Creativitat, autoaprenentatge i altres minúcies classistes

Sentint el bon home del vídeo, una no pot deixar de meravellar-se de com som les persones humanes: idealistes, emprenedores, sempre cercant la millor manera de seguir creixent. Vull aclarir que parlo en general i de manera global. De casos diametralment oposats en coneixem totes; n’hi ha per tot arreu. El cas és que malgrat haver evolucionat tant en els últims… què? 200 anys? Seguim sent una espècie d’allò més primitiva. Som creatius i aquesta és la característica principal que ens ha dut on som. Sense capacitat d’inventar encara estaríem burxant amb un bastonet dins d’un tronc per veure si en surten formigues. No és que infravalori els nostres cosins ximpanzès, res més lluny de la meva voluntat, però no podem negar que alguna millora creativa pel que fa a la qualitat de vida, tenim respecte a d’altres primats. Per exemple, les tasses de water. Què seria de la humanitat sense tasses de water? S’hauria de fer un estudi que comptabilitzés quantes bones idees han sorgit de la espera seient a la tassa. Som creatives de mena, però no és una qualitat que tingui massa bona premsa. Almenys fins fa ben poc. En una entrevista de feina abans lluiràs la teva: disciplina, decisió, capacitat de treball… que la teva creativitat. Fixeu-vos que si us poseu en el lloc de l’entrevistador/a i teniu algú al davant que us diu que es considera una persona creativa direu: “Ui quin tarambana”. I si només en llegiu el currículum us imaginareu algú d’aspecte hippi que va en bicicleta, recicla i fa ceràmica per trobar-se amb si mateix.

Afortunadament les perspectives canvien, i sembla que quan el capital les passa magres, no en té prou amb tenir obrers ben ensenyats i ensenyades. A més, cínicament vol que es reciclin i si pot ser que esdevinguin éssers creatius i brillants, així clicant els dits. Bé, així pim-pam, no. Primer han d’anar a l’escola. Ai, l’escola… Hem arribat al cap del carrer. Si el mercat vol personal creatiu, l’escola ha de proporcionar-li’n. I ale! Tots els equips de mestres a pensar estratègies per fer que els nens i nenes creïn, que siguin d’allò més brillants. Ja els hi poden anar treient brillu, ja. Quan el nen o nena que rellueix que fa por, surt al carrer i veu que tothom vesteix igual, compra als mateixos llocs, veu el mateix a la televisió, té la empenta suficient per dir:” I què? Si jo sóc “guachi” així com sóc: creativa!” Aix, crec que no va per aquí la cosa.

Encara hi ha persones que s’atreveixen a dir que l’escola convencional és la que talla les ales. Fa ben poc algú em deia que per al seu fill volia una escola que donés espai a l’autoaprenentatge. Una escola on oferissin als nens i nenes materials diversos per poder experimentar i crear el seu propi pensament. Aquesta escola existeix. No n’hi ha moltes, però existeixen. Són escoles de les que jo en dic: monocromàtiques. Tots els nens i nenes són, pràcticament del mateix color que els seus companys i companyes, i  m’atreviria a apostar (i estic gairebé segura que no perdria) que a cada classe hi ha: un Roc, un Nil, una Lluna i una Aina. Aquestes criatures tenen més de la meitat del camí fet, i és molt provable que fins i tot sense escola, tirarien endavant i aprendrien a llegir, a escriure i serien la mar de creatius. Les seves famílies també són monocromàtiques i en la seva majoria estables i integrades. Però què me’n diuen de les escoles multicromàtiques?  On hi ha criatures que quan arriben a casa es passen la tarda sols/es; On les ganes d’aprendre segons què, els hi has de fer venir i on moltes de les famílies no tenen recursos ni per al menjador escolar… També hem de prioritzar l’autoaprenentatge i la creativitat? O potser cal ajudar-los a que puguin fer la o amb un canuto?

Hi ha gent que viu asseguda a la punta d’una perversa piràmide de Maslow, on cobertes totes les seves necessitats bàsiques, se’n busquen de noves i les fan primordials. Quan aquestes necessitats són fruit de modes i no tenen més argument que el de “deixar fluir”, jo entenc que estem parlant de minúcies classistes.