Yo te romantizo, tu me romantizas…

Calla, calla, que avui és San Valentín! Que pare el mundo, que ya está to arreglao! Que no sabem què fer amb la nostra relació? Un corazoncito. Que tenim clar que el nostre amor va més enllà d’un dia al calendari? Un corazoncito que no fos que els astres se’ns giressin en contra per desagraïts. Que el nostre matrimoni no s’aguanta per enlloc? Corazoncito, que aquestes coses sempre alegren i de passada potser arreglen.

Ai quantes coses en podríem dir de l’AMOR, del romàntic i del que no ho és. Podríem parlar de les que s’estimen sense mesura, de les que diuen estimar-se sense mesura, de les que no saben estimar i perden la mesura i de les que per més que s’hi esforcen ni estimen ni troben qui les mesuri. Hi ha tantes relacions i tantes opcions (dins de cada relació) que en un món de variables infinites, els cors als aparadors de les botigues em semblen exageradament estúpids. Són un anacronisme cínicament naif.  Però escolta, hi ha gent que els compra, com també compren pastissets, rams de flors i inclús (encara que sembli totalment increïble) peluixos. Sí, ho heu sentit bé: hi ha gent que regala ninos en forma de cor, o que aguanten un cor o que tenen dibuixat un cor… I ho fan així, a bocajarro i sense anestèsia. Por el AMOR de Dios! Esos peluches llenos de polvo que llevan mínimo 100 años encerrados en la rebotica de las floristerias… Tinc la sensació que els qui entren en la lògica consumista de dies com aquest una de dos: o estan bojament enamorats perquè les hormones dels primers temps de relació no els deixen veure la realitat i encara creuen que els pets de la seva parella no el molesten ni el molestaran mai, o és que creuen que en dates com aquesta s’instal·len càmeres i micròfons que identifiquen els poc enamorats, i els engarjolen en centres de rehabilitació plens d’altaveus on sonen sense parar cançons de la Celine Dion y el Pablo Alborán. Si no, no m’ho explico.

Cadascú sabrà quina és la seva història, però aquestes romantitzacions artificials de les relacions humanes em semblen pràctiques perilloses que cal observar amb prudència, i ostres! no sé jo si com a societat hem arribat a la maduresa suficient per fer un anàlisi en profunditat de qüestions com aquesta. Estic tristament convençuda que no estem preparades i preparats. No mentre seguim perpetuant relacions de gènere desiguals, mentre seguim obligant-nos a viure relacions sentimentals obsoletes i malaltisses amb l’errònia convicció que l’amor tot ho pot, mentre seguim creient que és més completa aquella que té una relació de parella que aquella que està soltera, mentre seguim pensant que qui analitza i critica l’amor romàntic és perquè no l’ha conegut. Tant de bo poguéssim veure que existeix un amor més enllà dels cors i dels per sempre. Hi ha amor malgrat el romanticisme, sant valentí i la Celine Dion. Existeix.

 

relaciones-de-mierdawww.sara-herranz.com

Conga, conga!

Quanta alegria i joia per tot arreu! Tothom canta, xiscla d’emoció i s’abraça. El que no somriu, riu obertament. Hi ha gent ballant, gent que canta, deu o dotze acaben de passar fent la conga. Ningú no es pot estar quiet. Hi ha una sensació de bon rotllo que t’hi cagues. No pots evitar deixar-te portar! Vamoooos! La gresca et posseeix i fa una estona he perdut el control, he obert la porta, he sortit sense jaqueta (que cuando una se viene arriba ni el frio nota) i he começat a saltar damunt del capó del cotxe.

Bona itv!! Crida tothom. Siii, feliç revisió! I prrrrreeeeeppp, fan sonar l’espantasogres. Crec que feia temps que no m’ho passava tan bé!

I si després d’estar fent una hora de cua t’entra la pixera, però just en aquell moment estàs a punt de ser atesa per un mecànic d’humor inigualable, ja és la repera. Perquè has de contenir l’emoció, les ganes de ballar i el pipí a la vegada. I aquell senyor “aprieteme el embrague, ponga las luces de niebla, déle a la palanca…” No se m’acut una forma millor de passar la tarda.

La la lala conga, lala la la la conga!

Vida de bústia

Mira que jo la bústia la miro cada dia. La virtual, és clar. Perquè l’altra pobra, la física està tan abandonada que deu tenir a dins fins i tot fulletons de quan van obrir el primer corteinglés. És que se m’oblida! Hi arriben tan poques coses que no caic en anar-la a obrir. La veritat és que em sap greu perquè des que em vaig passar a la bústia virtual, l’estic deixant de banda i no m’he parat mai a pensar en els seus sentiments.

La setmana passada vaig obrir-la perquè aquest cop sí que esperava una carta. En serio, de les de sobre de paper! I resulta que la carta no hi era, però sí un full d’avís de correus indicant-me que un certificat no m’havia pogut ser lliurat. Aquest tipus de notificacions haurien d’estar prohibides, ho dic de debó. Que sempre fan cara d’algo heavy i sents que qui te l’envia sap alguna cosa que tu no saps i que la llei està a punt de perseguir-te. I si pateixes del cor? La pots dinyar, eh? Tinguem-ho en compte, que no es pot anar espantant així al personal.

D’altra banda diré que em fa la sensació que aquest tema no se l’han pensat gaire bé. Que la gent mai és a casa quan ho entreguen, perquè (digueu-me avispadilla) els carters treballen a la mateixa hora que la majoria de la gent, i és clar, és impossible que coincidim. Sóc la única que hi ha caigut?? Potser si es posessin a fer una estadística veurien que no hi ha ni déu que reculli les cartes certificades aquestes, i canviarien el sistema. En fi, que ja s’ho faran però amb mi, el carter no té res a fer: papelito y la carta pa correos. Correus! Quin lloc, i quina mandra. Jo no hi vaig mai i és clar, amb un avís d’aquests a la bústia i la mandra d’anar a recollir el sobre, passo uns dies amb mal de panxa perquè ves a saber, potser hauria d’ingressar a presó per alguna cosa que he fet i jo aquí living la vida loca. Que no estan les coses per anar flirtejant amb la justícia.

En tot això estava quan vaig caure en el sentiments de la bústia física. Bústia de correu ordinari, l’anomenen… Pobra: ordinari. Mentre la bústia virtual rep mails diaris des de l’altra punta del món, contrasenyes importantíssimes que has de conservar ben segures, missatges de cites amoroses, descomptes per compres online… Ella, la ordinària es passa la vida restaurante camino feliz, endesa, arreglo muebles, gasnatural, compro piso, endesa, restaurante tandori, agbar. No em digueu que no és per deprimir-se! He decidit que a partir d’ara l’obriré cada dia encara que només sigui per fer anar el pany.

No calia

Per l’amor de Déu! Què significa “te hago los pelos de la nariz”???  Que hi han estat sempre els pèls al nas, senyora. De tota la vida. Que fins i tot s’estudien a les classes de coneixement del medi i es veu que són allà per alguna raó. La majoria de comunitats de pèls de nas estan controlades i al lloc que toca. Algunes es disparen, és cert. I sobresurten innecessàriament, perquè un cop fora dels narius ja feina el que es diu feina no fan. Fan més aviat nosa. Escolta, que cadascú faci el que vulgui amb els seus pèls. Però mira, que les noies dels centres d’estètica resulta que entren en una mena de “trance” o possessió demoníaca i són insaciables. Pèl que veuen, pèl que volen erradicar. I si treballen en depilació làser, ni t’explico. Són d’una raça superior perquè se saben del grup de les vencedores, les que han exterminat el pèl de manera pràcticament definitiva, senten que molen molt i en aquest “venirse arriba”, es creuen amb el dret de fer el que vulguin també amb els pèls dels altres.

Resulta que en això de les depilacions, un cop comences ja no pots parar. Cert que són convencions, cert que el pèl és natural, cert que si ningú es depilés acabaríem veient normal que les noies portéssim les aixelles ben poblades i tant se’ns en fotria. Però també és cert que, un cop que algunes ja s’hi han posat…cagada pastoret. I és clar, totes aquelles que han d’anar cada ben poques setmanes a fer un repàs ( no fos que algun insurgent hagués decidit sortir quan no toca per fotre’ns enlaire els plans de platja, piscina o sexe desenfrenat)han agraït infinitament la invenció de la depilació làser: efectiva i gairebé definitiva. Quin descans…i quina por alhora. Perquè és clar, a la vida tot són contrastos, i mentre tenies les cames peludes de genoll en avall, el pèl de les cuixes et semblava pràcticament inexistent, però és clar…ara que la part inferior ha quedat desforestada el contrast ja no et sembla tan harmònic. I apa! a seguir cames amunt. Dona, ja que estem… I veus aquelles noies amb cara de psicòpates, trobant-te pèls que tu ni sabies que existien i arrasant per on passen amb la seva pistoleta miraculosa amb el risc que comparant, comparant no arribin a deixar-te calba. Jo crec que de fet, ja no pots ni posar-te al costat d’altres persones, perquè per culpa de les comparacions i els contrastos, elles també s’han de depilar i el que ha acabat passant és que ens molesta fins i tot el pèl dels homes. Però hombre por Dios! Vosaltres que podíeu… Vosaltres que anàveu per la vida peluts i feliços ara aneu i us depileu, si és que s’ha de ser zopenco. Quines ganes nois, en serio.

Quan va començar el boom de la depilació masculina, vaig arribar a pensar que qualsevol dia sortiria a les notícies algú explicant que era un canvi pactat; que a partir d’ara les dones podríem deixar-nos créixer tot el pèl que volguéssim sense risc de patir escarni i que els homes, per una qüestió d’equilibri còsmic començarien a fer front als pèls sense compassió. Mira escolta doncs endavant, canviem-nos els papers. Però no, no anava per aquí la cosa i som tant gilipolles que enlloc d’alliberar una part de la humanitat, anem i esclavitzem la que ens faltava.

En fi, que no calia. Que no. Perquè ara va i això ja no es pot parar. Que et canvies al gimnàs i si tens pel a l’entrecuix et miren com si vinguessis directa del neolític i estàs per dir-li: Sí senyora, les dones tenim pèl a la figa encara que li sembli impossible de recordar. Si és que ni ja ens atrevim a dir les coses pel seu nom. Que vas a fer-te la depilació facial i diuen que et depilen el llavi. No perdona bonita, és el bigoti; bi-go-ti. Als llavis (per sort) no hi tenim pèl. Però no contenta amb això mira amunt i et vol treure els del nas! Qué me estàs contandoooo??  I lo de més amunt són les pestanyes… ni te les miris obsessa de l’extermini fol·licular! Si us plau, que algú aturi aquest malson perquè se’ns està escapant de les mans i no calia.

L’única raó

Ets la única raó que tinc cada dia per llevar-me. Aquesta és la frase bomba d’un trailer que he vist fa poc i que gairebé em fa emocionar. La pel·lícula tracta d’una noia que comença en una feina com a cuidadora d’un noi amb paraplegia i que acaba enamorant-se’n bojament. La cinta té de tot el que cal: amor de veritat, promeses eternes i renúncies romàntiques. I de veritat us ho dic que m’ha anat d’un pèl que no caic en la temptació i me la miro presa d’un impuls hormonal descontrolat. Però aleshores, quan de dins una veueta em deia: uauu, ets la única raó que tinc cada dia per llevar-me, quina frase tan maca, tan profunda…, una bofetada racional ha vingut a llençar-me el salvavides. La “única raó per llevar-se”?? Òstia, en serio?

Hem estat educades i educats en l’amor romàntic, el de “per tota la vida” i fins que la mort ens separi. Visualitzem a l’horitzó la relació que tot ho supera, invencible…Però a aquestes alçades hi ha coses que grinyolen. Potser no amb 16 anys o amb 24, però amb gairebé 40, grinyolen. No ens hauria de fer por que algú ens digués que no té més raons per llevar-se que la nostra persona? Quanta pressió en una sola frase! De veritat no et motiva res més? Ei! Doncs ens posem a mirar plegats tallers a la Elizalde. Que de coses interessant per fer n’està el món ple. L’amor tal i com hauria de ser en essència, potser s’hauria d’assemblar més a la llibertat, a la tria amb consciència i amb consens, que no pas a la dependència o la possessió. Però és tan bonic sentir-nos úniques. És tan afalagador ser especials…Que és clar… Com vas tu i dius que aquesta frase de l’única raó és més aviat aterradora?

El cinema, la literatura, l’imaginari en definitiva són plens d’exemples aterradors que ens encanten. Models d’amor que desitjaríem autoimposar-nos. Càstigs romàntics i anul·lacions personals que disfressades de renúncia voluntària, ens marquen el full de ruta del que esperem i volem (o creiem voler) en una relació. Vaig llegir fa uns anys (amb intenció antropològica) la trilogia de literatura juvenil Crepúsculo d’ Stephenie Meyer i he de dir que després de fer-ho la meva visió de la passió de ficció ja no va a tornar a ser la mateixa. Afortunadament jo em vaig llegir els llibres passats els 25 anys però sovint em pregunto què hauria passat si ho hagués fet amb 14.  Per a qui no ho conegui, la història parla d’una noieta introvertida i melancòlica que s’enamora d’un vampir i que hi té una relació turmentosa i apassionada, alhora que trenca el cor i no pot deixar de banda un molt bon amic que té la capacitat de convertir-se en llop. Fins aquí, mira. Però si hi entres amb actitud d’anàlisi, tremola. Ell ha de controlar la seva força perquè se l’estima tant i el desig que sent és tan fort, que fins i tot té por de fer-li mal. Entre els dos nois hi ha una lluita constant per guanyar-se el cor de la Bella que arriba al punt de controlar-la i anul·lar-la, parlant entre ells de què és el que li convé i com cal protegir-la, perquè ella (pobra mortal) no pot defensar-se ni sortir-se’n sense ells. I d’aquí, cap amunt. Vamos, que no passa el test de Bechdel ni de conya. Però a qui li importa? A les adolescent no. I a la majoria de les dones de més de 20 tampoc. Perquè l’important és que les estimin amb passió, que vingui el Richard Gere i les tregui en braços de la fàbrica o que el Grey els hi ensenyi tot el que els cal en el terreny del sexe i les faci gaudir manant-les i portant la veu cantant.

Sé que no és fàcil deseducar-se de manera autodidacta, però valdria la pena fer un esforç. Tots aquest models debiliten les nostres relacions de la vida real. Ens frustren, ens marquen, ens tanquen portes. En definitiva ens fan menys lliures i no estem les dones (com a col·lectiu) per anar tontejant. Fem-nos un favor a tots plegats (perquè per ells també pot ser útil) i siguem una mica crítics amb els models de relació que ens venen. Res és blanc ni negre i per fortuna la gama de colors possible és enooorme.

 

Simple però complicada

Per què Déu meu, per què?? Per què la meva roba estesa té la virtut d’atreure la pluja? Si jo ja ho sé que de vegades jugo al límit i vaig de xula i em penso que plourà a tot Barcelona, però no al damunt de la meva terrassa.  Ja ho sé que no costa res mirar la previsió, però és que els del servei meteorològic de Catalunya tampoc és que em despertin molta confiança, que més d’una me n’han jugat. He pensat fins i tot que potser és un do. Podria mirar d’exportar la meva sort i anar a estendre pel món. Jo anant d’aquí cap allà amb el meu cossi acabant amb la sequera mundial. Estic segura que em planto amb les pinces i la roba molla als afores del Caire, i es posa a ploure a l’instant.

I és que de rentadores n’he de posar, fins i tot encara que plogui. Quantes en dec haver posat? Centenars? Sí, segur. Milers potser? Doncs mira tu que encara no m’acabo d’entendre amb la rentadora, jo. La trobo una màquina complexa i obscura, no és aigua clara. Et mostra la seva millor cara: programa curt, llarg, aigua calenta… Però un cop comença la feina es torna rígida i inflexible. “Eh, espera, atura’t! M’he oblidat de posar-hi un mitjó! Va atura’t, deixa’m posar-lo, que després em queden desaparellats i és una putada. Va para si ni t’ha entrat l’aigua, casi!” I res, ella allà impertèrrita. Que dic jo que a la fàbrica l’haurien d’equipar amb la possibilitat de prémer Ctrl Alt Supr o com a mínim el botó cancel·lar. Em sembla que algunes modernetes ja ho porten incorporat, però jo no tinc aquesta sort i l’altre dia mirant-me el rentavaixelles pensava: perquè ella no podria ser així de simple? No ho vaig dir en veu alta per no ofendre’ls a tots dos (que això de comparar entre germans és lleig), però és que és ben cert: ell té un reset extremadament fàcil d’utilitzar i si no el vols prémer sempre pots obrir la porta a lo bèstia i posar el got que et faltava.  Vés si no aniria bé que ella fos una miqueta així. Ja que hem de conviure, com a mínim, posar-nos les coses fàcils l’una a l’altra, dic jo.

 

Boniques dones

Boniques dones meves, totes. Les que conec i les que no, les que sou lluny i les d’aquí a la vora: vull explicar-vos que ahir una dona sola de cabells blancs i pas cansat va asseure’s al meu costat en un banc sota els arbres. Estava sola, la sentia sola i vaig sentir moltíssimes ganes d’abraçar-la. Abraçar-la a ella per poder abraçar-vos a totes i cadascuna de vosaltres i sentir-vos molt a prop. Tanco els ulls i sembla que us veig: fortes, úniques, caminant amb empenta. Quantes soles. Quantes ferides. Quantes… I totes endavant. Parint amb dolor, amb amor, amb pena. Sense parir i patint més dolor que les que han tret criatura. Aprenent a estimar-vos i sempre reconstruint-vos mentre mireu al mirall els vostres pits, el vostre ventre, el vostre cabell. I acabeu mirant-vos als ulls, directa i sincerament. Acaroneu-vos estimades dones boniques, cuideu de vosaltres i els vostres plaers. Aixequeu-vos mil vegades, creieu-me que podeu; Sou especials, precioses, valentes. No defalliu boniques meves, on creieu que no arribeu, alguna de nosaltres podrà arribar-hi i serem allà. Com una de sola. Camineu boniques meves. Camineu.