“T’he de comunicar que el gat s’ha pixat dins les teves bambes. I a la catifa de la terrassa. I a les sabatilles d’estar per casa que vaig haver de deixar a fora per assecar-les.”
No és ficció. És la nota que m’ha deixat el meu company aquest migdia i que jo, plena de joia, he trobat quan he arribat de treballar. Sí, digueu-nos romàntics: aquestes coses no ens les diem per missatge ni per whatsapp, preferim els trossets de paper de tota la vida. Bé, de fet el motiu principal pel que no fem servir el whatsapp no és el romanticisme, sino què jo no tinc connexió a internet al móbil.Ho sé, ho sé… No enteneu com puc viure així, però la realitat és que segueixo anant pel món amb un móbil de botonera, sense internet i amb una càmera que em sembla que va amb carret de 100 asa.
En fi que, en llegir la nota, plena d’una emoció incontenible he anat a comprovar l’estat de la qüestió i he pogut comprovar, en obrir la porta del pati, que la qüestió feia molta pudor. Efectivament: el cabró del gat havia tornat a triar el nostre pati per venir-hi a pixar.
Mai m’han agradat els gats. Gens. No m’hi entenc i sé que em miren malament. Ells no m’agraden i jo no els agrado. Cap problema, no ens parlem i llestos. Com menys relació hàgim de tenir, millor.
La saviesa popular resa que els gats són molt nets. No destorben. Són silenciosos. No embruten. Fan les caques sempre al mateix lloc. I a mi això que la gent troba virtuós em fa venir calfreds. Una mala sensació em recorre l’esquena, perquè un animal que no embruta, no fa soroll i té conductes repetitives, té tots els números de convertir-se en un psicokiller. Ai!
Resulta que des de fa uns mesos gaudeixo de la sort immensa de poder compartir el pati de casa amb una parella de gats pollosos que es passegen per les teulades de la zona. No són de ningú, i meus menys encara, però resulta que n’he de patir totes les conseqüències. A la saviesa popular li diré que per mi se’n pot anar a la merda: els gats tinyosos del meu pati fan molta pudor, pixen per tot arreu i els pixats encara fan més pudor que ells i per si fos poc, es dediquen a cagar-se a l’hort. Sí, enmig dels enciams i les faveres. Nets? Que no destorben? I una merda!
Estic en guerra. Li he declarat la guerra al gat-llardós-rodamón del meu pati. I ell ho sap. M’olora la ràbia i jo me n’adono, per això, quan intento agredir-lo no me’n surto i se m’escapa. La propera escomesa l’hauré de fer amb premeditació, lentament, fent servir la seva estratègia psicòpata.
Hi ha una idea que em ve al cap una vegada i una altra, però que la presió social, el karma i aquesta inquisitorial veu interna de neohippy que tinc, no em deixen dur a terme: Fotre-li una perdigonada.
Ale, i problema resolt.
Però no. No trobo la manera, el moment, ni les forces. I en lloc d’això vinga a fer mariconades i proves que per mi que el gat se les mira partint-se de riure: “Mira-la, pobreta. Que si amoniac, que si pebre picant, que si ruda… Que no se n’adona que fa el ridícul? Saps que? Vaig a pixar-me just, on ella ha posat les “trampes”, apa, per tu. I per si no en té prou, em cagaré al costat d’una col.”
Us juro que li tinc unes ganes espectaculars. M’hauríeu de veure sortir de puntetes al pati, agafar la mànega amb cara d’alienació i entrar en còlera intentant ruixar-lo, per comprovar com em mira, des de dues terrasses més enllà amb cara de: “Això és tot el que em pots fer?”.
No sé com acabarà tot plegat, però aquesta guerra és ell o jo. El que sí se és que la “qüestió” està afectant la vida familiar. Quan algú pregunta al meu fill de 2 anys: “Què li diem al gatet?” Ell respon sense pensar-s’ho: “Pipi i caca aquí, no.”
