Una vida

Mira, jo què sé. Hi ha dies que tinc la sensació que ni viure tranquil·les, sabem ja. Quan no és l’alimentació és l’estètica, quan no, les relacions de parella i quan no, la forma de fer esport. No ho fem mai prou bé, noia. Sempre tens algú dient-te com has de procedir en això o allò, quines directrius et convertiran en la master of the universe de la decoració, de l’ordre, de la jardineria o de les finances domèstiques. Articles, vídeos, missatges… Són tantes les tendències, tan diverses les propostes, que jo ja dubto fins i tot de si em pujo bé les calces quan m’aixeco de la tassa.

Aquest cap de setmana vaig llegir un article sobre el concepte Delulu i us juro que si em punxen no em treuen sang. No sabria dir-vos si el meu colapse era provocat pel fet que això dels Delulu existeixi o perquè hi hagi diaris que li vulguin dedicar un article, però el cas és que el cap se’m va disparar. Pel que sembla en un inici s’anomenava Delulu els seguidors i seguidores del K-pop, que creien en les seves pròpies fantasies sobre arribar a conèixer, ser amics o fins i tot parella dels seus ídols de música Coreana. Amb el temps però, Delulu ja no fa referència només als fans de grups musicals sinó que molts joves s’han apuntat al carro i ja comença a parlar-se de la filosofia Delulu. Filosofia! Si Sòcrates aixequés el cap es prenia doble ració de cicuta i la tornava a dinyar, us ho juro. Delulu is the solulu diuen, i pensen que per què no creure’s les seves pròpies fantasies, per què no viure en un món d’il·lusions veient constantment el got mig ple encara que sigui exagerat. I jo no sé si riure o plorar. No sé si criticar-ho o aplaudir-los.

Després de mirar-m’ho detingudament he arribat a la conclusió que el problema no és que tinguem gent amb dret a vot que pensi que delirar és la solució als seus maldecaps, el problema és que de tot se n’acabi fent tendència. Estem tan sobre informades que ja no podem ni il·lusionar-nos sense que sigui tendència. Se li ha de posar nom a tot: a les dietes, a les maneres de viure, fins i tot a les nostres pixades fora de test. Sempre hi ha hagut gent sorruda, emprenedora, prudent, somiatruites. Ara però com que hem trencat amb els referents clàssics de família, parella, relacions laborals, etc. anem pel món como pollo sin cabeza i busquem desesperadament on emmirallar-nos. Necessitem que algú ens digui que la forma de vida que hem triat és la que toca, necessitem que ens validin la forma de ser, de pensar. Necessitem sentir que pertanyem a alguna cosa, tenir un hashtag que ens representi i alguns likes que ens assegurin que existim.

De vides n’hi ha tantes! De models, de relacions, de formes de caminar, tantes! No sé per què hi ha gent que s’entesta a dir-nos com s’ha de viure. Aquesta és la vida que volies? Pregunten. T’imaginaves així quan fossis gran? Quins són els teus objectius vitals? Com més gran em faig, més clar ho tinc: la vida és per viure-la i prou. I no em malinterpreteu. No em refereixo a viure-la a tope, gaudint de cada moment, aprofitant cada oportunitat. No. A viure-la, amb el que vingui. Perquè de vegades no gaudim una merda. De vegades les oportunitats no les has vistes venir o potser has pensat que eren d’or i després t’han escaltat a les mans. Perquè la vida de vegades crema, de vegades encén. Hi ha temporades que en portes les regnes i temporades que et passa per damunt com un tsunami. Hi ha èpoques que et deixes portar, temporades que tens clar on vas i d’altres que estàs perdudíssima. I ja està, sense més.

Quan veig que la gent dona tantes voltes a com ha de ser la seva vida no puc evitar pensar en una àvia d’una família en una masia de finals del segle XIX. Me la imagino asseguda en una cadira de boga davant de la porta amb el càntir al costat. La veig allà fent mitja mentre va veient el sol posar-se i observant pacient com el gos fa voltes per trobar la posició abans de jeure als seus peus. La penso i em pregunto si tenia tantes mandangues al cap. Voleu dir que en aquells temps es plantejaven i replantejaven si tenien la vida que volien? Penseu que es jutjaven les unes a les altres per si eren unes covardes per no provar de sortir de la zona de confort? Potser algunes em diran que en totes les èpoques hi ha hagut emprenedors i emprenedores que han fet passes endavant, boges que han anat més enllà del que estava establert, somiadors que han canviat les coses. No ho dubto. D’altres potser em diran que no es plantejaven cap canvi perquè no tenien opció, perquè vivien atrapats en les seves rutines i obligacions familiars, morals o religioses. Potser sí. No sé si la seva era més vida o menys que la meva, ni qui s’encarrega de definir els paràmetres del que és vida i del que no, però a mi donar-hi tantes voltes comença a marejar-me una mica, la veritat.