No penso ballar

Jo li dic que no balli, que s’estigui quiet, però el meu cos tendeix a desobeir-me quan sona música. Miro d’aturar-me, però el ritme se m’emporta i ja puc estar concentrada manipulant la particular nuclear més perillosa, que un peuet marcant la pulsació no me’l treu ningú.  Va per lliure. Però avui m’he hagut de plantar i posar-me seriosa: Perquè una cosa és seguir l’Aretha Franklin i l’altra una cançó de reggaeton.

Que no, que em nego. “Però dona – direu -tenen ritmillo!” Que sí, que no dic que no, però no penso deixar que se’m mogui ni un dit amb ganes de tamborilejar sobre la taula. No mentre la gran majoria de les cançons d’aquest estil tinguin la lletra que tenen. Avui, curiosament, mentre era en una sala d’espera m’he adonat que la meva cama dreta cobrava vida i pretenia moure’s rítmicament seguint una cançó que sonava de fons amb poca discreció. Per sort, la meitat del meu cervell que encara sobreviu al final de curs estava al tanto i m’ha fet saltar l’alerta: Oju! Escolta el que diu abans de moure cap extremitat!!

La perla (i gran peça musical que, òbviament, passarà a la història de la música contemporània) que sonava deia així:

“Si conmigo te quedas
O con otro tú te vas
No me importa un carajo
Porque sé que volverás”

Sí campeón! Contigo voy a volver, no tenia jo pensat res millor. Perquè està clar que no trobaré ningú com tu.

En fi, que ho he pogut aturar a temps i no he ballat. Gens. I he pres la ferma determinació de no oferir el meu cos com a instrument expressiu d’aquest tipus de missatges.

No he fet un estudi en profunditat del gènere musical en qüestió, però no cal redactar una tesi per adonar-se que les lletres són en la majoria dels casos denigrants per la dona, masclistes en majúscules. Les noies són objectes de desig que es poden posseir o rebutjar com més convingui i amb les que es pot tenir relacions sexuals quan es vulgui i com es vulgui. I la gent, ho balla. I ho canta i poden taral·lejar des de un inofensiu  “Despacito”, fins a un “Si sigues con esa actitud voy a violarte”. Totes dues, increïble i vomitivament reals.

El que més em preocupa no és que aquest tipus de lletres existeixin, és que la gent que ho escolta sap perfectament quin és el missatge, i ho troba “lo de menys”. El ritme agrada, enganxa i això és suficient per ignorar que es faci apologia de la violència contra les dones. Repulsiu.

Feu clic aquí per llegir més sobre el tema.

 

Quan vas deixar de ser jo

En quin moment vas deixar de ser jo per ser nosaltres? En quin moment es va fer més important, més digne de ser mostrat, el que sou que el que ets? Cert que en el som hi ha un tu amagat, present, que de no ser-hi dissoldria d’immediat l’acord del nosaltres, però no és d’aquest tu conciliador del que parlo. És més aviat del que es perd sense adonar-se’n, del que es creu present però s’acaba tornant invisible a si mateix. Del que un dia es mira al mirall i no hi troba el reflex sense el plural. No és un singular inconscient, sap què vol i com ho vol, però ha deixat de caminar sol i sense assaig es perd la pràctica.

Centenars de cruïlles que ens demanen qui som, que ens mouen a preguntar-nos quina forma ha pres la nostra persona des de l’últim moment en que ens ho vam preguntar. I en moltes trobem resposta. Creiem saber qui som, quin és el nostre jo: la seva olor, els seus gustos, la forma del seu dolor. Però just quan ens semblava dominar-ho, quan crèiem que podíem seure amb tranquil·litat, el nosaltres es desintegra i el jo queda despullat, indefens i exposat, i no tenim prou mans per tapar-ne la nuesa que ens avergonyeix. Ens convertim aleshores en un jo desorientat que mira d’aferrar-se al seient que se li havia dibuixat davant dels ulls, però que no el troba per enlloc.

I és només aleshores, quan el jo es queda sol, que torna a veure’s al mirall i s’observa amb deteniment i s’hi veu totes les arrugues de la memòria. I malgrat que potser no sap com retrobar-se amb si mateix, sap que es necessita. Es busca i camina amb paciència, escoltant-se i mirant d’entendre’s, donant-se tendrament la mà.

Deseducant l’art

La primera vegada que vaig visitar un museu d’una capital europea i vaig veure els espais per nens i nenes, les activitats i els materials educatius disponibles, em van caure les calces a terra. Que jo sabés, en aquell moment cap museu de Barcelona disposava d’espais pensats (amb dos dits de front) per a les criatures. Ni espais per menjar, ni lavabos a la seva mida, ni sales d’experimentació amb materials a dojo, ni, ni, ni…  La majoria de propostes educatives que jo recordo estaven destinades a escoles i calia la dinamització del personal del museu. Però per les famílies (en lliure circulació i descoberta) hi havia ben poca cosa. El que vaig veure en aquells museus europeus em va sembla genial i  imprescindible!

Poc a poc els museus d’aquí han anat incorporant propostes per apropar ciència i art a les criatures, però en certs aspectes encara ens queda molt camí per recórrer. De fet, en una taula rodona on intervenien directors de museus Barcelonins se’m va acudir esmentar el tema de la manca de recursos per a criatures i una mica més i m’apedreguen. Per què em fa la sensació que si no comencem per l’autocrítica, el camí se’ns farà encara més llarg?

En fi, el cas és que per acabar-ho de rematar, fa poc vam anar a visitar una exposició temporal al Caixaforum de Barcelona amb alumnes de 5è i 6è de primària. La visita era dinamitzada i els nanos estaven molt motivats i motivades. Les monitores els interpel·laven davant les obres d’art per tal d’incitar-los a l’observació raonada i els demanaven la seva opinió. La conversa i el debat es centrava en l’objecte a observar: un element del quadre, la llum, una mirada de l’artista…

De sobte un sssssshhht! sorollós ens va deixar petrificades. Era per nosaltres? Doncs sí. Un dels nois que vigilava la sala ens va adreçar una mirada fulminant a la que vam respondre amb cara de sorpresa. Fins i tot les monitores del museu es van quedar parades. Al primer sssht, el va seguir una altre, i després un altre. I nosaltres ja no sabíem què fer. Si realment haguéssim vist que les criatures estaven disperses que xerraven de tot i res o que alçaven inconvenientment la veu, ja haguéssim posat remei. Però no era així.

No content amb fer-nos callar amb onomatopeies, el noi en qüestió va anar a buscar al personal de seguretat! Les noies del museu no sabien on fotre’s i nosaltres menys quan vam sentir com el guarda deixava anar un: “O se callan o los echo de la sala”. Callar? I si les educadores ens pregunten com contestem, amb llengua de signes? (Em veig obligada a repetir/remarcar que, en cap cas, els nens i nenes tenien un to de veu inadequat)

Certament aquell dia a l’exposició no només hi havia els nostres tres grups, si no dues escoles més. I òbviament no és el mateix tenir-hi 75 criatures que 30 iaies holandeses amb la seva audio-guia. Però aquesta no és raó per actuar com ho van fer. Si el museu no està disposat a rebre els infants, que no concerti visites educatives. Si la convivència entre escoles i la resta de visitants es fa insostenible, que reservin hores només per centres educatius i hores obertes a la resta del públic. Que s’organitzin. Però el que no pot ser és que facin venir el personal de seguretat com si ens haguéssim saltat les normes del museu, com si haguéssim fet alguna cosa realment greu.

Està clar que ens vam queixar. I les dinamitzadores (que no tenien cap responsabilitat en la història) es van disculpar però aquesta desafortunada situació no és més que un altre exemple del que ja vaig parlar en un altre post, la infància que fa nosa. Després ens posarem les mans al cap de tenir una societat que creu que tenir cultura és saber respondre moltes preguntes del trivial i guanyar com més quesitos millor.

 

Yo te romantizo, tu me romantizas…

Calla, calla, que avui és San Valentín! Que pare el mundo, que ya está to arreglao! Que no sabem què fer amb la nostra relació? Un corazoncito. Que tenim clar que el nostre amor va més enllà d’un dia al calendari? Un corazoncito que no fos que els astres se’ns giressin en contra per desagraïts. Que el nostre matrimoni no s’aguanta per enlloc? Corazoncito, que aquestes coses sempre alegren i de passada potser arreglen.

Ai quantes coses en podríem dir de l’AMOR, del romàntic i del que no ho és. Podríem parlar de les que s’estimen sense mesura, de les que diuen estimar-se sense mesura, de les que no saben estimar i perden la mesura i de les que per més que s’hi esforcen ni estimen ni troben qui les mesuri. Hi ha tantes relacions i tantes opcions (dins de cada relació) que en un món de variables infinites, els cors als aparadors de les botigues em semblen exageradament estúpids. Són un anacronisme cínicament naif.  Però escolta, hi ha gent que els compra, com també compren pastissets, rams de flors i inclús (encara que sembli totalment increïble) peluixos. Sí, ho heu sentit bé: hi ha gent que regala ninos en forma de cor, o que aguanten un cor o que tenen dibuixat un cor… I ho fan així, a bocajarro i sense anestèsia. Por el AMOR de Dios! Esos peluches llenos de polvo que llevan mínimo 100 años encerrados en la rebotica de las floristerias… Tinc la sensació que els qui entren en la lògica consumista de dies com aquest una de dos: o estan bojament enamorats perquè les hormones dels primers temps de relació no els deixen veure la realitat i encara creuen que els pets de la seva parella no el molesten ni el molestaran mai, o és que creuen que en dates com aquesta s’instal·len càmeres i micròfons que identifiquen els poc enamorats, i els engarjolen en centres de rehabilitació plens d’altaveus on sonen sense parar cançons de la Celine Dion y el Pablo Alborán. Si no, no m’ho explico.

Cadascú sabrà quina és la seva història, però aquestes romantitzacions artificials de les relacions humanes em semblen pràctiques perilloses que cal observar amb prudència, i ostres! no sé jo si com a societat hem arribat a la maduresa suficient per fer un anàlisi en profunditat de qüestions com aquesta. Estic tristament convençuda que no estem preparades i preparats. No mentre seguim perpetuant relacions de gènere desiguals, mentre seguim obligant-nos a viure relacions sentimentals obsoletes i malaltisses amb l’errònia convicció que l’amor tot ho pot, mentre seguim creient que és més completa aquella que té una relació de parella que aquella que està soltera, mentre seguim pensant que qui analitza i critica l’amor romàntic és perquè no l’ha conegut. Tant de bo poguéssim veure que existeix un amor més enllà dels cors i dels per sempre. Hi ha amor malgrat el romanticisme, sant valentí i la Celine Dion. Existeix.

 

relaciones-de-mierdawww.sara-herranz.com

Conga, conga!

Quanta alegria i joia per tot arreu! Tothom canta, xiscla d’emoció i s’abraça. El que no somriu, riu obertament. Hi ha gent ballant, gent que canta, deu o dotze acaben de passar fent la conga. Ningú no es pot estar quiet. Hi ha una sensació de bon rotllo que t’hi cagues. No pots evitar deixar-te portar! Vamoooos! La gresca et posseeix i fa una estona he perdut el control, he obert la porta, he sortit sense jaqueta (que cuando una se viene arriba ni el frio nota) i he começat a saltar damunt del capó del cotxe.

Bona itv!! Crida tothom. Siii, feliç revisió! I prrrrreeeeeppp, fan sonar l’espantasogres. Crec que feia temps que no m’ho passava tan bé!

I si després d’estar fent una hora de cua t’entra la pixera, però just en aquell moment estàs a punt de ser atesa per un mecànic d’humor inigualable, ja és la repera. Perquè has de contenir l’emoció, les ganes de ballar i el pipí a la vegada. I aquell senyor “aprieteme el embrague, ponga las luces de niebla, déle a la palanca…” No se m’acut una forma millor de passar la tarda.

La la lala conga, lala la la la conga!

Vida de bústia

Mira que jo la bústia la miro cada dia. La virtual, és clar. Perquè l’altra pobra, la física està tan abandonada que deu tenir a dins fins i tot fulletons de quan van obrir el primer corteinglés. És que se m’oblida! Hi arriben tan poques coses que no caic en anar-la a obrir. La veritat és que em sap greu perquè des que em vaig passar a la bústia virtual, l’estic deixant de banda i no m’he parat mai a pensar en els seus sentiments.

La setmana passada vaig obrir-la perquè aquest cop sí que esperava una carta. En serio, de les de sobre de paper! I resulta que la carta no hi era, però sí un full d’avís de correus indicant-me que un certificat no m’havia pogut ser lliurat. Aquest tipus de notificacions haurien d’estar prohibides, ho dic de debó. Que sempre fan cara d’algo heavy i sents que qui te l’envia sap alguna cosa que tu no saps i que la llei està a punt de perseguir-te. I si pateixes del cor? La pots dinyar, eh? Tinguem-ho en compte, que no es pot anar espantant així al personal.

D’altra banda diré que em fa la sensació que aquest tema no se l’han pensat gaire bé. Que la gent mai és a casa quan ho entreguen, perquè (digueu-me avispadilla) els carters treballen a la mateixa hora que la majoria de la gent, i és clar, és impossible que coincidim. Sóc la única que hi ha caigut?? Potser si es posessin a fer una estadística veurien que no hi ha ni déu que reculli les cartes certificades aquestes, i canviarien el sistema. En fi, que ja s’ho faran però amb mi, el carter no té res a fer: papelito y la carta pa correos. Correus! Quin lloc, i quina mandra. Jo no hi vaig mai i és clar, amb un avís d’aquests a la bústia i la mandra d’anar a recollir el sobre, passo uns dies amb mal de panxa perquè ves a saber, potser hauria d’ingressar a presó per alguna cosa que he fet i jo aquí living la vida loca. Que no estan les coses per anar flirtejant amb la justícia.

En tot això estava quan vaig caure en el sentiments de la bústia física. Bústia de correu ordinari, l’anomenen… Pobra: ordinari. Mentre la bústia virtual rep mails diaris des de l’altra punta del món, contrasenyes importantíssimes que has de conservar ben segures, missatges de cites amoroses, descomptes per compres online… Ella, la ordinària es passa la vida restaurante camino feliz, endesa, arreglo muebles, gasnatural, compro piso, endesa, restaurante tandori, agbar. No em digueu que no és per deprimir-se! He decidit que a partir d’ara l’obriré cada dia encara que només sigui per fer anar el pany.

No calia

Per l’amor de Déu! Què significa “te hago los pelos de la nariz”???  Que hi han estat sempre els pèls al nas, senyora. De tota la vida. Que fins i tot s’estudien a les classes de coneixement del medi i es veu que són allà per alguna raó. La majoria de comunitats de pèls de nas estan controlades i al lloc que toca. Algunes es disparen, és cert. I sobresurten innecessàriament, perquè un cop fora dels narius ja feina el que es diu feina no fan. Fan més aviat nosa. Escolta, que cadascú faci el que vulgui amb els seus pèls. Però mira, que les noies dels centres d’estètica resulta que entren en una mena de “trance” o possessió demoníaca i són insaciables. Pèl que veuen, pèl que volen erradicar. I si treballen en depilació làser, ni t’explico. Són d’una raça superior perquè se saben del grup de les vencedores, les que han exterminat el pèl de manera pràcticament definitiva, senten que molen molt i en aquest “venirse arriba”, es creuen amb el dret de fer el que vulguin també amb els pèls dels altres.

Resulta que en això de les depilacions, un cop comences ja no pots parar. Cert que són convencions, cert que el pèl és natural, cert que si ningú es depilés acabaríem veient normal que les noies portéssim les aixelles ben poblades i tant se’ns en fotria. Però també és cert que, un cop que algunes ja s’hi han posat…cagada pastoret. I és clar, totes aquelles que han d’anar cada ben poques setmanes a fer un repàs ( no fos que algun insurgent hagués decidit sortir quan no toca per fotre’ns enlaire els plans de platja, piscina o sexe desenfrenat)han agraït infinitament la invenció de la depilació làser: efectiva i gairebé definitiva. Quin descans…i quina por alhora. Perquè és clar, a la vida tot són contrastos, i mentre tenies les cames peludes de genoll en avall, el pèl de les cuixes et semblava pràcticament inexistent, però és clar…ara que la part inferior ha quedat desforestada el contrast ja no et sembla tan harmònic. I apa! a seguir cames amunt. Dona, ja que estem… I veus aquelles noies amb cara de psicòpates, trobant-te pèls que tu ni sabies que existien i arrasant per on passen amb la seva pistoleta miraculosa amb el risc que comparant, comparant no arribin a deixar-te calba. Jo crec que de fet, ja no pots ni posar-te al costat d’altres persones, perquè per culpa de les comparacions i els contrastos, elles també s’han de depilar i el que ha acabat passant és que ens molesta fins i tot el pèl dels homes. Però hombre por Dios! Vosaltres que podíeu… Vosaltres que anàveu per la vida peluts i feliços ara aneu i us depileu, si és que s’ha de ser zopenco. Quines ganes nois, en serio.

Quan va començar el boom de la depilació masculina, vaig arribar a pensar que qualsevol dia sortiria a les notícies algú explicant que era un canvi pactat; que a partir d’ara les dones podríem deixar-nos créixer tot el pèl que volguéssim sense risc de patir escarni i que els homes, per una qüestió d’equilibri còsmic començarien a fer front als pèls sense compassió. Mira escolta doncs endavant, canviem-nos els papers. Però no, no anava per aquí la cosa i som tant gilipolles que enlloc d’alliberar una part de la humanitat, anem i esclavitzem la que ens faltava.

En fi, que no calia. Que no. Perquè ara va i això ja no es pot parar. Que et canvies al gimnàs i si tens pel a l’entrecuix et miren com si vinguessis directa del neolític i estàs per dir-li: Sí senyora, les dones tenim pèl a la figa encara que li sembli impossible de recordar. Si és que ni ja ens atrevim a dir les coses pel seu nom. Que vas a fer-te la depilació facial i diuen que et depilen el llavi. No perdona bonita, és el bigoti; bi-go-ti. Als llavis (per sort) no hi tenim pèl. Però no contenta amb això mira amunt i et vol treure els del nas! Qué me estàs contandoooo??  I lo de més amunt són les pestanyes… ni te les miris obsessa de l’extermini fol·licular! Si us plau, que algú aturi aquest malson perquè se’ns està escapant de les mans i no calia.