com a justificació per haver estirat de la palanca, i em sembla evident que hi ha emergències de primera i emergències de segona. Indignant. Que provin d’anar amb els seus dos fills en plena època de virus i mocs verds i que la petita esternudi convertint-se gairebé instantàniament en un petit trol, per adonar-se tot seguit que no porten mocadors… ni tan sols un de mocat al fons de la butxaca que es pugui aprofitar. Que em diguin llavors si és una emergència o no. En fi.

Resulta que només els transports públics tenen palanca vermella. El cotxe d’aquell amic que condueix com un adolescent “despechado” de pel·li de serie B, no en té de palanqueta. Ni el taxi que fa la volta del copón per portar-te a un lloc on saps perfectament que s’hi pot arribar en línia recta gràcies al sr Cerdà. Per no tenir palanques vermelles, no en té ni el món. I ens aniria taaaan bé!

Hi ha moltes ocasions on sería perfecte disposar de la palanqueta i la situació que està visquent últimament el nostre país n’és una. Catalunya, els atacs que rep, les reflexions forçades a cops de paraula i de porra, les respostes nacionals i internacionals… ens han tret el son a més d’una i de dues. A les independentistes i a les que no ho som. A les implicades políticament (de forma conscient) i a les implicades políticament (de forma inconscient); i cada matí, quan llegeixo les notícies, m’agafen ganes de sortir corrents i estirar de la palanca vermella. Però no hi és. No en tenim malgrat l’emergència de fractura social. I em fa la sensació que aquesta seria una de les de primera classe, caldria valorar-ho. Com a mínim jo la necessito.

mafalda

Gràcies

Enmig de tot aquest cúmul de despropòsits, bombardeig d’imatges violentes i comentaris esperpèntics, malgrat la son i el cansament acumulats, avui m’he adonat que tenia ganes de donar les gràcies. A qui? us preguntareu, doncs  als cossos policials (de repressió) de l’estat Espanyol òbviament no. Tampoc a aquelles periodistes que han amagat informació, que han fallat a la seva professió i a la ciutadania, que han actuat de forma vergonyosa. Ni als polítics que escupen fel per la boca tergiversant els fets viscuts i manipulant els discursos mostrant la part més cínica, hipòcrita i perversa d’ells mateixos i dels seus partits. No, les gràcies no van per ells i elles, està clar.

Vull donar les GRÀCIES a les àvies i avis que han fet possible que aquest cap de setmana passat moltes de nosaltres haguem pogut sortir al carrer.  Avis i àvies que s’han quedat les nostres criatures, les han cuidat, entretingut, els hi han donat per berenar pa amb xocolata i han protegit la seva innocència, aguantant-se les ganes de posar la televisió per veure què estava passant allà fora. Gràcies de veritat perquè com en moltes altres ocasions sou la xarxa de suport que ens facilita la mobilització, l’organització, la reunió. Gràcies perquè sense vosaltres moltes no haguéssim pogut dormir a les escoles dissabte a la nit, gràcies perquè sense vosaltres moltes no haguéssim pogut esperar (amb un mínim de tranquil·litat) hores (tenses) de cua fora de les escoles…

I gràcies perquè quan diumenge a les cinc de la matinada vaig arribar al col·legi electoral que tenia assignat i entre lleganyes vaig veure una gran quantitat de caps blancs tenyint el carrer, em vaig emocionar i vaig tenir la certesa que allò anava en serio. Gràcies per omplir de canes les manifestacions, gràcies per cridar amb nosaltres, davant de nosaltres, al nostre costat i des de casa. Gràcies per fer-nos emocionar passant davant de les cues per poder votar, us ho mereixíeu.

De debò, de cor: GRÀCIES.

 

Imagino

Imagino una multitud de persones avançant per un camí. Moltes no saben on van ni coneixen el veí, però la marea les embolcalla i senten que totes i cadascuna de les presents formen part de la mateixa cosa. I la sensació de pertànyer, de ser UN, omple i fa esvair els dubtes. La multitud no s’adona que arriba a una cruïlla de camins, no veuen més enllà dels caps que els precedeixen i, a més, un munt de banderes onegen evitant tenir cap mena de perspectiva. No queda una altra que seguir caminant, amb il·lusió. Una veu fa una crida: “Tothom pel camí del mig, no us despisteu! Feu córrer la veu, que ningú se’ns perdi, no prenguéssim mal.” I la multitud, segueix pel camí del mig. Ningú es planteja que potser el de l’esquerra hagués estat millor opció, o el que anava avall, cap al riu. No cal pensar perquè l’orgull de ser UN és més que suficient per creure que les decisions de les veus estan justificades. I després d’algunes hores i algunes cruïlles més, ja ningú recorda exactament on van començar a caminar. Moltes no sabrien refer el camí de tornada. Però no se senten desorientades, només cal mirar amunt i seguir les banderes que es mouen innocents allà al davant.

——————————————————————————————————————————

En resposta a @ANC_Mossos

Teniu la nostra confiança, suport, estimació, admiració i reconeixement. SOU LA NOSTRA POLICÍA!! Estem al costat vostre. Endavant!! (biceps, biceps)

En resposta a @KRLS

Gràcies president estem orgullosos i cada dia amb més sentiment de país, ja hem guanyat, per la nostre dignitat (aplausito, aplausito, biceps)

 

En resposta a @KRLS

Gran President que Gran És! Quina sort tenim! Moltes Gràcies! (aplausito)

  ———————————————————————————————————————————-

Imagino que no em cal tenir por, que cada COSA té el seu moment, i que un cop la multitud es dispersi recuperaran la capacitat de recordar. De recordar com en d’altres temps xiulaven les retallades generadores de desigualtats, rebutjaven els actes violents i desmesurats de la nostra policia contra manifestants o renegaven dels corruptes que diuen estar al servei del país però que se n’aprofiten descaradament (tot i que fent-ho en català sembla que fa menys mal a la multitud, que si se aprovechasen en español).

Imagino que em falta molt per poder entendre de què va la cosa. Seguiré.

Caminante no hay camino

5.00h Sona el despertador però jo ja fa estona que en sento tres que ronquen. Com pot algú emetre aquest soroll i no despertar-se aterrit de si mateix? En fi, amunt. A l’habitació amb olor a humanitat, els frontals es van encenent tímidament per acompanyar els autòmats dels seus amos i mestresses que, amb gest mecànic, recullen les seves coses tan silenciosament com poden. (Tot i que és clar, totes tenim limitacions i el que no és sigil·lós de mena, no li demanarem que ho sigui ara, així de cop quan encara no ha sortit el sol i no sap ni com es diu)

5.15h. Ho tinc tot recollit, empaquetat i miro d’ingerir alguna cosa per allò de no començar a caminar amb l’estómac buit. Temps rècord. N’hi ha que encara rebusquen dins l’habitació i no puc evitar pensar que no “atinen” per culpa de la desconnexió neuronal que provoca la matinada, perquè no pot ser que encara estiguin posant coses dins la motxilla: si no hi portem pràcticament de res!

5.30h. Comencem a caminar. Fora fa fred, es fosc i comença a plovisquejar, així que mentres em recol·loco les cintes i miro de recordar-me a mi mateixa que coi hi faig aquí.

6.30h. Fa una hora que camino i he hagut de parar a treure roba perquè malgrat la fresca començo a suar. Sento passes que s’apropen i enmig de la fosca una veu em regala un Buen camino! que em treu del mode somnàmbula-zombie que camina per inèrcia. No sé que tenen aquestes paraules, però sumades al primers rajos de sol, m’omplen d’una energia especial.

8.00h. Bar 100 metros exactos, diu el cartell. Com ens coneix el propietari… I és que en jornades de 35km, la cosa ve de 100 metres. Que cent, són cent i no cent cinquanta. Que de l’un a l’altre hi va una barrera psicològica que et pot fer sortir una llaga.

13.00h. He passat més de mig matí en silenci. És tot tan senzill, tan simple que desintoxica. No hi ha complicacions més enllà dels dolors físics, la gana o la set. A estones sento que quedo reduïda a lo més bàsic de mi mateixa, a allò que és vital. Un aquarius entraria ara… i una bocata de jamón king size dels que fan aquí a Galícia també. El que jo et digui, bàsica. El dia transcorre entre càlculs d’hores, quilòmetres i pobles que queden o que he deixat enrere. El cervell entra en reserva i només camino i camino, un pas rere l’altre i no sé explicar com, però sento que cura.

13.30h. D’acord, caminar curarà l’ànima però em foten un mal els peus que t’hi cagues. Fotria les bambes a la bassa. Sé que no tinc llagues, però se’m claven per tot arreu i noto ossos i músculs de turmell en avall que ni sabia que tenia. Encara em queden ben bé una hora i mitja i la barrera psicològica dels 28km, pesa. Buf, buf.

14.30h Veig el mar! Senyal inequívoca que estic arribant a la fi de la jornada d’avui, i això m’omple de força. Faig un glop d’aigua i sento que si em quedo aturada més d’un minut les cames se’m petrificaran i els músculs se’m quedaran immòbils per sempre més, així que m’espavilo. Després de tot el que he caminat, que són 1,5 km més?

15.00h Ja hem arribat al poble! Ara cal trobar l’alberg i la necessitat apremia: necessito treure’m el calçat d’una vegada! Tinc la mateixa sensació que quan et cal anar al bany, aguantes perfectament però en obrir la porta de casa l’esfínter defalleix, et sembla que t’ho faràs a sobre i has d’apretar a córrer… però sense poder córrer.

15.30h Van construir l’alberg a l’altra punta per posar a prova la nostra paciència i resistència humana. Però un cop dins, l’entorn i els somriures també curen. Rutines: salutacions, estiraments, dutxa, massatges, recuperació del mínim de dignitat necessari per poder caminar com una persona en plenes facultats del sofà a la taula…  I màgicament, no saps com, per la tarda tot el teu jo es recompon i encara et queden ganes d’anar a fer una volta o a prendre una cervesa.

Tot un misteri i és ben cert que el Camino reconforta i et posa davant dels nassos lliçons que discorren en paral·lel amb la teva vida:

  • Després d’una passa en ve una altra i quan et sembla que no et queden forces, en treus de ves a saber on.
  • Allò que agobia i apreta cal passar-ho anant endavant. No et val massa la pena aturar-t’hi. Caminant també hi pots pensar.
  • Les sorpreses arriben quan menys te les esperes. Una font, una poma, una paraula d’ànim.
  • Si penses que això fa mal, espera que pot ser pitjor; però quan el pitjor ha passat, flipes de com ho has pogut fer i una injecció d’autoestima et recòrre el cos.
  • Imaginar el camí en el seu tot només fa que sembli impossible d’aconseguir. Fragmenta’l, mira-te’l per parts. Podràs amb elles i per tant, podràs amb el tot.

Buen camino, companyes. Sigui quin sigui el vostre.