Gràcies

Enmig de tot aquest cúmul de despropòsits, bombardeig d’imatges violentes i comentaris esperpèntics, malgrat la son i el cansament acumulats, avui m’he adonat que tenia ganes de donar les gràcies. A qui? us preguntareu, doncs  als cossos policials (de repressió) de l’estat Espanyol òbviament no. Tampoc a aquelles periodistes que han amagat informació, que han fallat a la seva professió i a la ciutadania, que han actuat de forma vergonyosa. Ni als polítics que escupen fel per la boca tergiversant els fets viscuts i manipulant els discursos mostrant la part més cínica, hipòcrita i perversa d’ells mateixos i dels seus partits. No, les gràcies no van per ells i elles, està clar.

Vull donar les GRÀCIES a les àvies i avis que han fet possible que aquest cap de setmana passat moltes de nosaltres haguem pogut sortir al carrer.  Avis i àvies que s’han quedat les nostres criatures, les han cuidat, entretingut, els hi han donat per berenar pa amb xocolata i han protegit la seva innocència, aguantant-se les ganes de posar la televisió per veure què estava passant allà fora. Gràcies de veritat perquè com en moltes altres ocasions sou la xarxa de suport que ens facilita la mobilització, l’organització, la reunió. Gràcies perquè sense vosaltres moltes no haguéssim pogut dormir a les escoles dissabte a la nit, gràcies perquè sense vosaltres moltes no haguéssim pogut esperar (amb un mínim de tranquil·litat) hores (tenses) de cua fora de les escoles…

I gràcies perquè quan diumenge a les cinc de la matinada vaig arribar al col·legi electoral que tenia assignat i entre lleganyes vaig veure una gran quantitat de caps blancs tenyint el carrer, em vaig emocionar i vaig tenir la certesa que allò anava en serio. Gràcies per omplir de canes les manifestacions, gràcies per cridar amb nosaltres, davant de nosaltres, al nostre costat i des de casa. Gràcies per fer-nos emocionar passant davant de les cues per poder votar, us ho mereixíeu.

De debò, de cor: GRÀCIES.

 

Anuncis

Imagino

Imagino una multitud de persones avançant per un camí. Moltes no saben on van ni coneixen el veí, però la marea les embolcalla i senten que totes i cadascuna de les presents formen part de la mateixa cosa. I la sensació de pertànyer, de ser UN, omple i fa esvair els dubtes. La multitud no s’adona que arriba a una cruïlla de camins, no veuen més enllà dels caps que els precedeixen i, a més, un munt de banderes onegen evitant tenir cap mena de perspectiva. No queda una altra que seguir caminant, amb il·lusió. Una veu fa una crida: “Tothom pel camí del mig, no us despisteu! Feu córrer la veu, que ningú se’ns perdi, no prenguéssim mal.” I la multitud, segueix pel camí del mig. Ningú es planteja que potser el de l’esquerra hagués estat millor opció, o el que anava avall, cap al riu. No cal pensar perquè l’orgull de ser UN és més que suficient per creure que les decisions de les veus estan justificades. I després d’algunes hores i algunes cruïlles més, ja ningú recorda exactament on van començar a caminar. Moltes no sabrien refer el camí de tornada. Però no se senten desorientades, només cal mirar amunt i seguir les banderes que es mouen innocents allà al davant.

——————————————————————————————————————————

En resposta a @ANC_Mossos

Teniu la nostra confiança, suport, estimació, admiració i reconeixement. SOU LA NOSTRA POLICÍA!! Estem al costat vostre. Endavant!! (biceps, biceps)

En resposta a @KRLS

Gràcies president estem orgullosos i cada dia amb més sentiment de país, ja hem guanyat, per la nostre dignitat (aplausito, aplausito, biceps)

 

En resposta a @KRLS

Gran President que Gran És! Quina sort tenim! Moltes Gràcies! (aplausito)

  ———————————————————————————————————————————-

Imagino que no em cal tenir por, que cada COSA té el seu moment, i que un cop la multitud es dispersi recuperaran la capacitat de recordar. De recordar com en d’altres temps xiulaven les retallades generadores de desigualtats, rebutjaven els actes violents i desmesurats de la nostra policia contra manifestants o renegaven dels corruptes que diuen estar al servei del país però que se n’aprofiten descaradament (tot i que fent-ho en català sembla que fa menys mal a la multitud, que si se aprovechasen en español).

Imagino que em falta molt per poder entendre de què va la cosa. Seguiré.

Volando voy, volando vengo

Hi ha alguna cosa esotèrica en els aeroports. Pots arribar 150 hores abans de l’hora prevista pel teu vol, que se’t fan llargues i alhora passen volant. Tu prova d’estar-te 3h asseguda en un banc del parc del teu barri i a veure com et reaccionen les constants vitals. Allà no vola res, nena.

L’aeroport es un lloc diferent. Terra de ningú. Un lloc ple d’històries. D’inicis i de finals. D’obertures i de tancaments. Les dues amigues amb motxilla que busquen l’accès al metro mirant amb boca oberta els cartells elevats a risc d’estampar-se contra altres viatgers, el noi que mira de trobar endolls per carregar els 25 aparells electrònics que porta, en els racons més inversemblants i el cabrit, va i els  troba.  La parella que corre per l’últim avís, com si en perdre l’avió els hi anés la vida. Les famílies que ploren dient adéu amb la mà, i les que riuen entre abraçades en veure el cap despentinat del fill que despunta per sobre dels altres i que arriba de fer un any voltant per Àsia.

Nervis, esperança, somnis, desitjos. Enyorança.

Tot és part del camí i a mi, m’encanta!

Bon vol sigui quin sigui el vostre destí.

 

Olors d’estiu

Hi ha records que fan molt bona olor i et passaries el dia ensumant-los. De vegades t’arriba una flaira i no saps com, la memòria s’activa i veus l’avi agafant-te de la mà, baixant al metro, trepitjant calmadament aquells graons rugosos i brillants que portaven a l’aventura. Les torrades amb olor de diumenge al vespre i els sopar “del-que-quedi”, l’olor de ferro de les mans del pare…  Però jo em pregunto, hi ha records que fan pudor? Segur que algun expert/a m’explicaria perquè sembla que les impressions olfactives  s’associen més als bons records que als dolents. Quan parlo d’aquest tema no puc evitar pensar en el llibre El Perfum. Com pot algú narrar tan gràficament la pudor?? Com poden barrejar-se amb tanta brutalitat, records, paraules i ferum de peix? Brillant. Qui no l’hagi llegit la convido a fer-ho, i per les mandroses, sempre us quedarà la pel·li. (On la narració visual també aconsegueix fer pudor!)

Ara que ha arribat l’estiu les olors estan a l’ordre del dia. Olor de gelats, de crema solar, de peus, d’aixella esgotada de jornada laboral. Anar en transport públic és, aquests dies, una explosió de vida pels sentits! No pots endinsar-te en els teus pensaments, ni en la lectura policíaca, ni en el Candy crush, perquè a la que et descuides… Zas! Algú aixeca el braç i sents com perds inevitablement l’equilibri, i si et descuides, la consciència. Totes suem i fem pudor: la suor després de córrer a la cinta de tortura del gimnàs, les sabates que fan pudor per si soles sense que els peus hi tinguin res a veure, l’alè després d’una comunió celestial entre fideuà i allioli… Però hi ha olors més difícils de gestionar, no ho negarem. Hi ha pudors que sembla que fa tant de temps que estan instal·lades que ja han agafat entitat pròpia. Tenen tanta personalitat que fins i tot et fan dubtar sobre el seu origen.  Desconcertants.

Però hi ha una olor a mig camí entre totes les altres que fa que el desconcert de les pudors amb entitat quedi en res. És l’olor de colònia d’àvia antiga. No sabria dir què em fa venir al cap, però sempre m’ha impactat la pituïtària i penso que seria capaç de reconèixer-la a més de vuit metres de distància. No sé si sabeu de quina parlo, però és una olor densa, capaç (gairebé sempre) de camuflar altres olors insurrectes, que no saps dir perquè però et transporta a principis de segle. Com és que encara queden flascons d’aquests, si ara els productes no duren ni mig telediari? Una de dos: o l’empresa va fer una tirada molt llarga i no hi ha manera que s’acabin o, jutjant la potència de l’aroma, parlem  del mateix flascó que va passant de generació en generació. Ara, això sí: aquesta i altres olors punyents de l’estil són, al metro en hora punta amb 30 graus a l’exterior, una arma química amb gran capacitat de dispersió d’aglomeracions. Ojo, ves que no em sentin les forces de seguretat i ho recondueixin.

 

 

 

 

No penso ballar

Jo li dic que no balli, que s’estigui quiet, però el meu cos tendeix a desobeir-me quan sona música. Miro d’aturar-me, però el ritme se m’emporta i ja puc estar concentrada manipulant la particular nuclear més perillosa, que un peuet marcant la pulsació no me’l treu ningú.  Va per lliure. Però avui m’he hagut de plantar i posar-me seriosa: Perquè una cosa és seguir l’Aretha Franklin i l’altra una cançó de reggaeton.

Que no, que em nego. “Però dona – direu -tenen ritmillo!” Que sí, que no dic que no, però no penso deixar que se’m mogui ni un dit amb ganes de tamborilejar sobre la taula. No mentre la gran majoria de les cançons d’aquest estil tinguin la lletra que tenen. Avui, curiosament, mentre era en una sala d’espera m’he adonat que la meva cama dreta cobrava vida i pretenia moure’s rítmicament seguint una cançó que sonava de fons amb poca discreció. Per sort, la meitat del meu cervell que encara sobreviu al final de curs estava al tanto i m’ha fet saltar l’alerta: Oju! Escolta el que diu abans de moure cap extremitat!!

La perla (i gran peça musical que, òbviament, passarà a la història de la música contemporània) que sonava deia així:

“Si conmigo te quedas
O con otro tú te vas
No me importa un carajo
Porque sé que volverás”

Sí campeón! Contigo voy a volver, no tenia jo pensat res millor. Perquè està clar que no trobaré ningú com tu.

En fi, que ho he pogut aturar a temps i no he ballat. Gens. I he pres la ferma determinació de no oferir el meu cos com a instrument expressiu d’aquest tipus de missatges.

No he fet un estudi en profunditat del gènere musical en qüestió, però no cal redactar una tesi per adonar-se que les lletres són en la majoria dels casos denigrants per la dona, masclistes en majúscules. Les noies són objectes de desig que es poden posseir o rebutjar com més convingui i amb les que es pot tenir relacions sexuals quan es vulgui i com es vulgui. I la gent, ho balla. I ho canta i poden taral·lejar des de un inofensiu  “Despacito”, fins a un “Si sigues con esa actitud voy a violarte”. Totes dues, increïble i vomitivament reals.

El que més em preocupa no és que aquest tipus de lletres existeixin, és que la gent que ho escolta sap perfectament quin és el missatge, i ho troba “lo de menys”. El ritme agrada, enganxa i això és suficient per ignorar que es faci apologia de la violència contra les dones. Repulsiu.

Feu clic aquí per llegir més sobre el tema.

 

Quan vas deixar de ser jo

En quin moment vas deixar de ser jo per ser nosaltres? En quin moment es va fer més important, més digne de ser mostrat, el que sou que el que ets? Cert que en el som hi ha un tu amagat, present, que de no ser-hi dissoldria d’immediat l’acord del nosaltres, però no és d’aquest tu conciliador del que parlo. És més aviat del que es perd sense adonar-se’n, del que es creu present però s’acaba tornant invisible a si mateix. Del que un dia es mira al mirall i no hi troba el reflex sense el plural. No és un singular inconscient, sap què vol i com ho vol, però ha deixat de caminar sol i sense assaig es perd la pràctica.

Centenars de cruïlles que ens demanen qui som, que ens mouen a preguntar-nos quina forma ha pres la nostra persona des de l’últim moment en que ens ho vam preguntar. I en moltes trobem resposta. Creiem saber qui som, quin és el nostre jo: la seva olor, els seus gustos, la forma del seu dolor. Però just quan ens semblava dominar-ho, quan crèiem que podíem seure amb tranquil·litat, el nosaltres es desintegra i el jo queda despullat, indefens i exposat, i no tenim prou mans per tapar-ne la nuesa que ens avergonyeix. Ens convertim aleshores en un jo desorientat que mira d’aferrar-se al seient que se li havia dibuixat davant dels ulls, però que no el troba per enlloc.

I és només aleshores, quan el jo es queda sol, que torna a veure’s al mirall i s’observa amb deteniment i s’hi veu totes les arrugues de la memòria. I malgrat que potser no sap com retrobar-se amb si mateix, sap que es necessita. Es busca i camina amb paciència, escoltant-se i mirant d’entendre’s, donant-se tendrament la mà.

Deseducant l’art

La primera vegada que vaig visitar un museu d’una capital europea i vaig veure els espais per nens i nenes, les activitats i els materials educatius disponibles, em van caure les calces a terra. Que jo sabés, en aquell moment cap museu de Barcelona disposava d’espais pensats (amb dos dits de front) per a les criatures. Ni espais per menjar, ni lavabos a la seva mida, ni sales d’experimentació amb materials a dojo, ni, ni, ni…  La majoria de propostes educatives que jo recordo estaven destinades a escoles i calia la dinamització del personal del museu. Però per les famílies (en lliure circulació i descoberta) hi havia ben poca cosa. El que vaig veure en aquells museus europeus em va sembla genial i  imprescindible!

Poc a poc els museus d’aquí han anat incorporant propostes per apropar ciència i art a les criatures, però en certs aspectes encara ens queda molt camí per recórrer. De fet, en una taula rodona on intervenien directors de museus Barcelonins se’m va acudir esmentar el tema de la manca de recursos per a criatures i una mica més i m’apedreguen. Per què em fa la sensació que si no comencem per l’autocrítica, el camí se’ns farà encara més llarg?

En fi, el cas és que per acabar-ho de rematar, fa poc vam anar a visitar una exposició temporal al Caixaforum de Barcelona amb alumnes de 5è i 6è de primària. La visita era dinamitzada i els nanos estaven molt motivats i motivades. Les monitores els interpel·laven davant les obres d’art per tal d’incitar-los a l’observació raonada i els demanaven la seva opinió. La conversa i el debat es centrava en l’objecte a observar: un element del quadre, la llum, una mirada de l’artista…

De sobte un sssssshhht! sorollós ens va deixar petrificades. Era per nosaltres? Doncs sí. Un dels nois que vigilava la sala ens va adreçar una mirada fulminant a la que vam respondre amb cara de sorpresa. Fins i tot les monitores del museu es van quedar parades. Al primer sssht, el va seguir una altre, i després un altre. I nosaltres ja no sabíem què fer. Si realment haguéssim vist que les criatures estaven disperses que xerraven de tot i res o que alçaven inconvenientment la veu, ja haguéssim posat remei. Però no era així.

No content amb fer-nos callar amb onomatopeies, el noi en qüestió va anar a buscar al personal de seguretat! Les noies del museu no sabien on fotre’s i nosaltres menys quan vam sentir com el guarda deixava anar un: “O se callan o los echo de la sala”. Callar? I si les educadores ens pregunten com contestem, amb llengua de signes? (Em veig obligada a repetir/remarcar que, en cap cas, els nens i nenes tenien un to de veu inadequat)

Certament aquell dia a l’exposició no només hi havia els nostres tres grups, si no dues escoles més. I òbviament no és el mateix tenir-hi 75 criatures que 30 iaies holandeses amb la seva audio-guia. Però aquesta no és raó per actuar com ho van fer. Si el museu no està disposat a rebre els infants, que no concerti visites educatives. Si la convivència entre escoles i la resta de visitants es fa insostenible, que reservin hores només per centres educatius i hores obertes a la resta del públic. Que s’organitzin. Però el que no pot ser és que facin venir el personal de seguretat com si ens haguéssim saltat les normes del museu, com si haguéssim fet alguna cosa realment greu.

Està clar que ens vam queixar. I les dinamitzadores (que no tenien cap responsabilitat en la història) es van disculpar però aquesta desafortunada situació no és més que un altre exemple del que ja vaig parlar en un altre post, la infància que fa nosa. Després ens posarem les mans al cap de tenir una societat que creu que tenir cultura és saber respondre moltes preguntes del trivial i guanyar com més quesitos millor.