La capsa

Estem en guerra 15 febrer, 2012

Filed under: general — mnebot25 @ 14:35

“T’he de comunicar que el gat s’ha pixat dins les teves bambes. I a la catifa de la terrassa. I a les sabatilles d’estar per casa que vaig haver de deixar a fora per assecar-les.”

No és ficció. És la nota que m’ha deixat el meu company aquest migdia i que jo, plena de joia, he trobat quan he arribat de treballar. Sí, digueu-nos romàntics: aquestes coses no ens les diem per missatge ni per whatsapp, preferim els trossets de paper de tota la vida. Bé, de fet el motiu principal pel que no fem servir el whatsapp no és el romanticisme, sino què jo no tinc connexió a internet al móbil.Ho sé, ho sé… No enteneu com puc viure així, però la realitat és que segueixo anant pel món amb un móbil de botonera, sense internet i amb una càmera que em sembla que va amb carret de 100 asa.
En fi que, en llegir la nota, plena d’una emoció incontenible he anat a comprovar l’estat de la qüestió i he pogut comprovar, en obrir la porta del pati, que la qüestió feia molta pudor. Efectivament: el cabró del gat havia tornat a triar el nostre pati per venir-hi a pixar.

Mai m’han agradat els gats. Gens. No m’hi entenc i sé que em miren malament. Ells no m’agraden i jo no els agrado. Cap problema, no ens parlem i llestos. Com menys relació hàgim de tenir, millor.
La saviesa popular resa que els gats són molt nets. No destorben. Són silenciosos. No embruten. Fan les caques sempre al mateix lloc. I a mi això que la gent troba virtuós em fa venir calfreds. Una mala sensació em recorre l’esquena, perquè un animal que no embruta, no fa soroll i té conductes repetitives, té tots els números de convertir-se en un psicokiller. Ai!

Resulta que des de fa uns mesos gaudeixo de la sort immensa de poder compartir el pati de casa amb una parella de gats pollosos que es passegen per les teulades de la zona. No són de ningú, i meus menys encara, però resulta que n’he de patir totes les conseqüències. A la saviesa popular li diré que per mi se’n pot anar a la merda: els gats tinyosos del meu pati fan molta pudor, pixen per tot arreu i els pixats encara fan més pudor que ells i per si fos poc, es dediquen a cagar-se a l’hort. Sí, enmig dels enciams i les faveres. Nets? Que no destorben? I una merda!

Estic en guerra. Li he declarat la guerra al gat-llardós-rodamón del meu pati. I ell ho sap. M’olora la ràbia i jo me n’adono, per això, quan intento agredir-lo no me’n surto i se m’escapa. La propera escomesa l’hauré de fer amb premeditació, lentament, fent servir la seva estratègia psicòpata.
Hi ha una idea que em ve al cap una vegada i una altra, però que la presió social, el karma i aquesta inquisitorial veu interna de neohippy que tinc, no em deixen dur a terme: Fotre-li una perdigonada.
Ale, i problema resolt.
Però no. No trobo la manera, el moment, ni les forces. I en lloc d’això vinga a fer mariconades i proves que per mi que el gat se les mira partint-se de riure: “Mira-la, pobreta. Que si amoniac, que si pebre picant, que si ruda… Que no se n’adona que fa el ridícul? Saps que? Vaig a pixar-me just, on ella ha posat les “trampes”, apa, per tu. I per si no en té prou, em cagaré al costat d’una col.”

Us juro que li tinc unes ganes espectaculars. M’hauríeu de veure sortir de puntetes al pati, agafar la mànega amb cara d’alienació i entrar en còlera intentant ruixar-lo, per comprovar com em mira, des de dues terrasses més enllà amb cara de: “Això és tot el que em pots fer?”.

No sé com acabarà tot plegat, però aquesta guerra és ell o jo. El que sí se és que la “qüestió” està afectant la vida familiar. Quan algú pregunta al meu fill de 2 anys: “Què li diem al gatet?” Ell respon sense pensar-s’ho: “Pipi i caca aquí, no.”

 

I tu maca, què no vols ser de gran? 8 febrer, 2012

Filed under: educació,general,opinió — mnebot25 @ 21:27

A TV3 emeten des de fa dues setmanes un programa dedicat als mestres i les mestres. Penso que ara que s’han tret de sobre en Cuní (l’avaluador de mestres) havien de disculpar-se amb el col·lectiu. I no hi havia millor manera que inventant-se un serie que cantés les virtuts dels docents.
No entraré a valorar el programa, no és l’objecte d’aquest post. Passa com amb les series de metges, no poden ser jutjades per metges, toca de massa a prop.

El programa combina reportatge i entrevistes amb múltiples respostes de nois i noies, mestres i personatges coneguts. En l’últim capítol, els adolescents que hi sortien parlaven de què és tenir èxit i del seu futur professional. Depenent de l’edat, només sentir-los parlar, saps de qui peu calcen a casa seva, perquè reprodueixen a la perfecció el discurs de la mare o del pare a taula a l’hora de sopar. Però és curiós escoltar el que molts d’ells i elles entenen per “forjar-se un futur”.
Un noiet d’uns quinze anys deia que cal estudiar per ser algú quan siguis gran, un altre parlava de la importància del batxillerat, i una tercera de les bones notes i la possibilitat de fer el que vols el dia de demà.
Només un, la mar d’adolescent (com tots els altres), amb el seu acne i el seu serrell llarg, va dir: “Jo estic amoïnat pel meu futur. Pensar que no sé si treballaré, i que no tindré pensió quan sigui vell, em preocupa, la veritat”.

Doncs a mi no sé que em preocupa més: si que els nois i noies creguin que estudiant podran tenir la carrera professional que desitgen, si que hi hagi nanos que ja es veuen venir la jubilació entre cartrons quan encara no s’han ni desvirgat, o que una bona part dels nostres llicenciats marxin a treballar a l’estranger perquè aquí no hi ha possibilitats per a ells i elles.

A mi l’orientació professional em queda lluny. Els meus nens i nenes tenen 6 anys. Però penso que hi ha coses que sembla que hauríem de canviar, com per exemple la pregunta: “I tu, què vols ser de gran?” Potser és més contemporani dir: “I tu, què no vols ser de gran?” No estaria molt bé posar els nostres esforços en ajudar els nens i nenes a veure què no volen ser?, perquè em fa la impressió que al sistema li porta fluixa el que ells i elles vulguin. Seran el que toqui ser?

Hi pensaré.

 

Más vale maña que abrefácil 31 gener, 2012

Filed under: general,opinió — mnebot25 @ 23:37

Más vale maña que fuerza, diu la saviesa popular. I en general és ben cert. Jo sóc de les que fan plap, plap al cul de les ampolles de suc, per a que facin, flop i s’obrin amb més facilitat. Sóc de les que tenen la mà de morter al calaix per picar a la vora de les tapes dels pots de llegums, per a que facin flop i s’obrin.
Però és que hi ha coses que no es poden forçar. I és que inventar maneres fàcils d’obrir els envasos i recipients és subestimar la creativitat humana. Què en seria d’aquelles estones tallant la bossa de macarrons amb un ganivet entre dos tibant de les puntes? Pot semblar un mètode perillós, però…
és que cap autoritat pública s’ha adonat que pràcticament tots els obrefàcil els carrega el diable? Què me’n dieu de les anelles per obrir ampolles d’oli o brics de llet? Per més que t’hi esforcis, esquitxes segur. Esquitxa fàcil li haurien de dir. Potser sí que les anelletes diabòliques són una millora sobre el puntejat que tenien abans els briks (que acabaves necessitant les tisores per tallar seguint els punts) però tampoc ajuden a obrir fàcilment.

Per això proclamo: Creatius,creatives,enginyers que reballeu per empreses d’alimentació, ja ens les inventarem nosaltres les maneres d’accedir als aliments, no cal que ens les faciliteu. Prefereixo els pals i les pedres que els “abrefácil”. Seran cínics…

 

Estic que bullo 28 gener, 2012

Filed under: Sin categoría — mnebot25 @ 14:46

Hi ha tantes notícies sucoses al món que el meu cap ha fet un pet.

Quan el panorama mundial raciona les efemèrides a mi em resulta més senzill això d’escriure. Però és que des que ha començat l’any que no hi ha treva. Que si la corrupció, que si la materialització de les retallades, que si la família Reial que retalla en intel·ligència i és corrupta de mena… De veritat que una no pot treballar així.

Hi ha qui m’ha dit que com és que no escric. Doncs aquí tens la resposta: tinc un tap a la màquina de comunicar. M’he quedat bloquejada amb tanta impunitat, cara dura i poca vergonya.

Ganes de despotricar no me’n falten. I d’alertes al meu sistema de curiositat innata, tampoc.  Però aquest ritme de despropòsits político-financers-de-dretes-casposos-insultants, és massa per mi. Necessito un temps per processar-ho.

A aquest “qui” que m’ha dit perquè no escrius, li demano clemència! Sóc funcionària, mare d’un nen en escola bressol i amb pares pensionistes… Com tu comprendràs, no estic per que em pressionin!

(Amb molt de carinyo, pel David)

 

 

Una de feminisme 27 gener, 2012

Filed under: Sin categoría — mnebot25 @ 15:08

Ahir per la nit, mentre esperava asseguda en un bar que em servissin el sopar, vaig poder gaudir d’una estona de vídeos musicals. Sorprenentment al local en qüestió, la música que sona pels altaveus es correspon amb les imatges dels videoclips, convertint-se aquest lloc en candidat perfecte a ser objecte d’estudi. No podria donar xifres concretes, però m’atreviria a dir que 4 de cada 5 locals de restauració que tenen televisió i fil musical, emeten una cosa per un lloc i una altra de ben diferent per l’altre mitjà. Curiós. Així que jo vaig sopar al únic dels 5 elements de la mostra on Queen canta cançons de Queen i no de la Miley Cyrus. Sóc una tia amb sort.

Però la sensació de fortuna va anar esvaint-se a mida que avançava la nit. La mirada sociològica es va apoderar de mi i ja no vaig poder sentir més les cançons. Em vaig quedar sorda musical. El meu cervell només podia processar culs de noies, noies remenant el cul i pits de noies demanant a crits sortir de les samarretes opressores. Bé, menteixo. També processava nois forts, musculosos, poderosos, amb mansions plenes de noies lleugeres de roba i, no cal que us ho digui: remenant el cul. El grau de sordesa que m’agafa en aquests moments és directament proporcional al nivell de mala llet. Com més ràbia m’entra, menys sento la música. Així que no us sabria dir si les cançons eren bones o no, i em sap realment greu pels compositors d’aquestes grans obres, que, molt probablement passaran a la història de la música moderna tal com ho han fet El Beatles o ACDC.

Em sorprèn que altra gent del local (especialment dones) pugui escoltar-se aquesta música i no arribar a la conclusió que al panorama musical, així a grans trets, hi ha molta merda. Potser direu que sobre gustos no hi ha res escrit, però potser comença a ser hora que algú escrigui alguna cosa, per l’amor de Déu, que hi ha cantantets sueltos pel món que ofenen l’oïda, home!
De totes maneres no volia entrar jo en la crítica artística, sinó en la feminista, així que deixaré aquest tema per a més endavant.

Potser hi ha qui veu les noies dels videoclips i sent l’alliberació de les dones, que abans havien de dur enagos i faixa per ser respectables, però jo a ensenyar el tanga no li veig l’alliberació per enlloc.
Hi ha qui diu que el fet no és ensenyar o no, sinó poder-ho fer. Diuen que ara les dones poden vestir com volen i fer, en general, les mateixes coses que els homes sense que se les rebutgi i això és un gran guany. Si en una classe de sociologia a la universitat, preguntes als i a les alumnes si consideren que a la nostra societat hi ha igualtat entre dones i homes, la gran majoria responen que si; que ara elles poden fer coses que les seves mares no havien ni somiat. Cert. La meva àvia rentava tota la roba a mà i ni somiava que un dia tothom tingués rentadora a casa. Però no oblidem un petit detall, per terme general segueixen sent elles les que renten.

Que les noies puguin enrotllar-se amb tants nois com vulguin, o puguin descobrir el seu cos sense pudor, tal i com fan els seus companys homes no hauria de ser motiu de victoreig. Veure com les noies són l’objecte dels videoclips, i com les jovenetes emulen aquests models, em sembla menys alliberador que la faixa que duia ma mare quan era jove.
I quan volen mostrar-nos la dona que trenca, la que no segueix tendències, la que marca la diferència és una dona també amb poca roba, però militar. Que trepitja els homes i els utilitza, adoptant alegrement, un model dominant.

Així doncs el canvi passa per que ja no siguin els homes qui dominin, sinó les dones? Per mi això no és igualtat. I molt menys feminisme. La dona feminista no cal que abandoni els atributs femenins per adoptar un rol d’home. I menys si aquest paper és el de dominant i superficial.
La lluita feminista ha de caminar cap a la universalització dels valors històrics femenins: la cura, l’atenció, el diàleg. A la vista està que un món d’història masculina com el nostre (competitiu, agressiu, depredador) no ens ha dut enlloc. Bé, sí, a la merda. Ens ha enviat la merda.
La situació actual demana un canvi d’escenari, un canvi de ritme. I un caminar lent està renyit amb la competició.

Si el model de dona que ens demanen que siguem (per exemple al món de la música) ens fa “flaco favor”, l’actitud d’algunes dones que s’auto proclamen feministes encara ens posa més pals a les rodes.
Fa poc un amic em comentava que una companya de feina a punt de parir seguia treballant a l’oficina i que quan li preguntaven que perquè no agafava la baixa, ella contestava: “Estic embarassada, no malalta. El meu company no s’agafarà pas la baixa, no? Si em trobo bé, puc estar aquí perfectament”. Apa, aquí queda el discurs d’heroina (dona rexona que pot amb tot)
En sentir-ho em vaig quedar parada i sé que hi ha a qui li semblarà estrany, perquè aparentment és una opció del tot coherent. Però és que per mi aquesta postura no té res d’heroica. Al contrari. És que anar-te’n a casa l’últim més i mimar-te, passejar, abaixar el ritme i preparar-te per donar a llum no és positiu? Cal que pareixis al taxi per ser una dona com cal? I tant que no estàs malalta, i per suposat que al teu company no agafarà la baixa; però això no és motiu per aguantar com “un home”.

La revolució feminista no ha de ser (només) que la dona pugui treballar com “ells” mentre està embarassada. El canvi, si ha d’arribar, ha de ser que les tasques de cura siguin visibilitzades i prenguin la importància que es mereixen. I la revolució, si ha d’arribar, ha de ser que els homes en puguin gaudir igual que les dones.

Que tots ensenyem el cul sense represàlies, treballem en entorns competitius, i siguem durs i ferms, no és, per mi, la via de futur. És canviar els objectes dels videoclips i que enlloc de dones remenant el cul, hi hagi homes.

 

En resposta a l’assetjament mediàtic i polític dels funcionaris i funcionàries 28 desembre, 2011

Filed under: general,opinió,política — mnebot25 @ 14:51
Tags: ,

IMPORTANT:  LA SEGÜENT CARTA NO L’HE ESCRITA JO.  LA COPIO PER DONAR-LI DIFUSIÓ. S’HO MEREIX. No sé el nom de la persona que l’ha escrita perquè m’ha arribat per correu-e, i ja se sap que dels re-enviats n’acabem perdent el fil. Si algú en coneix l’autoria, que m’ho faci saber, si us plau.


Léelo, es muy interesante, en respuesta a la campaña de acoso que traen contra los funcionarios, los periodistas. OLE, OLE POR LA COMPAÑERA ANDALUZA

RESPUESTA AL ARTICULO DE OPINION ” LA DICTADURA DEL FUNCIONARIADO “
DE M. MARTIN FERRAND.

Sr. Martín Ferrand son muchos ya los comentarios despectivos y miserables que se están lanzando contra los funcionarios, esa casta, como usted los llama de la que yo formo parte.
Pero es precisamente su artículo de opinión, por venir de quien viene, todo un profesional del periodismo, al que yo, sinceramente creía, objetivo y sensato, el que me ha encendido sobremanera y no quiero pasar por alto mi oportunidad de respuesta porque no ha podido ser más subjetivo, más insensato y sobre todo, más erróneo en sus planteamientos contra nuestra “casta”.
En primer lugar, ni yo ni ninguno de los muchos compañeros a los que trato nos sentimos ni tenemos porqué sentirnos servidores de nadie, y mucho menos queremos ser servidos.
Le aclaro que en mi declaración a Hacienda no consta que sea servidora de nadie, sino una empleada por cuenta ajena; en este caso, mi empresa es la Junta de Andalucía, a la que accedí por cierto tras unas duras oposiciones y que tras, 25 años de servicio como Administrativa (es decir 8 trienios), teniendo un complemento de exclusividad que me obliga a trabajar, como mínimo, 110 horas más al año que al personal que no lo tiene y gestionando un Negociado, cobro 1.500 EUR, de los cuales usted se cree muy dueño de rebajar un 20%.
Comenta que por la crisis es el funcionariado el que tiene que ver disminuidos sus ingresos, ¿por qué?, ¿es que en épocas de “vacas gordas” el Gobierno hace conmigo reparto de beneficios?
¿Está usted quizás dispuesto a darme algo de sus ingresos cuando éstos sobrepasen lo que habitualmente cobra?
¿Está dispuesto acaso a hacerlo algún profesional “libre” de este país?
Le pongo un ejemplo muy concreto.
Un vecino de mi bloque, trabajador de la construcción, tan discreto en ingresos como yo hasta el “boom” urbanístico, ha podido invertir y comprar 2 pisos más en Sevilla capital.
Es cierto, ahora está en paro y yo y toda mi casta hemos contribuido a que pueda cobrar el subsidio de desempleo, porcentaje que pagamos todos los meses aunque a nosotros no nos haga falta, pues jamás lo cobraremos.
Además, usted pretende rebajar mi sueldo un 20% para “repartir” con él y muchos como él que ahora no les va bien.
¿Hablaría usted para que me cediera uno de sus pisos y así dejar la hipoteca del único pisito que poseo y que me está quitando el sueño?
Los dos creemos que él no estaría dispuesto, ¿verdad?.
Pues yo tampoco a darle un 20% de mi sueldo.
Habla también de que pretendemos vivir sin la incertidumbre que acompaña a otros ciudadanos.
Pues sí, Sr. Martín, de eso se trata, aspirar a ser funcionarios es aspirar a poco materialmente en la vida, nunca seremos ricos, pero aspiramos a la estabilidad en el empleo, recurso al que puede aspirar cualquier persona, usted también, aprobando unas oposiciones.
Por tanto, si yo he aspirado a “ganar poco y vivir tranquila” es un derecho adquirido y no, no me he adueñado de nada ni considero mi puesto hereditario.
Mis hijos se lo tendrán que currar y posiblemente más que los suyos, por venir de una familia más humilde o sencilla como quiera llamarlo.
Y es en este punto donde más me enciendo, ¿con qué derecho se cree para proclamar a los cuatro vientos que mis dos hijos (estoy separada) tengan que vivir con un 20% menos de lo que viven?
Ah!.., y yo declaro hasta el último céntimo que gano (y todos sabemos que eso no es así en todas las profesiones, pues hay mucha “economía sumergida”).
Por lo tanto no intente “calentarle” el ánimo a nadie con el hecho de que son los ciudadanos quienes con sus impuestos me retribuyen, nosotros también contribuimos y mucho a las arcas del Estado.
Y una cosa más, considero el trabajo de esta casta mucho más importante para el país que el de su profesión, por ejemplo.
Si no escribe un día un artículo no pasa absolutamente nada, pero si mis compañeros de la Sanidad , la Enseñanza , los Cuerpos de Seguridad… no acudieran a su trabajo… ¿qué ocurriría?
En fin, Sr. Martín piense más lo que escribe antes de hacerlo.
Yo lo suscribo por entero, y, en lo que se refiere a la Sanidad , diré (y hace mucho que quiero decirlo): Llame Ud. a un fontanero, o a un electricista, por ejemplo, un 24 o un 31 de Diciembre a las 04 horas de la madrugada (y relato dos casos auténticos ocurridos con esos dos profesionales).- ¿Cree que acudirá alguno a su domicilio?
- ¿Cuanto cree que le cobrará?
- ¿Le hará factura o le tendrá que pagar en cash? además de tener que darle las gracias, aunque al día siguiente fallen las reparaciones. Yo se lo digo: – Después de llamar a los de la Compañía de Seguros de su domicilio, no irá nadie.
Al día siguiente, tampoco. El primer día laborable se presentará uno que le facilitara el portero de su finca.
- Le dirá que, si quiere que repare la avería, le tiene que pagar en mano (creo que a eso se le llama dinero negro).
- Estarán en su casa: uno 7 minutos y el otro 14 minutos- Le cobrarán: uno 80 EUR por 7 minutos y otro 93 EURuritos por 14 minutos.
¡¡¡ No está mal !!!
(Por cierto al electricista se le tuvieron hasta que prestar las herramientas)
Ahora le diré que pasaría si Ud. (o el electricista o el fontanero de la historia) un 24 o un 31 de Diciembre a las 04 horas de la madrugada se diera una fenomenal torta con su coche (Dios no quiera) después de venir de una fiesta de esas a las que sólo pueden ir los que tienen sus ingresos (aunque, la verdad, ustedes siempre suelen ir de gorra a esos saraos, cosa que no nos ocurre a ningún funcionario:
- Acudirán los bomberos la policía y demas Servicios de Emergencia (todos ellos funcionarios que tienen la suerte de trabajar ese día).
- Le llevarán a las urgencias de un Hospital Público (donde se le admitirá aunque Ud. no tenga cartilla de la Seg. Social.
- Le atenderán celadores, administrativ@s, auxiliares de enfermería, enfermer@s, divers@s técnic@s, médic@s, etc… (todos ellos funcionarios que también tienen la suerte de trabajar ese día).
- Pongamos que sufre un traumatismo craneo-encefálico (repito: Dios no quiera).
Se le llevará a un quirófano ya preparado y bien limpio (también entran en esta función l@s limpiador@s que también tienen la suerte de trabajar ese día).
- Se le intervendrá durante varias horas esa misma noche (no el día siguiente o el otro).
¿Sabe cuanto cobrará por hora el que más cobrará (en este caso los médicos y neurocirujanos)? – Alrededor de 15 Euros netos.
El resto se lo lleva Hacienda (aquí no vale lo del dinero negro) Imagínese lo que cobrarán los demás… ¿Sabe qué ocurrirá si la operación no es de su agrado? Ud. (o el electricista o el fontanero de la historia) nos demandará.
Iremos todos a los Tribunales y tendremos muchos problemas.
¿Sabe qué ocurre si uno de sus artículos, o la reparación, no es de nuestro agrado?
¡¡¡ NADA !!! Entonces, Sr. Martín Ferrand, ¿sigue opinando que se nos debe bajar un 20 % nuestras retribuciones? Si es así, a Ud., y a los que piensan como Ud., sólo tengo que decirles:¡¡¡ Váyanse a tomar por el culo !!! .

 

Fum, fum, fum 25 desembre, 2011

Filed under: Sin categoría — mnebot25 @ 14:54

 

No he pogut evitar plorar 23 novembre, 2011

Filed under: general,opinió,política — mnebot25 @ 11:01

I s’han repartit el món… i ja res no em sorprèn. I segueixen trepitjant les persones, les nenes, les mirades, les il·lusions. I mutilen, expolien, violen, condemnen a mort, i ja ben poca cosa em sorprèn. Em fa por mirar sense esverar-me, veure i no trobar cap diferència, que l’horror esdevingui rutina.

Però avui no he pogut evitar plorar. I me n’alegro. Perquè no entenc com algú pot veure aquestes imatges i no sentir ràbia. No comprenc com poden quedar-se quiets sense lligar caps; sense comprendre que tot forma part de la mateixa merda, del mateix sistema.

Déu, quina sensació d’impotència, quin malestar. Quines ganes de dir-los el que penso. D’escupir tota la ràbia que em fan sentir, d’explicar-los com d’equivocats estan. Jo no en tinc de paraules per grans discursos, no en sé d’economia ni de mercats financers, però no per això he de callar. Necessito poder dir als polítics de torn que em sembla repugnant el que estan fent amb la qualitat pública. Que em sembla immoral afavorir els interessos d’uns quants que tot ho tenen per sobre de la seguretat de totes i tots. Que no entenc què els passa pel cap quan es lleven pel matí, que no entenc que senten quan miren un vídeo com aquest.

Què els remou a vostès senyores i senyors de la dreta? El que els mou ja ho sé i em sembla de ciència ficció. El que els mou fa mala olor, a mi em fa fàstic. Però què els remou la consciència, què és el que els fa “sentir”?

M’agradaria saber què diuen als seus fills i filles, com els eduquen en valors… Els parlen de cooperació, de diàleg, d’igualtat entre els companys i companyes? Els diuen: has de ser bona amb els teus amics, els has d’escoltar, has d’ajudar-los? I com caça tot això amb el que fan amb nosaltres, senyors i senyores? Cooperar només amb qui els interessa per obtenir-ne un rendiment. Dialogar esperant guanyar el combat i trepitjant l’altre. Ser bo donant caritat als que han enfonsat vostès mateixos i el seu sistema. Escoltar amb condescendència i hipocresia…. Aquest no és el món on jo vull viure. No és aquest i m’entren unes ganes enormes de plorar.

I n’hi ha que viuen en la ignorància. Els agrada, ja els va bé o no donen per a més. I els escolto victorejar els seus líders i no els puc entendre. Victoregen especuladors, persones al servei del capital i no de les persones, persones que no dubtaran a retallar-te fins i tot l’ànima si això els dóna beneficis.

A la meva escola encara estem esperant la meitat dels diners que la generalitat ens va prometre l’any passat per un pla de millora que hem dut a terme amb molt d’esforç i hores extra. La partida que havia d’arribar aquest any, tampoc no ha arribat. Potser al gener… Això suposa que, encara que sembli increïble, no podrem ni convidar a menjar torrons a les famílies l’últim dia de trimestre, en la tradicional cantada de nadales. Potser a l’escola concertada (AMB DINERS PÚBLICS) de torn, fins i tot tindran calés per comprar micròfons extra per a la funció de Nadal. És que la meva escola és menys escola? És que com que les famílies no se’ls poden pagar, no tenen drets? És això? Tens drets si te’ls pagues? O millor si demanes un crèdit per tenir-ne?

A mi em faria vergonya haver votat un partit que divideix els ciutadans i ciutadanes en gent de primera i gent de segona. Que enlloc de garantir una gran escola pública de qualitat per a totes les nenes i els nens,  dinamita la que tenim. Em fa vergonya que gent del meu voltant votin partits com aquest. Molta vergonya.

No sabeu quanta ràbia sento avui. No he pogut evitar plorar.

 

 

 

Culunguele 15 novembre, 2011

Filed under: general,opinió — mnebot25 @ 22:38

Si per aquelles casualitats de la vida, en un moment d’avorriment extrem, us decidiu a posar al google la paraula “culunguele”, alucinareu. Des de comparses fins a usuaris de foros d’intercanvi utilitzen aquesta paraula, suposadament africana, per autodenominar-se. Queda graciós: Culunguele. Culunguele sona a negre. I negre sona a Àfrica. I Àfrica sona a negre saltant en rotllana i dient culunguele. Apa, què bèstia, direu. D’acord, d’acord, perdoneu, ampliaré les referències: Àfrica sona a nens desnodrits, mares amb els pits despenjats de tant alletar i a lleons, hienes i gent blanca de safari. Sona a tribus que es maten a matxetades i a conflictes per l’explotació dels recursos naturals. Aquí queda, que no sembli que sóc una tiparraca sense cultura.

No, realment no en sé massa d’Àfrica ni de la seva història. He trepitjat el continent però és com si no ho hagués fet. Em diuen: “Que has estat a l’Àfrica?” I jo dic: “Sí, a Marroc”. I em diuen: “Dona això no és Àfrica. Vull dir si has estat a Àfrica- Àfrica”. I fan un gest amb el cap així com de complicitat. Seria un gest de: “Ja saps el que vull dir…” Doncs sí, sé què volen dir. Deu ser exactament com quan a una Australiana li diuen: “Has estat a Europa?” I diu: “Sí, a Espanya”. I li diuen: “Dona, això no és Europa. Vull dir si has estat a Europa-Europa”. La única diferència entre les dues converses és que en el segon cas, els exòtics subdesenvolupats són els Espanyols, i no la resta d’Europeus.

En fi, que de tòpics n’està el món ple: si no ets prou garrepa t’expulsen de Catalunya, si no saps ballar Sevillanes no et donen el DNI espanyol, si ets d’Euskal Herria segur que has aixecat pedres de 800 quilos en algun moment de la teva vida, si ets parisenc tens un gran sentit de la moda, si ets d’Itàlia tens la mà trencada en això de lligar i si ets romanesa tens la mà trencada en fer volar carteres… En fi, tòpics que tothom sap que no ofenen a ningú perquè no són més que la pura realitat.

Fixar-se en els tòpics (i quedar-s’hi enganxadeta) és ben fàcil. Exageradament fàcil. Si et poden definir un país de gairebé 50 milions d’habitants en dues paraules: Sangria i Olé (i que a sobre els catalans hi estiguem inclosos), vol dir que això dels tòpics està pensat amb precisió. Digues que sí.

Però mira, a mi les coses fàcils em fan venir un no sé què. Si és fàcil, m’ho faig venir bé per complicar-m’ho. És d’idiotes, ho sé, però és així. Totes tenim els nostres defectes.

Si algú em diu que tal país és així o aixà i en dues paraules m’enllesteix la tesi em deixa amb més dubtes que abans de començar la conversa. Dubtes sobre els dubtes que ja tenia, dubtes nous que m’ha donat temps de plantejar-me mentre l’àvid interlocutor exposava els dos tòpics, i dubtes sobre si aquesta persona ha estat al país o l’ha vist pel google earth.

No cal ser un erudit per fer-se preguntes quan veus unes imatges de televisió, sents una notícia o llegeixes els titulars dels diaris. Només cal una mica de perspicàcia, i una bona dosi de curiositat.

Curiositat que no sé si tenen els lectors de Marca. Bé, lectors o teleespectadors.

Us explico la història:

Fa un parell de dies estava veient la televisió a casa d’algú altre, quan sense cap intenció el zàping va caure a Marca tv. No és que ningú estigués parant massa atenció a l’emissió, però ja se sap que a moltes cases hi ha la curiosa costum de tenir la tele posada per no mirar-la. Jo, sense poder-ho evitar (i en un moment d’absència) em vaig quedar mirant la pantalla. Passaven les imatges d’alguns projectes humanitaris a l’Àfrica que, pel que em va semblar, estan apadrinats o recolzats o subvencionats per en Pau Gasol. Dic que em va semblar perquè l’aparell no tenia veu (que si tenir la tele encesa sense mirar-se-la em sembla graciós, a més tenir-la sense veu ja em sembla la re-pera) així que només amb les imatges el missatge crec que no em va arribar com cal. La idea general, però, em va semblar prou clara: anem a l’Àfrica i construïm-hi escoles, subvencionem cadires de rodes per als nens que tenen problemes de mobilitat i no poden desplaçar-se, donem-los roba, menjar, medecines… I aquí va arribar el meu moment culunguele. A les imatges hi sortia un grup de gent dansant i saltant en uns moviments molt pròpis de les imatges que totes tenim d’Àfrica, amb un sol detall afegit: les dones duien collarets tradicionals, els cabells untats en fang i els pits tapats. Els noiets duien faldilles de palla, els cabells untats en fang i els tors tapats. No es tapaven amb vestits tradicionals. Duien samarretes. Samarretes, de ratlles blanques i coll de punxa, de la jelou quiti, dels leiquers… (quina ironia!)

Les mares s’asseien a la consulta mèdica amb els nadons a la falda i els donaven amb els dits un preparat a base de cereals, envasat en paper d’alumini, que les criatures xuclaven amb gust tot tornant, acte seguit, al pit de les seves mares.

Uns subtítols resaven: “a la madre le hemos dado trigo y le hemos enseñado a hacer pan, para que pueda alimentar a los suyos”

I tota la colla, en Gasol, la reportera i altres ànimes caritatives, passejaven fent mirades compassives, que es quedaven en això, en compassió. I a mi em va anar creixent la ràbia.

Però estem de conya o què? Què significa que “le hemos enseñado a hacer pan”? I ja està, us quedeu tan amples?

Ningú s’adona que si en una cultura eminentment tradicional i social, les dones han començat a “no saber” cuinar per als seus, és que alguna cosa passa? I què passa? Que cada cop neixen més burres? No serà que les estructures i llaços familiars i socials trontollen i es trenquen? Que ho està provocant això?

No és indignant i pervers que donem a les mares cereals envasats, que elles no han cultivat ni cultivaran, que no són una font directa d’aliment, que quan faltin no trobaran recanvi i que a més generaran uns residus innecessaris? Jo no en sé massa de Sobirania Alimentària i Globalització, però em cauria la cara de vergonya d’explotar els recursos d’un continent (posem per cas, cereals i alumini), fer que no puguin optar a produir pel consum propi, especular fent que el preu dels productes bàsics pugi i la població no hi tingui accés, i després plantar-me allà i donar-los-hi trinxats i envasats “listos para tomar”. Jo sóc la mare (em garanteixes que el meu fill no es mor de gana…) i els foto els cereals supersolidaris pel cul.

Senyors del Marca, senyor Gasol, teleespectadors/es: menys caritat i més autocrítica. Lo nostre món necessita un canvi. Si la seva aportació és aquesta facin-nos un favor: No ens ajudin a canviar, emigrin a Mart.


 

Quina vida més gossa 11 octubre, 2011

Filed under: general — mnebot25 @ 22:22

Sempre he pensat que en una altra vida (si és que n’hi ha, “d’altres vides”) vaig ser gossa. Potser algú amb aires de grandesa pensa que ser gos, és poca cosa. Vés a saber, tal vegada aquest “algú” va ser Cleopatra, o Napoleó. Però jo sóc més… com ho diria… més d’estar per casa. Jo, gossa.

No és pas que ho digui perquè sí. Hi ha indicis clars: m’encanta que em rasquin rere l’orella, que em toquin la panxa i que em treguin a passejar. Donar voltes sense sentit em diverteix i si em saben portar sóc d’allò més amigable.

És per això que tinc una connexió especial amb els gossos, gosses i gossets. Algunes em pregunten si en tinc, de gos: No, no en tinc, ni tinc ganes de tenir-ne.  I si mai em passa pel cap de provar-ho, em repeteixo a mi mateixa: caca-calenta- en-bossa-de-plàstic. Normalment amb un cop en tinc prou però per si de  cas ho puc repetir fins a 3 vegades seguides. És certament efectiu.

Fruit de l’esmentada connexió canina, moltes vegades me’ls miro amb deteniment i no puc evitar, un cop observats, aixecar la vista cap als amos i mestresses. Quina gràcia quan descobreixo que, tal com diuen les veus populars, gos i amo s’assemblen! Aquella mirada, aquelles orelles… Impressionant. Hi ha parelles que estan fetes l’una per l’altra.

Però hi ha vegades que m’entra un no sé que de veure’ls com viuen a ciutat. Gossos estressats amb problemes de pròstata, sortint a pixar a última hora de la nit; gossos cagant a la vista de tothom amb un paper de diari acuradament col·locat per rebre l’impacte; gossos vestits com persones preguntant-se perquè han hagut d’heretar pèl si existeixen xandalls canins per cobrir-se del fred…

L’última imatge que tinc és la d’un gos abatut. Feia mala cara el pobre. Vaig pensar d’asseure’m a parlar-hi, però ja se sap que determinades actituds no estan ben vistes, així que ho vag desestimar. Però us garanteixo que feia cara de necessitar teràpia. Era per instal·lar un divan i prendre nota de tot el que hagués de dir, pobre “home”. La seva imatge era el colmo de l’alienació gossina: un gos assegut en una terrasseta de bar, al costat de la mestressa, lligat a la cadira, amb el morrió posat i un petit recipient lligat al coll per guardar les bosses per la caca. Déu meu!! Més lluny de la llibertat que hauria de suposar l’existència animal, impossible. Quina vida més gossa!

 

 
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.