Deixem-ho en silenci

Deixem-ho en silenci. En un espai de temps on res passa, res es mou, ni fereix, ni pica. No pensem en les paraules que no hem dit i guardem-les dins la capseta del parèntesi. Allà es poden dir i sonen boniques, reals. Voldríem dir-les en veu alta, però un altre dia serà. Deixem-ho en parèntesi perquè és com deixar-ho en taules. Un empat en que cadascú suporta els seus fantasmes i el seu dolor. Quants parèntesis teniu oberts?

parentesi

Anuncis

Lovers

Que no, que s’acaba el 2018 i això no podia quedar així benvolgudes. Que vaig deixar els haters com si fossin lo pitjor d’aquesta la nostra espècie i la realitat és que no ostenten sols el primer lloc d’éssers reprobables que habiten a les xarxes. Vull acabar el 2018 sense comptes pendents i per tant he de ser justa i he de dir que els haters treballen colze a colze amb uns elements igualment perillosos per la psicologia social: els lovers. Els haters potser ens esgoten, però és que els lovers fan trontollar la nostra estabilitat psicològica i ningú els para els peus. No els infravalorem que fan molta por. Al tanto.

Quan parlo de lovers, òbviament no em refereixo a persones bojament enamorades (que hi ha vegades que també fan por, però això és una altra història), sino a aquests personatges que pixen arcs de santmartí i que parlen amb frases mr wonderful fins i tot quan van a comprar el pa. Aquesta gent no poden ser reals. És impossible.

Siempre_happy_83: Caris, acabo de pisar una caca de perro. Voy a comprar un décimo de Navidad, que seguro que me toca. (guiño, guiño, sonrisita)

Claro que sí, guapi pisar una mierda es lo que más nos apetece que nos pase cada mañana cuando salimos de casa. Vamos a ver… Punto uno: trepitjar una tifa (sigui de l’espècie que sigui) no mola gens. Ja m’agradaria haver-te vist la cara quan te n’has adonat. M’hi jugo el que vulguis que t’has cagat en el gos i l’amo 25mil vegades. I punto dos: Això de que trepitjar merda porta bona sort és una farsa. Viejuna però no per això menys farsa. Ja pots anar a comprar un numeret dels cegus, que tens les mateixes possibiliitats de que et toqui que de tornar a trepitjar una cagarada de gos.

No m’agraden els haters, però tampoc els lovers. Em posa nerviosa el seu coaching de pa sucat amb oli i les seves frases fetes de llibre d’autoajuda cutre. Crec que són igual o més perillosos que els haters, ja us ho dic.

Fa uns quants anys es va posar de moda un llibre anomenat El secreto. Era un manual que fardava de guardar el secret de la felicitat i l’èxit. Encuriosida em vaig deixar enredar i me’l vaig anar a comprar. Aquestes coses de vegades les fem, els humans. Em sembla que ho fem per si de cas: ojo, no fos que aquest llibre tingués receptes que funcionen i tu aquí liada amb el teu dia a dia. Doncs això, que me’l vaig comprar, me’l vaig endur a casa, me’l vaig començar a llegir i…per poc vomito. El vaig a anar a tornar el dia següent. No vaig aguantar ni 24 hores i poc més de 20 pàgines. L’autor del llibre tenia la barra d’afirmar que el secret per aconseguir allò que vols és desitjar-ho de veritat. Como dice caballero?? Però d’on ha sortit vostè, irresponsable? D’un curs per correspondència de psicologia terapèutica de palillo y coñac? Per l’amor de Déu! Feia afirmacions com que qui és pobre és perquè no ha desitjat prou sortir-ne i no s’ha enfocat. Sóc ta mare, m’ensenyes el llibre i et foto un calvot que ja veuries com t’enfoques. Irresponsable i inconscient.

No es poden anar escampant idees com aquesta així, sense consciència, home. Que sí, que una actitud positiva ajuda a anar per la vida. Que sí, que buscar un objectiu i esforçar-se, ajuda. Però que si desafines com una almeja i tens el mateix ritme al cos que un elefant artrític, ja pots esforçar-te i enfocar-te cap a l’estrella polar, que no cantaràs a Broadway. Les falses esperances no ajuden a ningú, i contribueixen a crear la sensació col·lectiva que aquella que no aconsegueix el que vol és perquè no s’hi ha esmerat prou. Emprenedores, influencers, youtubers que esdevenen actrius de bon matí sense haver fet mai un curs d’interpretació…Voler és poder, ens diuen. Si no pots és que no ho has volgut prou. I aquí és quan caiem en un cercle desagradable i ens convertim en dos tipus de persones: 1. Les que fingeixen el que no són i mostren una vida de reptes, emocions i objectius vitals chupipandi per mirar de convertir-se en l’enveja del barri i que sembli que no els cap la vida dins del cos de tanta que en tenen i 2. Els que s’enfonsen amb la sensació constant que no són prou: que no tenen prou objectius, ni il·lusions a la vida, ni són prou emprenedores, ni, ni, ni…

No és estrany de veure tampoc com els dosos, forçats per la pressió social, s’acaben convertint en uns, i així contribueixen de nou a la proliferació de dosos que no sabien que ho eren abans de veure les fotos a Indonèsia de la amiga 1, que hi ha anat a buscar-se a si mateixa (fugint d’una família on no s’hi entén ni Déu) i ha trobat la feina de la seva vida (de monitora de submarinisme per dos duros l’hora) i l’amor de la seva vida amb qui es casarà en quan torni a Catalunya (un paio que no té cap intenció de madurar ni de tornar-se’n a la civilització un cop acabada l’aventura). Per sort hi ha qui sobreviu a aquesta dicotomia: les àvies (que prou feina tenen per aclarir-se amb el whatsap com per posar-se a mirar canals de youtube) i les objectores que no tenen cap perfil obert a les xarxes socials. Llarga vida!

Pels lovers tot és bonic: la posta de sol a la platja, la neu que es veu dalt dels cims, la bufanda que s’acaben de comprar en una botiga de segona mà, la botiga, la segona mà, la mà… Tot! Tot es mereix cors, i estrelletes i cares amb cors i estrelletes… Que algú aturi aquesta gran mentida, si us plau!

Prou estimar els matins si no et ve de gust perquè no estàs guapíssima a les 6 a.m d’un dilluns malgrat que la tassa del cafè et digui el contrari. Que no cal somriure tot el puto dia, que pots odiar, i escupir i cridar que tens una setmana de merda i demanar-te després un exorcisme si cal.

De veritat que una mica d’equilibri no ens aniria malament en general. Com a societat i com a espècie. Som molt d’extrems, molt de pèndols. Ara pa’quí, ara pa’llá. No cal odiar tota cuca vivent, però tampoc cal fer-se’n del club de fans. No cal respondre a tota pregunta sobre el nostre estat i la nostra vida amb un MOLT BÉ (estrelletes, bailaora, palmes, palmes)! Podem acostumar-nos a un anar fent, a un béeee, a un hi ha dies de tot.

Perquè és així estimats/des lovers: hi ha dies, setmanes i anys de tot. Afortunadament.

Que tingueu un 2019 carregat d’equilibri, boniques!

PD: Carlos, aquí tens. Com ho veus? 😉

Haters

No sé si sou massa de xarxes socials, però si us hi heu passat últimament estic segura que us haureu adonat de com està evolucionant la nostra espècie. És espectacular comprovar com ens estem convertint en una civilització exageradament informada i preparada per argumentar sense problema i amb una bona fonamentació teòrica sobre feminisme, política internacional o els beneficis de la ingesta de Quinoa aplicats a la cura de l’aparell excretor. Unes bèsties del debat, estem fets. I jo visc fascinada.

Els debats que es generen a les xarxes són exageradament enriquidors i estimulants, tant que em resulta inevitable quedar-me enganxada quan algú obre fil. No puc evitar sentir admiració per la professionalitat dels comentaris que emeten els usuaris, amb una fluïdesa excepcional.

Un artista dibuja con orín de pájaro un simbolo de la paz en los jardines de la casa blanca, y es detenido por el FBI.

Herseida: Me encanta. (emoticonos:corazón, corazón, pajarillo)

Full56: @periodicodemierda Como sabéis que era de pájaro? #bastademanipulaciones

Defensora_ forever: Pobre pájaro, ¿quién le pidió permiso para usar su orina? Basta de usar a los animales como si no tuvieran sentimientos! #freepisdepajaro #loshumanosnoestamosporencimadelosanimales. No em direu que no és brillant! L’ús dels símbols, dels girs lingüístics, la facilitat de paraula.

El tema és que qualsevol notícia pot generar un debat interessantíssim on, si fem recompte dels comentaris, podem trobar un magnífic equilibri entre els defensors de la postura i els detractors més punyents: 50% de mola-infinito, 50% de esto-es-una-mierda-como-un-piano. I així tu pots formar la teva opinió basant-te en les valuoses aportacions dels altres usuaris. No hi ha tema sobre el que no es pugui opinar. No hi ha límits! Llibertat absoluta a la mediocri…dic espontaneïtat ideològica.

Hi ha també un alt percentatge de col·laboradors/es que fent gala de l’economia del llenguatge redueixen la seva aportació a la mínima expressió. Me’ls imagino asseguts a la parada de l’autobús, o esperant el metro i clicant un genial (dit polze amunt, dit polze amunt) o escrivint un #siempreatuladohermana, així com qui badalla o es tira un pet. I me’ls imagino fent-ho en bucle, sense poder parar. Com posseïts per una mena de fervor internàutic. No descarto que, en qualsevol moment, moguts per una familiaritat mal entesa, es posin a opinar en veu alta al mercat, al parc o a la porta de l’escola sobre qualsevol cosa que diguem. Calla…O això ja està passant?

Bé, tan hi fa. El fet és que hi ha uns elements dignes d’estudi entre els companys i companyes opinòlegs de xarxa social (nova tribu urbana), són els haters; Odiadors/es per als que no sabeu anglès (que fort em sembla haver-ho de traduir). Els odiadors són una espècie a part. Són persones molt més despertes i informades que els opinadors normals, en saben molt més de tot i tenen el superpoder de veure tota la merda que tu no veus. En qualsevol situació, davant de qualsevol fet. No entenc com pot ser que no estiguin dirigint el món o com a mínim presentant-se a les properes municipals. En general opinen i tiren per terra qualsevol aportació i tenen contraarguments per a tot. Que és Nadal i ho celebres? #víctimadelcapitalimealienador  Que és Nadal i no ho celebres? #amargat-de-la-vida-posa-li-salsa-hombre-ya

Ser hater està de moda i no hi ha fil que no en tingui un mínim de dos. Em fa  la sensació que n’hi ha que fins i tot no saben que ho són, però allà estan escupint la seva amargor a qualsevol hora del dia. Cada dia n’hi ha més i els que no eren odiadors/es de mena, de vegades es converteixen al “haterisme”. No sé si al final acabarem descobrint que els haters no són éssers independents, sinó empleats de gabinets psicològics contractats per posar a prova la nostra capacitat de resistència pacífica. No ho descarteu.

Sigui com sigui no puc dir que els que es passen el dia mostrant rebuig i enuig per qualsevol idea vivent em facin més ràbia que els que estimen i admiren qualsevol idea o ésser vivent (però això ho deixo per a un proper post). Aquests últims, també em fan rabieta. M’estaré convertint?

Bones festes a totes! A les que les celebreu i les que no. 😉

grinch blog

Els necessitem ja.

Necessitem límits. Ho deixo anar així a bocajarru i sense anestèsia. A risc de ser obligada a caminar descalça en peregrinació fins a l’escola Congrés Indians o morir apedregada enmig de la plaça major, ho he de dir: no només necessitem límits, també rutines i hàbits. I em veig obligada a afegir que els necessitem ja.

Heu caminat mai per una passarel·la o pont sense baranes? Per un camí excavat a la roca sense protecció a la banda més propera al penya-segat? Per aquelles que no ho hàgiu experimentat mai, us diré que la sensació és força estranya. Genial, però estranya. De sobte el teu cos comença a notar certs desequilibris com si el terreny sota els peus hagués canviat, inexplicablement de forma, com si no fos ben bé capaç de seguir en línia recta amb determinació, com si li faltés alguna cosa. Si acte seguit arribes a un tram amb barana totes aquestes sensacions desapareixen i recuperes el control. De sobte tot el que notes, ho reconeixes i camines amb tota normalitat. Fas desaparèixer de nou la barana i ja hi tornem a ser. Diria que fins i tot perds la verticalitat i el cos camina inclinat cap a la zona de paret, cap al lloc on sembla que hi ha seguretat. Amb baranes, el camí ja pot ser estret, que tu pots estar caminant (si no tens vertígen) a 30 metres d’alçada que el teu cos té els mateixos indicadors propioceptius que caminant per la Rambla de Catalunya. Anava a dir: inexplicable, però segur que hi ha centenars d’explicacions científiques que resoldrien la qüestió. Jo m’aventuraria a dir, així sense estudis previs ni massa formació sobre el tema, que el cos perd els referents i per tant, l’equilibri. Amb la barana o passamans el nostre cos sap, gairebé amb una seguretat del 90%, que no caurà. Sense la barana, l’alerta és inevitable: com me la foti, no ho explico.

La situació del pont sense barana em sembla una gran analogia del que us volia explicar. Com a societat ens falten baranes, límits i per tant anem per la vida amb la sensació que en qualsevol moment ens la fotrem, i grossa. Anem insegures i tortes.

Amb els nens i nenes està molt clar: la manca de límits ens deixa veure, generalitzant, dos tipus de criatures, els que no saben per on anar i la inseguretat els envaeix i els que com que no troben el “fins aquí”, i proven i proven impulsivament sense cap càlcul de conseqüències. Hi ha qui diu que el “fins on” l’han d’anar aprenent sols i soles, però jo no hi estic del tot d’acord. Els nens i nenes han de tenir mapes, i brúixoles i han de saber quin és el camí o camins per, aleshores, poder triar. Sabent per on, puc decidir si vull anar-hi o no, o caminar més enllà per veure què. Però sense res, dono pals de cec que, malauradament moltes vegades rep algú altre. M’esgoto passant deu vegades pel mateix lloc o buscant i buscant sense trobar. És responsabilitat dels pares i mares oferir-los amb amor i fermesa aquests límits. És nostra i no podem defugir-la perquè les conseqüències de la manca de límits no afecten només els nostres fills o filles, sinó indirectament el seu entorn proper.

En una època en que tot es delega a l’escola: educació vial, emocional, cívica, motivacional, hi ha qui s’atreveix a demanar també que sigui l’escola qui posi límits al seu fill@: Li podeu dir vosaltres que ha de llegir cada dia, que si no no ho fa? Podeu reconduir aquesta conducta agressiva que no sabem com controlar? 

Senyores i senyors pares: els límits no són cosa de l’escola. Són cosa de casa. Potser comença a ser hora que ens aturem a reflexionar, deixem de llegir tants articles de com fer-los pseudo-feliços i agafem les regnes del nostre paper.

IMG_0751

 

 

 

Història del brot de publicertada

Diuen que fa molt i molt de temps existia un petit país amb un sistema educatiu on convivien en harmonia centres de titularitat verda i centres de titularitat blava. Hi ha qui diu també que hi havia centres marró brillant, però ben pocs els van arribar a veure en persona, per tant els deixarem a banda perquè són això, un cas a part. En aquell país quan arribava el moment de triar escola tots els centres obrien les portes i s’engalanaven per cantar les excel·lències del seu projecte educatiu. Aleshores les famílies començaven un peregrinatge de centre en centre i miraven tots els detalls amb lupa, que això de triar escola els portava angoixes i més d’un mal de cap perquè les criatures s’hi havien de passar moltes hores a la setmana  durant ben bé 9 anys, en aquell lloc! No era pas per prendre-s’ho a la lleugera.

En el moment de decidir, moltes famílies es preguntaven: Blava, d’acord. Però quina? Si en volien una de blava-religiosa, monges i capellans els rebien amb els braços oberts, i si per contra eren més aviat progres i preferien evitar tot el que fes olor d’esglèsia, en triaven una de blava-laica. Ben fàcil. La pregunta de quina verda triar en canvi, se la feia ben poca gent: la que estigués més a prop de casa per poder-los recollir per anar a dinar i per a que poguessin tornar sols en acabar la jornada. I així, cadascú al seu lloc, tot fluïa.

Un bon dia però, uns terribles esdeveniments van trencar la pau d’aquell petit país: carretades de gent procedent de tots els racons del planeta van començar a arribar a la seva terra. Pretenien quedar-s’hi a viure! Tothom en parlava. Els mitjans de comunicació en parlaven. El govern feia veure que en parlava. La notícia va donar la volta al món. Mai s’havia vist una cosa igual. Els estrangers s’instal·laven, els prenien la feina i per si això no fos prou, pretenien portar les criatures a les escoles dels seus fills! Quina poca vergonya. Quina cara més dura que per un caprici de quatre estrangers, les famílies del país haguessin de veure remoguda la seva plàcida existència.

Al cap de ben poc temps però, una part de les famílies (les que tenien els seus fills i filles en escoles blaves) es van adonar que estaven fora de perill: les famílies estrangeres no hi portarien els seus fills per una senzilla raó, no podien pagar les quotes. Mira, un pes menys pobre gent. Quin descans.

I així va ser com les escoles verdes d’aquell país es van anar omplint de bàrbars fills de famílies foranes amb costums estranys i les escoles blaves van veure ampliada la seva clientela obrint les portes a l’èxode de famílies del país que fugien de les verdes cercant un entorn educatiu segur per a la seva descendència.

Van passar els dies, els mesos, els anys i  tothom es va acostumar a aquella situació: la nova burgesia creia en la seva posició (tant que fins i tot van arribar a creure que formava part del seu adn) i els bàrbars es van acostumar a ser ciutadans de segona. Diuen que la sobretaula de diumenge de les famílies autòctones no era estrany sentir algú comentant: “Doncs diria que l’avi tenia un germà que havia anat a una escola verda! De veritat, mama? Explica, explica.”

Les famílies del país es miraven amb condescendència i un punt de desdeny com les escoles verdes baixaven els seus resultats i augmentaven els índex de conflictivitat, que ja se sap que els fills de bàrbars són ben poc intel·ligents i més aviat violents.

Però de sobte, una crisi va fuetejar l’economia del país. No s’ho podien creure. Com podia ser? Com podia haver passat? El govern deia que no era res, que serien dos dies. La gent repetia obedient que serien dos dies, que no era res. Però ai quina sorpresa es van endur quan els dos dies es van convertir en quatre, els quatre en vuit i els vuit en 100! Tothom feia el que podia per sobreviure, per refer-se i moltes coses van canviar.

Va ser justament llavors que les famílies autòctones, amb la resignació del que se sap perdedor, van haver de fer el cor fort i abocar els seus fills i filles a la indesitjable situació de compartir escola amb les criatures estrangeres. Les escoles verdes van començar a rebre més sol·licituds que mai i les blaves que abans tenien les aules plenes van haver d’engegar campanyes de màrqueting per captar nova clientela i no haver d’acabar tancant la barraca. Ningú sabia què passaria amb les criatures, tothom s’ho mirava amb recel.

Mesos després i contra tot pronòstic els nens i nenes autòctons no s’havien contagiat de cap malaltia estranya i els seus nivells d’intel·ligència semblaven no haver disminuït! Increïble. Això va fer possible que, poc a poc, les famílies autòctones comencessin a col·laborar i a prendre responsabilitats, participaven de la vida escolar. Semblava que per fi el petit país caminava cap a un model de convivència real.

Pocs anys després, entre aquestes famílies del país (tal com si realment la condició de nova burgesia experimentada anys enrere hagués provocat una mutació al seu adn), van començar els primers brots de publicertada. Els seus fills i filles anaven a una escola verda sí, però no estaven disposades a que la seva fos una verda qualsevol. La verda dels seus fills i filles havia de ser millor que qualsevol altra verda. I van començar a invertir hores i diners en els centres de les seves criatures. Hi havia rànquings per classificar les escoles. Indicadors de pes (com posseir taules de llum, o incloure paraules com lliure-circulació o ambients en els documents de centre…) que podien determinar si una escola era una bona escola verda o no. Quan la síndrome de la publicertada es va començar a estendre hi havia famílies que, sota la lògica dels drets-de-la-classe-mitja/alta/culta (si el producte que he comprat no m’agrada tinc dret a exigir-ne un de nou o a substituir-lo) canviaven els seus fills d’una verda a una altra perquè la que havien triat en primer lloc no tenia prou qualitat. No satisfeia les necessitats dels seus fills i filles. O potser eren les seves?

 

Bé, en qualsevol cas conten les velles que no se sap ben bé quin va ser l’abast de l’epidèmia. Hi ha qui diu que el petit país va passar a tenir amb el temps un sistema triple amb escoles blaves, verdes de primera i verdes de segona. (Ah, i aquelles marró brillant que ningú sap si realment existien), hi ha qui diu que el sistema creat va ser quadrúple: blaves, verdes de primera, verdes de segona i verdes per bàrbars. I ha qui diu que el brot va ser tan greu que les famílies van embogir i al final no eren capaces de diferenciar què era l’escola i què era casa i corrien amunt i avall penjant pissarres a les parets de les sales d’estar i posant sofàs enmig de les aules.

I conte contit, el debat està servit.

Moments de merda

La merda, així en general, fa pudor. I la pudor molesta. Per tant, els moments de merda també fan pudor i molesten, i els voldries ben lluny. Però de vegades no pots evitar-los i els has de passar, trepitjar-los sí o sí.

No m’agraden els moments de merda i no m’agrada que en un moment de merda la gent em digui que dels moments de merda se’n pot treure alguna cosa. Potser més tard, quan les emocions hagin reposat podré adonar-me que he sobreviscut i que sóc més forta. O potser no. Però en el moment de més dolor t’has de poder sentir lliure per trencar-te i per cridar i per còrrer fins perdre l’alè.

La mort és una merda. Per més que vulguem disfressar-la i per més mecanismes que busquem per superar el cop de peu a la boca de l’estómac que suposa rebre una notícia així. Crec que no m’acostumaré mai a sentir que algú s’ha mort. Que ja no hi és ni hi serà. L’impacte és tan gran que et cal aixecar la mirada per comprovar que tot el que t’envoltava segueix allà, que no ha marxat també. I un cop t’empasses la notícia el teu cervell comença a crear una pel·lícula feta de flaixos que t’ajuda a teixir una xarxa feta de petits fils que et lliguen a la persona que ha mort. Com un mandala que t’ajuda a respirar.

Però no em puc ni imaginar com és sobreviure a aquella mort que t’arrenca algú. Viure-ho des de la grada, per moltes llàgrimes que et faci vessar, no pot ser comparable al dolor de perdre el pare, el fill, el germà. No sé com t’ho pots fer per construir el teu mandala mirant de recollir els milions de bocins que han sortit disparats. En moments així no hi ha paraules que encaixin. No sabem què dir i no m’estranya. Hem inventat algunes fórmules de bona fe però, sincerament, amb poc èxit.

En aquesta ocasió a mi m’ha encaixat hòstia puta, quina merda.

DSC_0029

Va per tu Josep, per les muntanyes, els llibres i les ballades.

Aneu a la muntanya, home!

dsc_0378.jpgMireu-vos la fotografia, si us plau. Sé que no es veu bé del tot, però creieu-me si us dic que no té desperdici.  Per si la hipermetropia ataca us faré una breu descripció de l’escena i després, si us ve de gust, hi torneu a fer un cop d’ull.

Estava jo de pas per un conegut centre comercial de Barcelona, quan alguna cosa em va cridar l’atenció. A la part central s’hi agrupaven una quantitat important de nens i nenes amb els seus corresponents adults de referència (AR). No tinc clar què hi ha normalment en aquest espai, però per la situació privilegiada, diria que deu estar destinat a l’exposició. Vaig pensar que potser es tractava d’algun tipus de taller, d’aquestos que s’organitzen arreu de la ciutat durant els mesos d’estiu en format salvavides per pares i mares desesperats que veuen molt lluny el setembre, però aleshores em vaig adonar que no era el cas.

La proposta era una instal·lació interactiva en forma de llac o estany, sobre la que els nens i nenes es podien desplaçar, còrrer i jugar. Coses bastant de nens i nenes, vamos, però fora de lloc en un centre comercial on ja de per si tant infants com adults perdem la nostra essència més animal (en el bon sentit de la paraula). En fi, que com us deia les criatures es movien sobre una mega pantalla tàctil i a cada salt la imatge formava unes ones, cercles d’aquells que fa un objecte en caure a un llac. Podien saltar de pedra en pedra, de nenúfar en nenúfar… I mentre ells interaccionaven amb l’element, els seus AR vinga a fer fotos: Mira que mono el nen. Salta. I la pantalla? Què me’n dius de la pantalla? Quina gran idea. Mira, el nen, torna a saltar. Ole. Pedrito, mira’m. Clec. Quin geni es deu haver inventat una cosa així? Doncs un que va a la muntanya sovint i sap com fa una pedra quan cau a l’aigua, digo yo.

Si no dic que la proposta no fos interessant però no em direu que no és el colmo de l’ alienació: Un centre comercial (calla, no cridis, no corris, no toquis, no seguis aquí, comporta’t), ple de botigues amb productes de 4a necessitat (?) (mama compra’m, mama no tinc, mama vull) oferint als nens i nenes l’opció de trepitjar aigua que no mulla, pedres que no rellisquen i nenúfars de resistència sobrenatural.

Després ens queixarem que si els nens i nenes estan insuportables durant les vacances, que si no es pot fer res amb ells, que si estan indomables i no es comporten… No m’estranya. Encara podeu donar gràcies que no us ataquin i se us mengin. Jo mateixa en aquell precís moment hagués cridat a ple pulmó des de la balconada: porteu-los a la muntanya, homeeeeee, que aquest no és lloc per a criatureeeees! Ah, i guardeu el mòbil per l’amor de Déu!