Material sensible

Si és que així no es pot. Ara que semblava que les mestres començàvem a veure una mica de llum al final del túnel, haurem de bregar amb articles i conferències de tota mena d’opinòlegs perquè aquests dies, senyores i senyors, s’han publicat els resultats de les proves PISA. Diaris, televisions, ràdio i xarxes socials n’anaven plens: “Desastre desastrós a les proves PISA.” “Catalunya a les PISA, caca de vaca.” Tinc la sensació que s’ha parlat més d’educació i escola que de futbol i, perquè no dir-ho, això és tot un luxe, però ves que no ens surti el tret per la culata.

Fa tretze anys vaig escriure un article en aquest mateix bloc que parlava sobre les minúcies classistes en educació. En aquell moment l’alça de les escoles vives i de metodologia activa tot just començava. No teníem clar que acabessin entrant al circuit públic perquè en molts casos havien nascut com escoletes de criança per a pares i mares un mica massa motivats (i desorientats) pel meu gust. Eren espais “fora del sistema” que volien acabar amb l’escola tradicional i castradora que, pel que sembla, tant de mal els havia fet a tots ells i elles (amb les seves carreres i feines liberals) i, de retruc, a nosaltres també. Volien escoles on les criatures fossin lliures, on se’ls acompanyés des de la no-directivitat i poguessin fer créixer els seus interessos per esdevenir éssers de llum. Havien inventat la sopa d’all. En aquell article parlava de l’origen d’aquestes propostes i de l’error que podien significar, però no m’imaginava que seríem tan sòmines de deixar-nos ensarronar i que 13 anys més tard ens estaríem menjant amb patates unes propostes pedagògiques tan nefastes per la formació dels nostres infants i joves. Les famílies que volien fugir d’una escola que ells en deien productora d’obrers (amb els seus ritmes fabrils), van passar a acceptar a ulls clucs una escola que fabrica treballadors autònoms, resilients i col·leccionistes de competències buides de contingut. No van veure venir que justament això és el que demana el mercat per poder seguir creixent: contractes escombraries, canvis constants de feina, actituds de teambuilding que faciliten que t’autoexplotis amb un somriure i un currículum ple de competències que et fan competir de manera individual en un esport que hauria de ser col·lectiu, com els convenis. Moltes són les famílies que segueixen pujant al carro d’aquest tipus d’escoles sense ni tan sols plantejar-se què suposarà això pel futur de la nostra societat. De fet, és normal que no s’ho plantegin perquè, habitualment, aquells i aquelles que trien aquest tipus de propostes en el fons saben que els seus fills i filles tenen el cul cobert. El petit detall que han decidit no veure és que l’escola pública és de totes: de les criatures que tenen pràcticament el futur assegurat i de les que no, i que quan diem pública diem al servei de la societat i pel bé general, no al servei d’uns interessos particulars i segregadors.

La publicació dels resultats PISA ha generat un debat necessari. Crec que cal un canvi, un replantejament de la deriva actual de l’educació al nostre país. Crec que cal donar valor a l’aprenentatge, als coneixements i a la cultura. Crec que si fem homenatge a les pedagogies originàriament anarquistes la nostra mirada s’ha d’enfocar cap a la universalització del coneixement i no deixar-lo en mans de les elits que poden permetre’s la concertada i la privada. Permeteu-me la demagògia aclaparadora, però no és més emancipador dotar tota la societat de sabers que els ajudin a comprendre, a tenir un criteri, a saber què es diuen, què volen i què no, que no pas donar-los llibertat sense fonaments? No és més revolucionari donar a les classes populars la cultura i els coneixements necessaris per poder ser lliures i no viure sempre en la precarietat i el canvi constant? Que hi hagués coses a corregir de les tradicions educatives és indiscutible, que hi havia qüestions a l’escola que calia reformular, evident. Però les darreres reformes educatives han estat delirants i amb l’autonomia de centres per bandera, han resultat una veritable xacra per l’educació del nostre país. Hem estat anant a les palpentes, ens hem quedat amb els titulars de les noves propostes metodològiques i hem baixat el nivell tant de l’escola com de la formació del professorat. Hi ha molts mestres que encara aplaudeixen amb mirada estranyada novetats del currículum que no saben interpretar. Hi ha molts docents que han perdut el nord emmirallats pels gurús en pedagogia i noves teràpies redemptores. És per això que quan vaig sentir les primeres veus sobre els resultats obtinguts pels nostres alumnes de 15 anys vaig pensar: ara sí, ara parlarem dels errors que estem cometent, ara ens posarem seriosos i serioses. Però em sembla que serà una miqueta més complicat.

Avui em feien arribar un retall d’un diari on es recollia l’opinió d’una mestra d’anglès (disculpeu la imprecisió, però no en tinc més detalls) que deia: “Te llegan niños a primero de primaria con problemas de caligrafia”. A això em refereixo, quan vull dir que el debat serà complicat. En primer lloc, perquè el retall és tendenciós i a les pel·lícules d’advocats dirien protesto senyoria, però jo no tinc cap lloc on protestar. Ens ho posen difícil perquè les veus que enceten aquests fils evoquen pensaments erronis que desvien el debat real. Sí que hi ha hagut una davallada del nivell, però això no té res a veure amb haver de fer cal·ligrafia al parvulari ni amb repetir llistats innecessaris ni amb el socorrido “la letra con sangre entra”. En segon lloc, perquè que hi hagi mestres que diguin bajanades com aquesta significa que no tenen idea del que és fer de mestre ni dels processos lectoescriptura. I, en tercer lloc, perquè les xarxes escampen qualsevol cosa en format de retall sense cap mena de context i d’això se’n fa opinió. Ens tocarà sentir moltes burrades aquests mesos vinents, moltes. Miraran de polaritzar les opinions per fer veure que faciliten l’entesa: bons/dolents, dreta/esquerra, tradició/innovació, passat/futur… I poques veus de mestres sentireu a les tertúlies. Allà no se’ns hi convida. Sentireu veus de pedagogs, gurús, molts periodistes i polítics i algun analista. Tots i totes creuen que saben de què parlen. La gran majoria d’ells i ells no han trepitjat mai les aules i no s’adonen que al capdavall de tot això hi som els i les mestres que vindríem a ser com els TEDAX de l’educació i treballem amb material molt sensible que ha d’esdevenir el futur del nostre país.

És per això que us demano que escolteu, que llegiu, que us informeu i que, tot i que venen dies de dinars i tertúlies de sobretaula, no us deixeu endur per discursos buits de cunyat després dels torrons.